Abril – Maig 2019

Guanyadora de tres premis Oscar de l’Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques en l’edició d’aquest febrer del 2019 –millor pel·lícula, millor actor de repartiment (Mahershala Ali) i millor muntatge-, The Green Book de Peter Farrerlly s’ha convertit en la gran revelació cinèfila de la temporada, amb un rerefons musical però sobretot i principalment social. The Green Book pren el nom de la guia turística per a viatges afroestatunidenca The negro motorist green book, un llibre que assenyalava els establiments on podien allotjar-se els afroamericans al sud dels Estats Units a l’època en què la segregació racial encara era una crua realitat.

L’argument ens explica la història verídica d’amistat entre un pianista de jazz negre i el seu xofer blanc quan el primer decideix emprendre una gira de concerts pel sud dels Estats Units per reivindicar la seva dignitat com a artista negre acostumat a ser admirat –damunt dels escenaris- per un públic adinerat i, eminentment, blanc. Donald Walbridge Shirley va néixer a Florida i des de ben petit va ser introduït en la música. Als nou anys va ser acceptat al Conservatori de Leningrad per estudiar teoria musical amb Mittolovski, essent l’únic alumne negre en ser acceptat per aquella institució. Més tard estudiaria a la Universitat Catòlica d’Amèrica, a Washington, i després d’abandonar un temps el piano, desanimat per la manca d’oportunitats per als músics clàssics d’ètnia africana, es va doctorar en psicologia a la Universitat de Chicago i arribà, fins i tot, a exercir de psicòleg en aquella ciutat.

Don Shirley aspirava a interpretar Chopin, el seu compositor predilecte, però en aquella època, als anys cinquanta del segle XX, encara resultava una quimera aconseguir que els auditoris del seu país li permetessin tocar música “clàssica”. Animat per la discogràfica Cadence Records, es va introduir en la interpretació de la seva pròpia música, improvisació a cavall del jazz amb clares influències de la música clàssica.

Durant els anys seixanta va decidir emprendre una gira pel sud dels Estats Units i, conscient del perill que això implicava encara en aquella època, va contractar el porter d’una discoteca de Nova York, Tony “Lip” Vallelonga, de família d’origen italià emigrada a Nord-amèrica, per què li fes de xofer. La peculiar imatge d’un negre de tarannà i gustos exquisits essent conduït per les carreteres del sud dels Estats Units per un xofer blanc, rude i de baixa condició social, devia sobtar tant els guetos de families adinerades d’ètnia blanca posseïdors de grans latifundis treballats per homes i dones de raça negra, com els propis negres del sud que veien en l’estranya parella formada per Don Shirley i Tony Vallelonga una espècie de distopia inversemblant que no feia sinó aprofundir en la ferida d’una injustícia humanitària.

En aquest injust joc de miralls, Don Shirley ens recorda el Gustav Mahler que deia que es considerava tres vegades apàtrida, perquè era “un bohemi a Àustria, un austríac entre alemanys i un jueu a tot el mon”. El pianista no era prou negre per ser considerat negre pels “seus”, ni prou blanc per ser considerat un blanc entre la societat benestant, ni prou músic per poder ser valorat en l’àmbit clàssic. Sense pretendre tenir un vessant moralista, la pel·lícula ens mostra com l’home transcendeix l’artista i ens recorda que, qualsevol persona damunt d’un escenari està posant a l’escrutini d’un públic –sovint incrèdul- els seus sentiments, les seves pors i les seves frustracions, però també el seu goig i il·lusions més profundes. Perquè, tal com diu Vallelonga al film: “El geni no basta, fa falta valor per a canviar els cors”.