Dos títols aparentment oposats del tot per estil musical i per temàtica –Il prigioniero de Dallapiccola i Suor Angelica de Puccini–, i a més poc sovintejats en les programacions operístiques internacionals, arriben al Gran Teatre del Liceu en la recta final de la programació 2013-14, una de les temporades més convulses en la història del Teatre i també una de les que es recordarà més temps per l’elevada qualitat dels espectacles presentats, en el que suposa la fi d’una era marcada pel nom de Joan Matabosch. A les portes de l’estiu i de la presentació de l’ampliació de temporada que va suposar la programació de Porgy & Bess de George Gershwin –10 funcions– i la versió en concert d’Il tabarro de Puccini amb l’OBC, fa poc més d’una setmana es va donar a conèixer la que serà la successora de Matabosch al capdavant de la direcció artística del Liceu, Christina Scheppelmann, ja coneguda a la ciutat per haver format part de l’equip d’Albin Hänseroth durant la seva etapa al Liceu i amb una trajectòria impecable, que l’ha portat a treballar amb Plácido Domingo a l’Òpera de Washington, a l’Òpera de San Francisco i, més recentment, a l’Òpera d’Oman, teatre on actualment està vinculada.
El doble programa Il prigioniero / Suor Angelica es podrà veure a partir d’aquest diumenge, 22 de juny, al llarg de cinc funcions (25 i 27 de juny i 1 i 4 de juliol) en una coproducció del Gran Teatre del Liceu amb el Teatro Real de Madrid, per bé que la producció original d’Il prigioniero és de l’Opéra National de París. La història de la producció prové de la voluntat de Gerard Mortier (en la seva etapa parisenca) de fer un doble programa dodecatònic, junt amb l’Oda a Napoleó de Schönberg. Mortier ja va comptar inicialment amb Lluís Pasqual per a la posada en escena d’aquesta obra, que mostra escenografia de Paco Azorín. A Madrid, un cop va assumir la direcció artística del Teatro Real, Mortier va tornar a convidar Pasqual i la seva producció per fer un doble programa operístic, amb una òpera de Puccini. Malgrat que temàticament són obres molt diferents, Mortier i Pasqual van trobar el nexe comú de totes dues òperes: la manca de llibertat i el patiment per la pitjor tortura, l’engany i les falses esperances. L’escala sense final que Azorín dissenyà per a la producció d’Il prigioniero serveix igualment per a Suor Angelica, tot simbolitzant l’empresonament que impliquen les reixes del convent.
A més, tant Il prigioniero com Suor Angelica són drames humans fàcilment assimilables a situacions contemporànies. Lluís Pasqual reconeix haver-se sentit cridat pels fets que fa uns anys es van denunciar a Guantánamo quan, contemporàniament, estava gestant la direcció d’aquesta obra que, si bé està escrita al segle XX, està inspirada en època inquisitorial durant el regnat de Felip II. Així mateix, Suor Angelica pot recordar amb facilitat els episodis dels nens robats que no fa tant de temps s’han descobert a Espanya, essent com és ella una jove reclosa contra la seva voluntat en un convent per haver tingut un fill il·legítim i haver deshonrat la família.
A nivell musical, totes dues obres parteixen del contrast que implica el lirisme de la música de Puccini i el llenguatge estrictament dodecafònic de Dallapiccola. Tanmateix, tal com Lluís Pasqual i Edmond Colomer, director musical d’aquest doble programa, van reconèixer, es tracta de dues obres que porten l’empremta italiana en la seva música i això les fa molt més seductores a l’oïda. Fins i tot dins de l’estricta estructura metodològica que Dallapiccola fa servir per a Il prigioniero, es poden trobar moments d’expansió lírica, com per exemple la pregària del presoner. Segons que va explicar Colomer en la roda de premsa, en Il prigioniero Dallapiccola utilitza tres sèries dodecafòniques principals que va fent servir i evolucionar al llarg de l’òpera, i que es poden associar a tres temes fonamentals: la pregària, l’esperança i la llibertat. Hi ha dues subsèries que es vinculen, d’una banda a la llum, de l’altra a la campana de la ciutat de Gant, Roelandt, destruïda per Carles V i que simbolitza l’opressió del poble. A més, el carceller, que al final de l’òpera es descobreix com a inquisidor, té un motiu de tres notes amb la paraula germà (fratello) que apunta la crueltat amb què esperona la creença de l’alliberament i del perdó al presoner. Pasqual va recomanar als escèptics d’anar a sentir aquesta òpera com qui va a sentir Britten (un compositor fins fa pocs anys desconegut al Liceu i ara un dels més apreciats).
Suor Angelica era, en paraules de Lluís Pasqual, “el preu que calia pagar per sentir Il tabarro i Gianni Schicchi, considerades les dues petites obres mestres d’Il trittico, fins que vaig descobrir totalment Suor Angelica”, que és una suma de petits moments, com escenes impressionistes que van gestant el gran moment d’explosió del drama, quan es descobreix la tragèdia de Suor Angelica i ella decideix posar fi a la seva vida.
Aquesta, doncs, és una oportunitat única per descobrir dues petites joies operístiques, una de les quals, Il prigioniero, se sentirà per primer cop al Gran Teatre del Liceu d’ençà de la seva estrena absoluta el 20 de maig de 1950 al Teatro Comunale de Florència. En el cartell musical, Pasqual té vells col·laboradors en produccions seves, com per exemple Ievgueni Nikitin, que va ser el presoner de l’estrena de la producció a París, o Jeanne-Michèle Charbonnet (mare del presoner), que va ser la Isolda de la producció del títol wagnerià que Pasqual va idear per al Teatro San Carlo de Nàpols. El carceller/inquisidor serà el tenor Robert Brubaker, que ja va col·laborar amb el Liceu en Khovantxina i Salome, mentre que els altres dos papers els assumiran els catalans Albert Casals i Antoni Marsol. El títol puccinià compta amb la veu de Maria Agresta com a Suor Angelica en quatre de les cinc funcions, i amb Cristina Pasaroiu en la darrera funció, ambdues debutants al Liceu. Maria Agresta presenta una trajectòria artística impressionant a Europa i aquest any ha estat premiada amb el Franco Abbiati de la crítica italiana a la millor soprano de la temporada. Al seu costat, Dolora Zajick farà el desagradable paper de la princesa, tia d’Angelica, i un nombrós grup de veus catalanes i espanyoles completen el grup de monges del convent: Gemma Coma-Alabert, Marina Rodríguez-Cusí, Itxaro Mentxaka, Auxiliadora Toledano, Angèlica Prats, Olatz Gorrotxategi, Anna Tobella, Sandra Ferrández, Inés Moraleda, Raquel Lucena, Mariel Fontes i Eun Kyung Park.
