Agost – Setembre 2018

La veu humana és un dels elements més fascinants i definidors de l’ésser humà. Vehicle a través del qual es manifesta primigèniament el llenguatge, la veu és un dels elements expressius més sofisticats però alhora més fonamentals de la condició humana. L’aparició del cant en la història s’acostuma a equiparar amb l’aparició tant del llenguatge oral com de la música, que alhora apareixen de forma similar en el temps, tot evolucionant i sofisticant-se de manera paral·lela. Amb l’esdevenir dels segles, el cant ha evolucionat fins a assolir nivells de refinament molt elevats, especialment en la cultura occidental, com es desprèn per exemple de la tècnica del cant líric, que troba la seva màxima expressió en el gènere operístic i en la cançó de concert, altrament coneguda amb l’apel·latiu alemany: lied.

La fascinació per la veu humana sobrepassa els límits de la racionalitat. La veu és capaç d’evocar records profunds i vincles unipersonals. No debades és habitual poder identificar algú només pel timbre de la seva veu. Amb el cant s’esdevé el mateix, però en grau superlatiu. Això pot explicar, per exemple, per què l’òpera, malgrat el pas dels segles i la pèrdua d’actualitat dels arguments, ens segueixi fascinant com ho fa encara avui dia. La màgia de la veu humana s’eleva a la categoria del sublim quan aquesta es manifesta en el cant en plenitud, és a dir, en directe. Ja el 1729, J. C. Gotsched, articulista del «Kritische Dichtkunst» deixava anar sentències com aquesta: “Quan vagi al teatre de l’òpera, deixi la seva raó a casa i porti-hi només les seves oïdes”, una màxima que contrasta amb la de l’escèptic crític del diari anglès «The Spectator», Joseph Addison, que fa tres segles, el 1710, ja es preguntava sobre el futur de l’òpera amb aquestes paraules: “No hi ha cap dubte que els nostres néts sentiran curiositat per conèixer la raó que portava els seus avantpassats a seure colze amb colze, com un públic d’estrangers al seu propi país, per escoltar obres de teatre íntegrament representades en una llengua que no comprenien”.

Si fa tres-cents anys ja hi havia qui dubtava de la capacitat d’evolució del gènere operístic, i aquest encara segueix viu fins i tot després de l’aparició del Setè Art, el cinema, podríem aventurar-nos a dir que l’òpera, sigui quin sigui el format com hi accedim –en directe, al cinema o des del sofà de casa–, sembla tenir un futur pròsper i perllongat. Prova d’això són les exitoses retransmissions que només durant el mes de juliol han gaudit d’èxit sense precedents a diferents indrets d’Europa. El Liceu a la Fresca va retransmetre el 16 de juny passat Manon Lescaut a 300 poblacions de Catalunya i Espanya, però també de Portugal, Itàlia i França, amb un creixement del 81% respecte de l’edició del 2017. El primer cap de setmana de juliol es van viure dues retransmissions d’èxit: el Teatro Real va tornar a fer servir el seu canal de Facebook per retransmetre la triomfal Lucia di Lammermoor amb Lisette Oropesa, Javier Camarena i Artur Ruciński, i l’endemà, l’Staatsoper de Baviera retransmetia en pantalla gran als ciutadans de Munic i en streaming des de la seva plataforma digital el Parsifal de Wagner amb l’elenc més emocionant que es pugui trobar per a aquest títol: Jonas Kaufmann, Nina Stemme, René Pape i Christian Gerhaher, sota la direcció de Kirill Petrenko, flamant director musical de l’esmentada Staatsoper de Baviera i nou titular de l’Orquestra Filharmònica de Berlín.

Sembla, doncs, que l’òpera està més viva que mai, malgrat que ens expliqui històries estranyes, algunes d’antiquades, d’altres passades de moda. És la veu humana, el misteri del cant líric, el que aconsegueix el que cap trama enginyosa i avantguardista és capaç d’oferir. Per això, tal com ens expliquen els protagonistes de la nostra portada, el baríton Benjamin Appl i Kate Royal, en les veus del passat podem trobar referents que esdevenen actuals als nostres dies, com és el cas de la soprano Victoria de los Ángeles, que dona nom a un festival de lied a casa nostra, el LIFE Victoria, per demostrar que, efectivament, el cant és més life que mai!