FESTIVAL GREC DE BARCELONA 2014. Wonderland. Gallim Dance. Andrea Miller, coreògrafa i directora. Escenografia: Jon Bausor. Vestuari: José Solis. Il·luminació: Vicent Vigilante. So: Bland Ear Music. TEATRE GREC. 1 DE JULIOL DE 2014.
Per Clàudia Brufau
Wonderland ens situa des d’un bon principi en un camp de pastura –l’únic element escenogràfic és una tela verda que cobreix parcialment l’escenari– i a partir d’una il·luminació intermitent es veu com quatre ballarins es desplacen a grans salts d’una banda a l’altra de l’escenari, i se sent el galop d’uns cavalls que s’atansen i s’allunyen.
El Grec es va obrir amb el debut d’una jove coreògrafa de Nova York amb una trajectòria molt sòlida, Andrea Miller. Premiada per institucions i recentment nomenada Guggenheim Fellow per la John Simon Guggenheim Memorial Foundation, Miller ha creat peces per al Nederlands Dans Theater 2 o el Ballet de Bern i amb Gallim Dance –la companyia de la qual és fundadora i directora artística– ha voltat arreu del món. Miller ha creat Wonderland inspirant-se en una instal·lació, Head On (2006) de l’artista xinès Cai Guo Qiang, en la qual es mostraven gairebé un centenar de llops saltant contra una paret de vidre. A Wonderland, Miller proposa un passeig pel món dels somnis ambientat a l’era atòmica americana, amb escenes que tan aviat parodien les coreografies aquàtiques i els somriures d’Esther Williams, com ens transporta a rituals en què el grup es converteix en un ramat contra un individu que lluita per la seva identitat tot esforçant-se per sortir de les vies marcades pel ramat.
L’espectacle comença de manera molt suggestiva, obre la gana ràpidament: els moviments energètics, els desplaçaments dels ballarins que acaparen tot l’espai i la gestualitat animalística atrapen, ja que en cinc minuts Miller configura un llenguatge propi. Tot i així, des del primer canvi radical sonor i, per tant, d’escena, Wonderland perd ràpidament l’atmosfera misteriosa i suggerent de l’inici. El paisatge sonor de l’espectacle està cuinat amb un collage de peces d’autors tan variats com el romàntic Chopin o la música electrònica experimental de Black Dice. Mentrestant, les escenes fluctuaven entre el vodevil, les coreografies de musical típiques del cinema americà dels anys cinquanta i els rituals més obscurs i descarnats; no s’aconseguia cap clímax. És a dir, fa la impressió constant que l’espectacle podria continuar per sempre, ja que sembla conduït a moure’s en espiral.
Si bé a nivell dramatúrgic no és un espectacle imprescindible, l’energia i el lliurament dels dotze ballarins i sobretot el seu gran nivell tècnic i físic és el millor que ofereix l’espectacle, amb una coreografia que sovint els permet desplegar la seva tècnica virtuosística de dansa clàssica d’una manera salvatge. També cal destacar el disseny d’il·luminació de Vicent Vigilante, que aporta una qualitat arquitectònica a la coreografia. Wonderland és una coreografia cinètica que ofereix a l’espectador moviment de manera generosa, però que no aconsegueix arrossegar-lo en la seva espiral, ja que l’espectacle descarrila sovint per caure en tòpics infantilitzats i sense aconseguir un clímax catàrtic.
