#366

Desembre 2018 – Gener 2019

Llegir edició

Sumari

  • En portada

    Montserrat Caballé

    Del ‘bel canto” al “buon canto’

  • Òpera

    L'enigma de Casablancas

    Estrena de l’òpera L’enigma di Lea al Liceu

  • Entrevista

    Josep Maria Guix

    L’escultor de la ressonància

  • Entrevista

    Renée Fleming

    Una apassionada de la veu humana

  • Batutem

    L'òpera

    Els instruments a pedal | L'instrument: la veu

  • Dossier

    Tradicions musicals del Nadal

    Prohibit cantar nadales | Més enllà d'El Messies


  • I molt més

Editorial

Montserrat Caballé, una de les veus més estimades i admirades de tot el segle XX, moria el 6 d’octubre de 2018 a Barcelona, als 85 anys. Amb el seu comiat, la generació daurada de la lírica catalana, en què cal incloure Jaume Aragall, Josep Carreras i Victoria de los Ángeles –i també l’espanyola, si hi afegim figures com les de Plácido Domingo, Teresa Berganza, Joan Pons i Alfredo Kraus– viu una pèrdua insubstituïble que ha deixat per a la posteritat fites impossibles d’emular ni superar.

La gran generació daurada de la lírica va començar el seu declivi abans d’arribar al segle XXI, el 1999, en morir el tenor canari Alfredo Kraus. Pocs anys després la soprano barcelonina Victoria de los Ángeles abandonava aquest món, el 2005. Però el seu record i el seu llegat n’han traspassat feliçment l’absència física amb la creació fa deu anys de la Fundació Victoria de los Ángeles i la tasca realitzada pels seus gestors per a la promoció de les noves generacions líriques i el suport, a través del LIFE Victoria, del gènere lied.

El traspàs de Montserrat Caballé s’ha viscut amb gran tristesa a nivell internacional. El seu perfil artístic i personal esdevingué icònic, abans fins i tot de la popular aparició cantant Barcelona al costat de Freddie Mercury, i la seva influència al món de la música ha estat enorme. Cal no oblidar les paraules de Maria Callas en ser preguntada sobre qui estava destinada a ocupar el tron que ella deixava lliure en retirar-se dels escenaris: “Only Caballé”, responia amb rotunditat.

Fotografia: Antoni Bofill

La fama i excel·lència artística que assolí Caballé els anys setanta i vuitanta del segle XX van posar el llistó tan amunt que van dificultar l’assimilació d’una decadència progressiva previsible d’acord amb les limitacions de la naturalesa humana. Però, tanmateix, Caballé va saber reconduir el seu mestratge artístic cap a la docència i el suport als joves talents gràcies a la creació del concurs de cant que porta el seu nom i gràcies a les masterclasses de les quals tants joves cantants s’han beneficiat els darrers anys.

Caballé, tanmateix, no tingué competidors: ella va ser única en la seva interpretació de papers ja mítics, com Norma, Salome o Aida, però també va ser una de les màximes figures del que es va donar a conèixer com a Bel Canto Rennaissance, tot recuperant títols d’opera seria de Donizetti i Rossini. Insuperables i inigualables són el seu control magistral del fiato, que li permetia allargar la línia de cant fins a límits extraordinaris i fer uns pianíssims insuperables, i una emissió de la veu commovedora: escoltar la veu de Caballé és com sentir córrer l’aigua d’una deu d’aigües transparents que reconforta i apaivaga l’esperit.

Tant de bo que, malgrat la seva absència, el seu llegat es perpetuï en mans de les persones que millor la van conèixer, per tal que ni el seu record, ni el seu mestratge, ni el seu riure contagiós s’esborri pels segles dels segles. Descansa en pau, Montserrat.

Banda sonora