Gener-Abril 2020

L’any que encetem arriba farcit d’aniversaris rodons, un dels quals té a veure amb un dels grans compositors universals, que serà programat més que mai al llarg dels dotze mesos que tenim per davant. Mancades per definició de cap connotació, les efemèrides són usades sovint -en música, com en molts altres àmbits- com a pretext per reivindicar noms que, d’altra manera, no mereixerien la nostra atenció. Beethoven, òbviament, no necessita cap aniversari per ser reconegut i és, precisament, davant la dificultat de dir-ne res de nou, que en aquest número demanem al director britànic John Eliot Gardiner com afronta la interpretació de les simfonies que dirigirà al Palau de la Música, on també sonaran la pràctica totalitat de les seves grans obres vocals.

D’altra banda, la vida i la personalitat convulses del geni romàntic, així com el context històric, artístic i filosòfic en què es va formar el seu perfil icònic, ens retornen un cop més a l’eterna dicotomia entre l’home i l’artista, la seva essència i la seva llibertat. Quan, l’any 1927, tot Europa va recordar el centenari de la mort de Beethoven, aquesta Revista li va dedicar un doble número monogràfic i va recollir les impressions d’alguns dels seus redactors que van assistir a cinc dies de commemoracions que van tenir lloc a Viena. El teòric, pianista i crítica musical Frederic Lliurat, que n’havia estat redactor en cap durant vuit anys, va concloure: “En ningú no ha aparegut mai, de faisó més punyent, més tristament dramàtica que en tractar-se de Beethoven, el contrast que existeix, ben sovint, entre la valor diem-ne social d’un home, d’un artista, i la valor del seu esperit”.

Tornant al present, en el nostre dossier contraposem les opinions de dos estudiosos dels nostres dies: l’autor de la seva última biografia, el músic americà Jan Swafford, i el musicòleg gallec Xoan Carreira, convençut que bona part del que sabem d’ell és ficció.

Finalment, no menys important hauria de ser, al nostre país, una altra de les xifres rodones del 2020: el cinquantenari de la mort de Robert Gerhard. En aquest número, publiquem un article sobre l’edició de la correspondència d’aquest compositor vallenc -esdevingut un dels més importants del segle XX a nivell europeu- amb el seu mestre i amic Arnold Schönberg, com a pròleg del tractament més ampli que li dedicarem en el proper. La coincidència, en el fet i en la xifra, amb el poeta Josep Carner –amb qui va col.laborar en algunes de les seves cançons, i amb qui l’uneixen altres paral.lelismes com la mort a l’exili- estableix una feliç interrelació artística que s’estén més enllà de la música i que es traduirà, sortosament, en cites molt interessants al llarg d’aquest any. Música i poesia tornaran a donar-se la mà, un any més, la propera diada de Sant Jordi. Que l’art, en definitiva, en qualsevol de les seves formes, ens alegri i ens faci millors, tal com demanen els cantaires de la Coral Sant Jordi a l’inici de cadascun dels seus concerts.