WOW! d’Alberto García Demestres. Joan Martín Royo, Antoni Comas, Elisenda Pujals. Andreu Gallén, piano; José María Martínez, clarinet; Manuel Martínez del Fresno, violoncel; Feliu Ribera, percussió. Dir. musical: Alberto García Demestres. Dir. escènica: Xavier Albertí. FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. 14 D’AGOST DE 2013.
Per Josep Barcons Palau
Si l’any passat el Festival de Peralada s’estrenava en la coproducció d’òperes de nova creació amb l’obra Java Suite d’Agustí Charles i llibret de Marc Rosich, enguany ha donat suport a Alberto García Demestres perquè pogués dur a terme la seva última obra lírica, titulada WOW!
I diem obra lírica ben conscientment, perquè WOW! –tot i ser una òpera– no és una òpera segons el que és usual, sinó que és el primer pas en el nou plantejament operístic de Demestres. Un plantejament que, en aquesta ocasió, defuig la narrativitat tradicional i l’acció dramàtica per bastir una melopea vocal pràcticament ininterrompuda d’una dimensió poètica innegable. Per fer-ho, Demestres utilitza llarguíssims monòlegs basats en textos de Walt Whitman i Oscar Wilde pertinentment confegits per ell mateix; uns textos que parlen de l’amor, de la transcendència, de l’art, de la mort… i que situen aquesta òpera lluny de la dimensió d’entreteniment i d’espectacle narratiu connatural al gènere. Aquesta és la nova voluntat creativa de Demestres, que en una entrevista l’any passat al número 325 de l’RMC ens revelava el seu desig que els concerts generessin una “experiència transformadora” en l’oient per tal d’ajudar en la perpetració d’un “canvi que va de la por, del dolor i de la foscor cap a una consciència lluminosa”.
El tractament vocal dels tres personatges (Whitman, Oscar Wilde i Woman: d’aquí WOW!) és exquisit i profundament líric, en la línia del que és habitual en Demestres, que porta vuit òperes escrites i fou deixeble i amic de Luciano Pavarotti. Però no sols la veu està ben tractada, sinó que el melodisme conspicu dels tres personatges té la seva contrapartida perfecta en l’acompanyament instrumental de piano, clarinet (i clarinet baix), violoncel i percussió, que configuren un teixit de sonoritats amables, amb gust per les consonàncies, perfum impressionista i diverses picades d’ullet a la tradició (des de la música medieval fins a Arvo Pärt). Malgrat aquesta minsa formació instrumental, tant l’actuació excel·lent dels quatre instrumentistes (sota la batuta poc habitual de Demestres) com el tractament intel·ligent de les textures, els ritmes i els timbres de la partitura (amb un ús magnífic de la percussió) van generar un suport idoni perquè els cantants poguessin esplaiar-se amb comoditat i precisió.
Tot i no ser narrativament convencional, el pes dramàtic de l’obra recau gairebé al cent per cent en el personatge d’un Walt Whitman que, al llit de mort, rep la visita (i el bes) d’Oscar Wilde i evoca i rememora sentiments, reflexions i versos. Encarnat per un titànic Joan Martín Royo (que va mantenir amb notorietat prescindible el posat del personatge fins a l’últim aplaudiment), Whitman va commoure pel seu turment agònic, per la seva potència escènica, per la magnífica interpretació vocal i per la seva resistència de visos èpics. Amb una teatralitat més serena i una presència magnètica i lluminosa a l’escenari, Elisenda Pujals (com a Woman intemporal) tenyia de màgia totes les seves intervencions, mentre que Antoni Comas s’encarregava del compromès paper d’un Oscar Wilde força sever i rígid. Ja el seu vestuari fosc contrastava, de fet, amb el blanc de Whitman i el vermell de la dona, en un tractament simple però efectiu dels elements simbòlics, en consonància amb les directrius escèniques de Xavier Albertí, que aprofitava les possibilitats dels arcs i el jardí del claustre de Peralada.
El regust que queda després de l’hora i quart de l’òpera és difícil de definir, probablement perquè les emocions que la música genera no són emocions simples fàcilment descriptibles. Són més aviat sensacions subtils que –com una mena de llavor– sembla que creixin i pervisquin a dins a mesura que passen les hores. Unes sensacions subtils que l’entorn encalmat del claustre, el vol d’ocells i la mica de llum de lluna empordanesa d’una nit d’agost segur que contribuïen a crear, però que indubtablement no s’haurien produït amb altres músiques. Llàstima que de la funció només es pogués gaudir un sol dia, tot i que esperem que –per la projecció americana que té Demestres i per les personalitats que hi havia a l’estrena– l’òpera torni aviat a casa nostra i la seva voluntat de fer música que “permeti avançar cap a un nou estat de consciència” tingui un llarg recorregut.
