IBERCAMERA. Orquestra Simfònica Txaikovski. Iulianna Avdeieva, piano. Dir.: Vladimir Fedosseiev. Obres de Txaikovski, Chopin i Xostakóvitx. L’AUDITORI. 19 DE MAIG DE 2014.
Per Josep Barcons
Amb encara no trenta anys, la pianista russa Iulianna Avdeieva es presentava al costat de la històrica Orquestra Simfònica Txaikovski –dirigida pel no menys històric Vladimir Fedosseiev– per interpretar el Concert per a piano núm. 1 de Chopin (que, en realitat, és el segon que va escriure, a l’edat de vint anys, poc abans d’anar a provar fortuna a París).
La joventut i l’elegància d’Avdeieva (que vestia elegantment de frac, com és habitual en ella) ens oferia un Chopin juganer, intrèpid, subtil i gràcil, que contrastava amb la sonoritat compacta i rotunda de l’orquestra, massa present tothora. Com en una mena de correlat històric, semblava com si la Polònia natal de Chopin hagués estat aixafada amb una sonoritat densa i feixuga (sempre correcta i diligent, això sí) de deixos postsoviètics. Davant la finor, la delicadesa i la imaginació d’Avdeieva, s’imposava l’homogeneïtat de l’articulació i del fraseig en l’orquestra (sobretot en la corda), que no millorava tampoc en els passatges cambrístics amb els vents, sovint massa grollers.
Per això, tant els escassos fragments solistes del piano durant el concert com el Nocturn en Fa# major que va oferir Avdeieva de bis van sonar com un bàlsam, amb una pulcritud i una finor que haurien estat d’agrair en l’orquestra. Sobre les tecles, Avdeieva es va moure sempre amb gracilitat i lleugeresa, com una ballarina imaginària que, tanmateix, no hauria pogut dansar a gust en el “Vals” de La bella dorment poc airós amb què l’orquestra va obrir el concert sota el gest octogenari de Fedosseiev.
Aquest mític director rus va assumir la direcció de l’Orquestra Simfònica Txaikovski ara fa quatre dècades, el 1974, just un any abans que morís Dmitri Xostakóvitx. I probablement és per aquest fet que sap entroncar plenament amb l’esperit del compositor insígnia de la Rússia soviètica. Ben comandada pel seu titular amb ímpetu i amb savi control dramàtic, l’orquestra sencera i cada un dels solistes van sonar esplèndids a l’hora d’interpretar els gairebé seixanta minuts de música de la Desena Simfonia de Xostakóvitx, escrita el 1953 i dedicada a celebrar el previsible desgel que s’iniciava amb la mort d’Stalin. Després d’un magnífic primer moviment, l’“Allegro” del segon, en què es retrata el dictador, va sonar amb força calamitosa, per deixar pas a un tercer i a un quart moviments que entonen un primaveral cant a l’esperança.
Aquest cant a l’esperança és una bona manera de cloure la temporada d’Ibercamera, que enguany ha arribat a la seva trentena edició i que ha anunciat ja una trenta-unena temporada que torna a apostar pels grans noms i les grans orquestres. Com a regal fora de programa, Fedosseiev va acabar la nit amb l’encantador Echo of waltz de Giorgy Sviridov, i va deixar constància de la seva noblesa i savoir faire com a director. I per celebrar-ho tot amb castanyola i pandereta i aixecar l’aplaudiment final del públic, la “Dansa espanyola” d’El llac dels cignes va fer que tothom se n’anés cap a casa –com no pot ser d’altra manera– cantussejant alegrement aquest Txaikovski castís.
No he trobat cap crítica en els periòdics habituals de la nostra Ciutat , m’ha sorprés, ja que una Orquestra com aquesta i la solista, són prou importants crec jo, per llegir-ne alguna resenya.
El crític ho manifesta ben clarament, la pianista tot un descobriment, i més tenint en compte l’ edat, força jove.
Molt bé els regals de fora de programa.