MAIG-AGOST 2023

El passat mes de febrer, la Universitat de Barcelona va presentar un informe elaborat per encàrrec de l’Associació Catalana d’Intèrprets de Música Clàssica (ACIMC) sobre la situació de la música clàssica a Catalunya.

D’entrada, la sola publicació d’un document d’aquestes característiques, amb l’objectiu de confeccionar un inexistent mapa de l’activitat de la música clàssica al nostre país per tal d’avaluar la situació i actuar en conseqüència, ja és notícia.

No és casualitat que els autors advertissin que una de les necessitats de partida era la manca d’un registre històric fiable i científic de dades i que denunciessin les dificultats per aconseguir certes informacions. A aquestes precaucions, cal afegir-hi la distància temporal -és a dir, el fet d’intentar recuperar, des del 2022, dades del 2021- i posar en perspectiva el fet que aquell any, encara en plena postpandèmia, la situació del sector distava de la plena normalitat.

Tot i així, per a una majoria, les conclusions van ser més confirmadores de temors que sorprenents o alarmants: algunes, com el desequilibri territorial d’equipaments, entitats i festivals o l’estacionalitat de la programació responen, en realitat, a la lògica de la distribució de la població tant al llarg de l’any com durant el període estival i semblen relativament acceptables.

Altres, no per previsibles menys preocupants, van ser el rànquing de compositors més programats –amb només tres catalans entre els vint primers, un d’ells amb motiu d’una efemèride, i sense cap dona ni autor de música antiga ni contemporània- o el biaix de gènere –tan sols un terç d’intèrprets analitzades femenines i inexplicable absència de compositores contemporànies-.

Més innovadores, per poc estudiades, van ser les dades sobre condicions de contractació i subvencions –tot i la no comptabilització del pressupost d’equipaments públics, que feia el panorama incomplet-. Finalment, l’estudi incloïa alguns valors d’interès mínim o dubtós, com l’escalafó de tessitures vocals o instruments més freqüents.

Els mateixos autors de l’informe ja van avançar que futures edicions del mateix document miraran de subsanar omissions –com la categorització dels directors, entre els intèrprets- i aniran perfeccionant un retrat que s’ampliarà amb l’anàlisi d’àmbits com la discografia, l’edició o la docència i que només adquirirà ple sentit quan es puguin generar sèries temporals i les comparatives i tendències estadístiques que se’n derivin. També nosaltres, des de les nostres pàgines, hi dedicarem una atenció més detallada en números propers.

En tot cas, era fonamental emprendre la iniciativa i cal aplaudir-la. Ens hem de conèixer a nosaltres mateixos si realment volem ampliar el públic de la clàssica, potenciar la recerca o millorar el finançament de les activitats d’una indústria cultural a la qual tots pertanyem d’una manera o altra. Ara, si més no, hem fet la primera pàgina dels deures.