LE PIANO DU LAC. Voel Martin (direcció, piano i trompeta), Alice Rosset (piano), Camila Ronza (veu), Mónica Cofiño (dansa i producció). Obres de Debussy, Chopin, Satie, Jobim, Veloso i altres. PANTÀ DE SANT PONÇ (EL SOLSONÈS). 12 DE SETEMBRE DE 2018.
Quina devia ser la impressió del rei Jordi I d’Anglaterra en navegar pel riu Tàmesi des de Londres fins a Chelsea al costat d’una barcassa amb una cinquantena de músics interpretant la Música aquàtica de Händel? La fastuositat, l’opulència i l’extravagància eren el plat fort de la proposta, concebuda com un acte de propaganda reial per captar el favor i l’atenció del poble respecte del seu fill, el futur Jordi II, que, amb les seves festes i convits, tenia la cort meravellada i començava a ser el centre de massa mirades. L’extravagant ocurrència reial fou un èxit. Perquè, efectivament, més enllà de la nodrida comitiva aristocràtica, foren centenars els londinencs encuriosits que el 17 d’agost de 1717 s’acostaren a la riba d’un Tàmesi encara no contaminat per les conseqüències de la imminent Revolució Industrial.
El 2017, exactament tres-cents anys després de l’esdeveniment londinenc, una expedició molt més petita, la de la companyia francesa Le Piano du Lac, sortia dels seus Alps natals per fer una gira per Bèlgica i Espanya, que aquest estiu del 2018 ha arribat també a territori català. En diversos aspectes, la proposta recull l’esperit de la de Händel, però amb una economia de mitjans pròpia del segle XXI. En aquest cas, no cal cap barcassa ni una cinquantena de músics: n’hi ha prou amb un piano flotant sobre una petita estructura pneumàtica, al voltant i a sobre de la qual es desenvolupa un espectacle multidisciplinari que amalgama bellesa artística i bellesa natural.
Triant com a escenografia un riu, un llac, una platja o un pantà, són quatre els artistes que –procurant incloure la llum màgica de les postes de sol– construeixen un espectacle que és molt més que un simple concert. En el seu format actual, l’espectacle comença amb Voel Martin (creador de la proposta) empenyent des de dins l’aigua una petita plataforma sobre la qual la pianista Alice Rosset interpreta no pas els Jocs d’aigua de Ravel (que seria una bona picada d’ullet), sinó L’hommage à Rameau de Debussy. Música deliqüescent per a un medi idoni, interpretada amb gust i finor, i amb la suggeridora companyia de la remor del vent i d’alguna cantilena d’ocell.
Chopin i Satie també són oportuns en aquesta obertura pianística que, quan podria començar a córrer el risc de ser monòtona, pren un gir tan efectiu com efectista. L’Estudi op. 10 núm. 3 de Chopin, batejat Tristesse, serveix perquè Voel deixi parcialment les funcions de propulsor de l’invent i se sumi a les notes del piano en un veritable exercici d’acrobàcia: dins l’aigua, nedant d’esquena, pren una trompeta per doblar la melodia de Chopin… No és que sigui una interpretació excelsa, però sí que deixa bocabadat pel control muscular abdominal que implica la gesta, pròpia d’un número del millor circ francès. Desapareixent dins l’aigua amb l’última nota, la sorpresa es trenca bruscament amb la ballarina Mónica Cofiño entrant en escena, convincent i desimbolta, després de la qual la veu captivadora de Camila Ronza abraça diversos temes de Jobim i Caetano Veloso damunt un piano que s’allunya horitzó enllà.
Així, l’espectacle es prolonga encara diversos minuts combinant dansa, música, circ i naturalesa, amb el denominador comú del bon gust i la simplicitat ben aprofitada. I sempre amb una qualitat musical no pas anecdòtica, sinó cuidada en extrem, tant a nivell interpretatiu i instrumental (el piano és un Yamaha de quart de cua), com a nivell tècnic, amb una amplificació justa i acurada. I això, faci sol o faci fred; i fins i tot plovisquejant –com era el cas al pantà de Sant Ponç.
Una veritable música aquàtica no aristocràtica ni britànica com la de Händel, sinó a l’abast de tots els públics (republicana, diríem…) i amb innegable perfum francès.
