Vocalise
Yukiko Akagi, piano
Obres de Chopin i Rakhmàninov
Solfa, 2024
Vint anys enrere la pianista japonesa Yukiko Akagai va debutar al Carnegie Hall, on va obtenir un èxit que va impulsar decisivament la seva carrera. Guardonada un any després al Maria Canals, aquesta pianista resident a Barcelona ha estat alumna i ha rebut consells de figures llegendàries, com el gran virtuós Earl Wild o de Ruth Slenczynska, pianista que va ser deixebla de Rakhmàninov.
Amb aquest enregistrament discogràfic titulat Vocalise, integrat per obres de Rakhmàninov i Chopin, Akagi ret tribut a Ruth Slenczynska i a Nobuko Amada, amb qui va estudiar al Conservatori de Toho a Tòquio.
L’enregistrament conté obres d’una exigència tècnica i d’expressió musical que exigeixen a l’intèrpret unes qualitats contrastades. Expressar aquella musicalitat que ha d’emanar de dues de les Masurques més conegudes de Chopin (la serenor de l’opus 17 núm. 4, en La menor, i els ornaments refinats de l’opus 33 núm. 4, en Si menor) denota el grau de sensibilitat d’un intèrpret. El refinament melòdic que flueix per sobre del ritme de dansa ternària brolla en les mans d’Akagi amb una elegància delicada. És aquesta sensibilitat la que caracteritza la bellíssima versió que la pianista japonesa fa prevaler en la interpretació de l’Andante spianato; una versió subtil en els arpegis de la mà esquerra sobre els quals desenvolupa un discurs musical ple d’un lirisme sempre curós amb l’ús del rubato. Però a més d’aquesta sensibilitat, Akagi desplega en tot moment un pianisme passional i vehement, amb una versió de la Gran Polonesa brillant plena de fortalesa, sonoritats eloqüents, per fer brollar el ritme i vivacitat pròpies d’una de les obres més emblemàtiques de Chopin.
Però si una obra sobresurt de la part de l’enregistrament dedicada a Chopin, aquesta és sens dubte la versió de la Balada núm. 3. Yukiko Akagi, amb un pianisme de minuciós detallisme, ha transmès la narrativa, la noblesa dels temes lírics inoblidables i l’apassionament romàntic inherent a aquesta obra sublim; ha traçat amb la Balada núm. 3 un discurs narratiu passional i també summament poètic i evocador.
La segona part de l’enregistrament està dedicada a dues obres on es reflecteixen bona part de les característiques del piano de Rakhmàninov. El seu virtuosisme, les harmonies, les grans sonoritats simfòniques… Akagi afronta la Sonata núm. 2 desplegant un pianisme valent i tumultuós en la primera part de l’“Allegro agitato” inicial per submergir-se després en un pla on la sensibilitat expressiva a poc a poc guanya terreny a una tècnica abassegadora. Akagi ofereix un Rakhmàninov multicolor, vibrant, èpic –com el final del primer moviment–, però reservant el seu pianisme més subtil per manifestar la línia musical onírica del “Non allegro”. Una interpretació impulsiva i vehement, agosarada en l’elecció del tempo, fa brollar de l’impetuós “Allegro molto” final un joc de colors i sonoritats reflex d’aquella dimensió virtuosística, de grandesa harmònica i de sonoritats majestuoses tan pròpies del piano del compositor rus.
L’any 1931 Rakhmàninov va fer la revisió d’aquesta Sonata núm. 2 i el mateix any, sobre el conegut tema de La Folia que va inspirar el tema de Corelli, va escriure la vintena de variacions de l’opus 42. Aquestes Variacions sobre un tema de Corelli són un repte per a tot pianista: cromatismes, ritmes enèrgics, riquesa ornamental, passatges heroics, però sempre atenent a un virtuosisme que mai s’ha de sobreposar a la distinció i al refinament que brolla en tot moment de la peça. Akagi no cau en una lectura desbocada ni eloqüent, artificiosa i exuberant; opta per una versió amb una narrativa sempre refinada i enfocada a la claredat de la dicció. Aquest pianisme tan refinat, curós i que mai abusa d’una sonoritat turmentosa, fan de la seva proposta una versió referencial. L’enregistrament es clou amb la bellíssima Vocalise, op. 34 núm. 14, la delicada melodia que ha estat emprada per Yukiko Akagi per denominar aquest enregistrament integrat per obres mestres interpretades de manera immillorable.
