Jorge de Persia
Resulta difícil sintetitzar el llegat de Felip Pedrell a la cultura catalana i internacional. Va orientar als músics joves cap a l’eix Barcelona-París, i sens dubte és una de les grans personalitats del seu temps, per la seva capacitat de posar fonaments, i fins i tot de transcendència.
¿En quina mesura, sense ser partícip del Modernisme, va col·laborar Pedrell al desenvolupament artístic del seu temps? Els consells, els ensenyaments, l’orientació que va promoure entre els joves, la seva idea de tradició dinàmica, van ser en certa mesura claus per sortir del casticisme dominant.
Ho va fer amb la recuperació d’una història desconeguda i subratllant la importància del concepte davant la forma. I els fruits de la seva gran obra es van manifestar en els seus deixebles, els més notoris dels quals vinculats al Modernisme, que van transcendir les fronteres. Tampoc per a Pedrell no n’hi va haver, ja que el seu pensament –manifestat a nombroses publicacions– arribava també a aquell centre del món artístic que va ser el París del tombant de segle. Charles Bordes, creador de la Schola Cantorum, va ser un admirador de les seves aportacions erudites, com també ho fou Claude Debussy, que ja orientava el seu camí renovador en coincidència amb els postulats pedrellians, molt visibles en la seva última etapa, amb les mirades a “els nostres vells Mestres” en el seu cas, Rameau o Couperin.
Una referència important la va constatar Debussy en reconèixer (ca. 1896-97) una de les obres fonamentals d’Albéniz com va ser La Vega, amb el seu tractament de l’essència del cant popular. Maurice Emmanuel, contemporani de Pedrell, recorda Debussy portant a la seva butxaca un volum de cants populars espanyols del mestre català. El gran compositor francès va reconèixer ja llavors les feines de Pedrell sobre Tomás Luis de Victoria, que considerava la veritable clau per a la integració de la música espanyola a Europa. I una altra coincidència va ser l’admiració mútua per la nova escola russa.
Una nova consciència de la història musical
Pedrell comença a difondre una nova consciència de la història musical espanyola i europea en un temps en què la historiografia naixent només mirava al centre d’Europa.
Pel que fa al panorama contemporani, a més de l’allunyament de Wagner, l’encert més important de Pedrell és l’acceptació –certament pionera– de les recents propostes de la moderna escola russa, les característiques de la qual exposa en Por nuestra música i que, més eficaçment, transmet als seus deixebles pel que fa a la recuperació de la tradició modal promoguda pels Cinc russos, algun d’ells en contacte directe amb Pedrell.
Des de Catalunya va promoure, en figures com Granados, Viñes, Malats i d’altres, l’estudi de la música de Domenico Scarlatti i dels antics teclistes hispans. I una de les importants aportacions del pianista Ricard Viñes a París els primers anys del segle va ser donar a conèixer, quan Debussy dialogava amb Rameau, les antigues músiques de teclat europees des de Cabezón.
Una cosa semblant feia Joaquim Nin al·ludint també al tractament de la font popular, aconsellat pel mestre, o Enric Granados amb les seves versions de Scarlatti. Pedrell celebra aquestes activitats dels seus deixebles en una de les seves «Quincenas Musicales», la del 31 de març de 1905: “Granados, Viñes i Nin formen un bon contingent d’artistes d’alt vol que honren a l’art patri a l’extranger” (La Vanguardia, p. 4). La tasca de crític en aquells articles a aquest diari, per exemple, són testimoni d’informació, pensament i polèmica.
El magisteri
El de Pedrell no va ser, tanmateix, un magisteri sistemàtic ni homogeni. La manca d’una política constructiva a Espanya va impedir que les seves idees fonamentessin un àmbit institucional com ha estat la Schola Cantorum a Paris. Un altre deixeble seu, Amadeu Vives, comentava a Enric Morera: “Nosaltres vam conèixer Victòria pels fullets d’una casa editorial alemanya que editava els treballs de Pedrell… mai abans no se’ns n’havia parlat”, i es preguntava, “on podem instruir-nos els músics en la nostra pròpia música, com trobar el sentit de la nostra tradició? Podem inventar potser tota una tradició musical?”
Van ser molts els qui es van acostar a aquesta solitària font de saviesa del carrer d’Aragó de Barcelona, amb diferents metodologies i objectius, entre ells, els músics més importants d’aquella transició secular que van obrir camins emblemàtics al segle XX.
Començant per Isaac Albéniz, a qui Pedrell considerava dotat d’una intuïció veritablement superior, amb una forta vena musical que l’animava, i que no va permetre un encaix fàcil amb el caràcter reflexiu i erudit del mestre. Tots dos “no van trigar a separar-se”, va assenyalar el crític Adolfo Salazar , i per a molts no va ser difícil dissentir amb el mestre, atès el complex caràcter de Pedrell, però tots i especialment Albéniz, Granados i Falla, es van reconèixer deutors dels seus ensenyaments.
Amb relació als ensenyaments al jove Albéniz, pels volts del 1883, Pedrell va assenyalar mes tard: “les nostres especulacions sobre punts d’art, més que lliçons [eren] converses; menys que això encara, simples xerrades d’amics camarades, més plenes de humorismes que de consells. […] Vaig determinar no parlar-li més d’acords, de resolucions i altres històries tècniques, sinó de gust i de gust fi o il·lustrat, apuntant a encaminar bé, recta o idealment aquella intuïció musical tan excepcional que ell tenia” («La Vanguardia», 15-VI-1909).
Amb motiu de l’estrena d’Els Pirineus al Liceu, la publicació «Hojas Selectas» va donar a conèixer alguns fragments de l’obra. I Falla, que estava assabentat de Pedrell a través d’Amadeu Vives i d’altres amics, va conèixer a través d’aquestes pàgines alguna cosa de la seva música i els seus ideals el 1902, fet que pel que sembla va determinar la seva decisió d’acostar-se a demanar-li que li donés algunes lliçons. Aquella trobada fortuïta va culminar una relació intergeneracional, un altre exercici de què va estar mancada Espanya.
S’equivoquen els qui el qualifiquen amb la poc eficaç etiqueta de “nacionalista”; va apostar per la cultura del seu país i la va projectar a fora, precisament per la seva concepció universal.
Pedrell va ser un ideòleg de fonaments racionals en les seves propostes, que van donar lloc a un dels moments més brillants de la música del segle XX; racionalitat de vegades enfosquida per l’ofuscació amb què debatia en tribunes públiques, tot generant-se enemistats i detractors.
La seva obra creativa com a compositor, com a estudiós, erudit que va contribuir a reformar i recuperar músiques de tradició eclesial, com a editor i mestre que va donar ales a la generació següent és, doncs, insubstituïble. I en un terreny tan poc atès com l’institucional, va saber, amb la donació del seu llegat a l’Institut d’Estudis Catalans, ser l’iniciador de l’important fons musical de l’actual Biblioteca de Catalunya.
Un art propi basat en el cant popular
En Por nuestra música, que Pedrell edita a Barcelona el 1891, manifesta les seves idees sobre una qüestió d’actualitat aleshores a Espanya: la construcció d’una escola o corrent “líric nacional” assenyalant –juntament amb la seva admiració– les seves diferències amb el dominant món del drama wagnerià, que tant d’arrelament va tenir a Catalunya: “Wagner ha creat una poètica nova, alemanya, convençuda, d’incalculables abastos, sí, però diferent del caràcter del nostre geni llatí”.
Aquesta puntualització obre les portes a noves idees sobre el vigent i conservador concepte de tradició, feliçment actualitzades per Unamuno, i el 1914-15 per Ortega y Gasset i Falla.
Por nuestra música proposa la recerca d’un art propi basat en el cant popular, que ha de recuperar la “quinta essència” d’aquella expressió natural acompanyant-la amb la riquesa de formes que en constitueixen el patrimoni, així com de l’estudi dels tresors que guarda la música antiga espanyola a través de la recuperació sistemàtica de les glòries del passat: Cristóbal de Morales i Tomás Luis de Victoria especialment.
L’alumne Manuel de Falla
El jove Falla va tenir la fortuna de conèixer Pedrell el 1902 quan feia diversos anys que aquest estava instal·lat a Madrid (des de l’octubre del 1894) buscant comprensió. “El primer manament de la joventut és somiar –recorda haver-li sentit dir Falla– amb un resplendir de les ulleres”. Dos anys va passar “rebent els seus preuats consells i veient sota la seva sàvia i afectuosa tutela horitzons nous de gran amplitud”; Falla comentaria a Pahissa: “Amb Pedrell les classes més que veritables lliçons acadèmiques, eren converses de caràcter estètic. Sembla mentida el fi sentit que tenia de l’harmonia i del sentiment modal, i com de justes eren les seves observacions, fins i tot sobre orquestració”.