PALAU 100. Carolin Widmann, violí. Juan de la Rubia, orgue. Orfeó Català. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC). Jörg Widmann, director. Widmann: Con brio, Concert per a violí núm. 2, Variacions sobre ‘El cant dels ocells’. Beethoven: Simfonia núm. 7, en La major, op. 92. PALAU DE LA MÚSICA. 18 DE FEBRER DE 2023.
Gairebé tres anys han hagut d’esperar Jörg Widmann i el públic del Palau de la Música a sentir l’obra que el clarinetista, compositor i director alemany va escriure en plena pandèmia i que s’ha estrenat en el darrer dels projectes ajornats que la sala modernista ha recuperat. Widmann, artista convidat les temporades 2019-20 i 2020-21, va rebre l’encàrrec del Palau de compondre una nova obra per a l’Orfeó Català, que finalment es va presentar en el marc d’un programa amb altres obres seves i de Beethoven, que va dirigir ell mateix.
La que va obrir el concert, Con brio, havia estat concebuda prèviament per acompanyar –com va ser també el cas– la Setena Simfonia del compositor de Bonn. Sense citacions directes, però sí amb alguna al·lusió sibil·lina, l’obra juga amb nombrosos efectes –protagonisme especial per a la percussió– i explota els contrastos dinàmics de manera que obliga intèrprets i públic a entrar amb plena atenció i expectativa en el concert, a diferència de les mitges tintes amb què arrenquen, de vegades, les primeres peces dels programes simfònics.
Con brio crea també diverses textures de gran interès en l’orquestra, que encara són més nombroses al Concert per a violí que la va seguir, si bé en aquesta obra apareixen de manera més intermitent, repartides al llarg d’una durada més llarga –potser excessiva– des d’un primer moviment de caràcter altament especulatiu fins a un segon més consistent. La solista, germana del compositor, va seguir al peu de la lletra les indicacions que duen fins a l’extrem la tècnica estesa –cops d’arquet, cordes emmudides, glissandi…– que Widmann també aplica a la resta d’instruments. Això sense estalviar-li, però, breus passatges de gran virtuosisme a l’estil dels concerts clàssics i romàntics més exigents.
Sens dubte, però, l’atractiu principal de la vetllada era l’estrena absoluta de les Variacions sobre ‘El cant dels ocells’, que plantejava l’interrogant de veure en quin punt se situava Widmann en el camí entre l’amor i el respecte per la tradició que tant se li atribueix i la contemporaneïtat mostrada en les obres prèvies. El compositor desenvolupa les variacions després d’exposar un dels arranjaments corals a cappella més interpretats de la melodia. Recorre també a tres solistes, a les quals planteja sovint –com ho fa al cor– tessitures extremes. L’Orfeó Català se’n va sortir amb nota, tot i que l’obra potser força la màquina de manera exagerada per obtenir un resultat que, efectes a banda, dificulta la comprensió del text. També Juan de la Rubia, a l’orgue, va haver de fer un esforç per donar direcció a un acompanyament que enllaça de manera no sempre evident les diverses variacions.
En acabar, els intèrprets van aplaudir agraïts un Widmann que, exultant, saltava d’alegria a l’escenari, gairebé com un nen petit, conscients tots d’haver viscut un moment històric. Els saltets, per cert, els va repetir dalt del podi a l’hora de dirigir la Setena de Beethoven. En aquest punt, el concert ja acumulava mitja hora de retard respecte de l’horari previst pels feixucs canvis de disposició de l’escenari, tot i que el públic seguia entusiasmat.
Val a dir que Widmann, esdevingut director gairebé per casualitat, es mou de manera molt expressiva, sense batuta però també mancat d’un centre de gravetat estable. En la Simfonia, va imposar tempi vertiginosos i va reduir al mínim la separació entre moviments, i per tant, gairebé no va tenir temps d’aturar-se i fixar l’atenció en gaires detalls de la partitura. Els músics de l’OBC, fidels, el van seguir en tot el que els demanava i van contribuir en bona mesura a l’èxit del concert.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
