Juny – Agost 2019

Els dies 12 i 13 d’abril de 2019 van tenir lloc a Barcelona unes jornades de reflexió i debat sobre “Òpera & dona”. Organitzades per Òpera de Butxaca i Nova Creació i celebrades a la seu de l’SGAE, van aplegar diverses personalitats vinculades amb el món de la creació operística, de la programació musical i del periodisme, que van debatre sobre el desequilibri, encara en ple segle XXI, de la presència de dones als àmbits més destacats de la programació i creació operística –principalment la composició, la direcció artística i la direcció musical i escènica– respecte de l’encara dominant preponderància masculina.

La interessant trobada va permetre posar en evidència com encara resulta estrany veure dones compositores, dones que dirigeixen teatres d’òpera, dones que dirigeixen orquestres… i com, fruit del massa temps dominant model patriarcal, encara existeix un desequilibri en la distribució de drets entre homes i dones en termes salarials i de conciliació familiar (fet extensiu al model social global).

Paral·lelament a les dites jornades, el Teatre Lliure acollia l’estrena a Catalunya –després de l’estrena absoluta al Teatro Español de Madrid (temporada del Teatro Real)– de l’òpera còmica Je suis narcissiste de la barcelonina Raquel García-Tomás (1984), que va recollir un ampli reconeixement per una òpera divertida i amb un llenguatge musical eclèctic i proper, molt adient al registre còmic, en una proposta en què també hi havia lideratge femení en la creació del llibret i la direcció escènica, en les mans d’Helena Tornero i Marta Pazos, respectivament. La feliç efemèride, però, no és res més que un miratge en una situació real que encara ofereix un llarg camí per recórrer. No hauríem d’oblidar que l’única compositora a estrenar una òpera al Gran Teatre del Liceu en els més de 170 anys d’història del Teatre és la valenciana Matilde Salvador, i que això va tenir lloc un llunyà 1974.

Paral·lelament, la sempre il·lustrativa i acurada editorial Acantilado acaba de publicar un nou títol que s’afegeix a la seva llarga llista d’encerts editorials. Armonías y suaves cantos, de la doctora Anna Beer, que sota aquest edulcorat títol presenta vuit perfils de compositores que van lluitar per desenvolupar la seva carrera com a compositores en uns temps en què la situació de la dona a nivell social era encara més desfavorable que als nostres temps. Des de Francesca Caccini a Elizabeth Maconchy –passant per Strozzi, Jacquet de la Guerre, Von Martines, Hensel, Schumann i Boulanger– han passat tres segles i la vida i obra de cada una d’aquestes vuit icòniques dones demostra que la vocació és capaç de superar qualsevol obstacle, que el desenvolupament de la creativitat no depèn del gènere, però sí de les circumstàncies, i que, sense l’existència de dones com aquestes, molt probablement avui dia no podríem reivindicar uns drets durant massa temps negats.

Fa vuit anys que vaig assumir el repte de dirigir aquesta Revista en uns moments en què la centenària publicació nascuda el 1904 sota l’òrbita de l’Orfeó Català havia de fer el salt al segle XXI. En el període de transició entre l’antiga Revista i la nova proposta editorial vaig convidar a fer la meva primera portada com a directora de la «Revista Musical Catalana» a un grup de dones compositores catalanes que, sorpreses per la inesperada atenció, es van aplegar al Palau de la Música Catalana per a una sessió de fotos inèdita. Aleshores –fa només vuit anys!– parlar de dones compositores era parlar de tot un seguit de rara avis que, en la seva majoria, havien exercit la vocació al marge del seu ofici, és a dir, de la feina que els permetia viure.

Avui m’acomiado de la tasca de directora d’aquesta estimada «Revista Musical Catalana», de la qual tant he gaudit al llarg d’aquests anys –als quals he de sumar els anys participant-hi com a redactora i, anteriorment, com a fervent lectora– i a través de la qual he pogut forjar un esperit crític i aprendre, exemplar rere exemplar, sobre la història de la música i sobre l’univers musical i els seus protagonistes. Deixo la direcció de la «Revista Musical Catalana» per emprendre nous reptes professionals com a directora artística adjunta del Palau de la Música Catalana i no vull desaprofitar l’ocasió per agrair aquesta possibilitat a tots aquells que al llarg dels anys han dipositat la confiança en mi, però també per agrair-li a vostè, lector, que hagi dedicat el seu temps a llegir aquesta Revista. Sense vostè la nostra feina no tindria raó de ser.

Em fa feliç poder escriure una editorial tan especial com aquesta, en què la dona creadora és la protagonista i amb la qual d’alguna manera es tanca un cercle, i espero poder continuar contribuint des d’un altre àmbit a la normalització de la presència de la dona en les programacions musicals, a fi que tot allò que ara encara és una reivindicació, aviat sigui una feliç i saludable realitat. I tinguem sempre present la dita del gran geni Ludwig van Beethoven, de qui l’any vinent celebrarem el 250è aniversari: “La música és una més gran revelació que tota la saviesa i la filosofia”.