TEMPORADA LICEU. Sonya Yoncheva, soprano. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Nayden Todorov, director. Obertures i àries de Verdi i Puccini. LICEU. 30 D’ABRIL DE 2022.
Ja en la nostra crítica del debut de Yoncheva a Barcelona i al Palau de la Música, el passat mes de novembre, dèiem que esperàvem l’oportunitat de sentir-la en un repertori diferent per tal de matisar el regust agredolç que la soprano búlgara va deixar a la sala modernista.
En la seva primera aparició al Liceu, sens dubte, l’efecte va ser molt diferent: definitivament, no totes les cantants s’adeqüen a tots els gèneres, i en aquest cas l’instrument guanya enters en l’òpera, que és el gènere que ha donat a Yoncheva fama internacional.
Amb tot, i malgrat una valoració general positiva i una reacció del públic més entusiasta del previsible, resulta difícil abstreure’s de diversos “peròs”, alguns que ja es veien a venir i d’altres que lògicament vam descobrir per primera vegada.
Entre els primers, la brevetat del programa, en el qual la soprano tenia no més del cinquanta per cent de presència. La fórmula escollida va ser precedir les àries d’obertures o fragments orquestrals de les mateixes òperes o d’altres del mateix compositor. Al monogràfic Puccini anunciat inicialment van afegir-s’hi dues àries i dues obertures de Verdi, un compositor de qui Yoncheva ja va enregistrar fa anys altres rols en disc, també amb resultat desigual.
Entre les descobertes, per a aquells que no havien tingut ocasió de veure Yoncheva en directe –que devien ser la majoria–, la poca expressivitat de la soprano, que, lluny d’implicar-se en cadascun dels personatges als quals donava veu –un exercici especialment necessari en el format de concert–, va fer-ne interpretacions excessivament planes, des d’una posició corporal estàtica i una actitud gairebé impostada.
La posició que més va sovintejar va ser precisament d’esquena al director, el seu compatriota Nayden Todorov, que, amb poc estil i molta gesticulació va fer-li, però, un vestit a mida a l’hora de respectar-li els frasejos, mentre que va xalar de valent quan va dirigir l’orquestra sola, de la qual va extreure pocs matisos i un gran cabal sonor.
Tornant al programa, lluny d’ordenar les àries de manera progressiva, Yoncheva va començar amb l’exigent “Toi qui sus le néant” –la versió francesa de “Tu che le vanità”– de Don Carlo a la primera part del concert, que va ser la millor. A la segona, que concentrava les àries més cèlebres i esperades, va oferir-ne interpretacions correctes però excessivament amanerades.
El públic va aplaudir-la amb ganes perquè la música és irresistiblement bella i perquè l’ocasió feia preveure una tanda de bisos, tot i que l’acompanyament orquestral no en permetia gaires. El primer va ser l’“Havanera” de Carmen que va acompanyar del coqueteig sobrer amb el director que també hi posen altres sopranos, i el segon, lògicament, una de les àries puccinianes més cèlebres que no havia format part del programa –tampoc, sorprenentment, cap de La bohème–: “O mio babbino caro” de Gianni Schicchi. Com que l’orquestra no marxava de l’escenari, ni el públic, de la platea, Yoncheva va rematar la vetllada amb un bis pròpiament dit, és a dir, la repetició d’“In quelle trine morbide”.
En general, tant per les característiques de la sessió –format i horari–, com per la bona entrada registrada, va pesar més la sensació d’haver assistit a un concert agradable, amb bona sintonia entre l’artista i el seu públic.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
