El mestre de la generositat, l’humanisme i la memòria

Josep Soler i Sardà, nascut a Vilafranca del Penedès el 25 de març de 1935, va morir el passat 9 d’octubre de 2022, a Barcelona.

L’obvietat de la mort ens sorprèn en aquells éssers humans desbordants i penetrants, capaços de marcar una època. Aquest ha estat el cas, sens dubte, de Josep Soler i Sardà. Res del que puguem escriure avui sobre ell, parlant en passat, podrà abastar la seva dimensió. Tot són paraules prestades, i tot en ell tenia un to únic i singular. “Tot allò que escrivim és només l’ombra fugissera d’un somni sense sentit”, va escriure al seu darrer llibre.

Soler ens va ensenyar el que s’ha de fer, però sobretot volia ensenyar –lliçó més difícil, que molts van oblidar en creuar la porta de casa seva– allò que no s’ha de fer. Ell repetia que no havia fet res en aquest món, però protegit de la llum exterior i entrenat en la foscor, de les seves mans va sorgir un catàleg exorbitant de música i textos. Ho deia per una concepció platònica de l’art, però sempre confessava: “Ningú m’entén”.

Mantenir viu el record va ser sempre per a ell una màxima, i fins i tot en certs moments, una obsessió. Tant pel que fa al seu passat, com pel que fa a la història de la música i la cultura, un cabal que demanava conservar: una qüestió alhora ètica i estètica. I això volia dir no tant recordar, com tornar a viure, ara i aquí, allò recordat: que allò que recordo sigui capaç de transformar-me. Per això, el passat vivia en ell. Els perfums d’un altre temps. El ressò llunyà de la pianola, on sentia Madama Butterfly, Aida, la Gran Polonesa de Chopin, fragments de Parsifal o de Tannhäuser… El record de la seva estimada mare al piano. El so de l’església i els de la Festa Major de Vilafranca del Penedès, amb els cants, el foc i el drac. La Casa Werner, on anava a comprar discos de pedra, les audicions de Bach o Monteverdi a casa seva… Al cap i a la fi, la consciència històrica, individual i col·lectiva formava part d’un projecte humanista conscient del perill de desaparició de la pròpia espècie. Sempre ho anunciava: la civilització s’ensorra al voltant nostre, d’acord.​​ Però “jo faig el que em toca fer: em carrego de valor i treballo”.  

Ell repetia que no havia fet res, però va portar a terme una tasca pedagògica única al nostre país. Una escola de la generositat, perquè som molts els que, el poc que som, li ho devem a ell. Una escola de la memòria, perquè som molts aquells a qui va obrir els ulls a la gran cultura europea. El cinema de Cocteau i de Lang, la prosa de Proust, la poesia de Rilke i Llull, el Poema de Parmènides, la física d’Einstein, el pensament matemàtic de Gödel i les propostes de Penrose, a partir de les quals va arribar a esbossar una teoria del temps on la música és l’horitzó del llenguatge. Musicalment era hereu d’una llarga tradició, des del Musica enchiriadis (segle IX) a la Segona Escola de Viena, frontera i límit més enllà del qual començava a arrufar el nas i a destriar el gra de la palla. Se n’ha de saber molt, de la tradició, per dialogar-hi i extreure’n una lectura creativa!

Li van atribuir una personalitat difícil. Sí, tenia el costum de pensar el que deia i, sobretot, de dir el que pensava. A més, ho feia amb una ironia i una traça especials. Però tots els qui vam tenir la sort de tractar-lo sabem que era un home senzill, afable, sempre disposat a ajudar. “De poble”, com li agradava recordar.

Quan un trucava a la porta de casa seva, al carrer de Josep Bertrand, es repetia el protocol. “Tanco aquesta porta, que fa corrent. Ja saps el camí, al fons a la dreta. Estic al telèfon, ara torno”. A l’altra banda de la casa, seia el benvolgut Paco. A sobre de l’escriptori i al terra, un munt de papers, llibres, partitures i paper de música. Sobretot, paper de música, perquè sempre estava treballant. A l’estiu, amb un petit drap per eixugar-se. Possiblement també, llibres i discos que t’emportaries carregant com podies –“No hi ha com ser jove!”, repetia pel passadís. De vegades, també, una notícia que havia retallat aquell dia de «La Vanguardia», amb indignació: “Mira què diu aquest!”. Llavors tornava, obria un llibre de pàgines engroguides que havia marcat amb retolador vermell i tenies la certesa que a un peu de pàgina descobriries el sant grial de la música o del pensament occidental.

Mentrestant, les famoses anècdotes regaven la conversa. Anècdotes a Egipte en veure un tronc que es movia (i el guia exclamant “It’s only a crocodile”!). Les classes i la personalitat de Cristòfor Taltabull. Passant pàgines al Jardí dels Tarongers. El viatge a París i la seva freda visita a René Leibowitz. Finalment, agafava la clau i ens acompanyava fins a l’ascensor, bo i recordant el dia que se li va tancar la porta i va quedar-ne fora.

No va ser el màxim exponent de la Generació del 51. Ni tan sols hi va pertànyer. Ara, però, no és el moment de barallar-nos amb musicòlegs. És el moment de recordar-lo. I sobretot, de fer sonar la seva música. Tot i que la seva absència es faci música –tant de bo, molta–, serà l’absència més present del panorama musical català.

Josep, apropar-nos a tu ens va fer millors. Amb tu marxa un món i marxen anys d’il·lusió i de feina. No n’érem prou conscients, però queden enrere, per sempre, anys de música, art i pensament, vibrants i estimulants. D’acord, no anirem a aquell cel on hi ha un senyor assegut amb barba, com t’agradava dir, però ens veurem i continuarem xerrant allà on ho vam deixar. “Ahora, sólo la pálida Luna, amada por los poetas, alumbrará tu cumbre, mientras te hundes en la negra luz de la noche hasta la nada”, vas escriure amb només setze anys, i vas mantenir aquesta imatge fins al final. Allà ens retrobarem.   

Imatge destacada: (c) Eva Guillamet.