L’òpera s’interpretà sencera ara fa cent anys, el 1917, en una sèrie de concerts al Palau de la Música que foren un homenatge al compositor, mort el 1910. L’obra fou dedicada a Eusebi Güell, que exercí un destacat mecenatge amb Gaudí i amb el mateix Garcia Robles, que era professor de música dels seus fills. Garraf és un poema de volada èpica, la peça més ambiciosa que compongué Garcia Robles. Fou un músic de referència, molt valorat al seu temps i fortament vinculat amb l’Orfeó Català.
El Palau Güell acollirà aquestes dues audicions, en què participaran la soprano Mireia Tarragó, el baríton Francesc Ortega i els baixos Néstor Pindado i Marc Tost, a més del Cor de Cambra de la UAB, dirigit per Poire Vallbé, i David Malet al piano.
L’horari del concert serà a les 19.30 h. Una hora abans es farà una visita al Palau Güell. Les entrades es poden adquirir a les taquilles del Palau Güell, o per internet a www.palauguell.cat
L’òpera Garraf: més enllà del paisatge i el mite
El musicòleg Francesc Cortès és el coordinador i director musical de la recuperació del poema líric Garraf i ell mateix explica la gènesi de l’obra: “L’òpera Garraf va ser el projecte més ambiciós del poeta Ramon Picó i Campamar i del compositor Josep Garcia Robles. L’èpica de la poesia es transformà en una obra musicalment intensa, sense excessos heroics. La composició de l’obra s’estengué tretze anys. Ni el poeta ni el compositor no buscaven l’èxit ni els guanys materials de la representació. A poc a poc bastiren una obra ben feta per dedicar al seu benefactor Eusebi Güell.
El primer acte s’estrenà al Palau Güell l’agost del 1892, amb una bona acollida dels assistents al concert. El segon acte s’hi escoltà l’octubre del 1894: va ser una audició memorable que aplegà el bo i el millor de l’època. Per arrodonir aquella interpretació s’escoltà un preludi de Grieg i un Himne a Apol·lo, presentat aquest com la primera obra dramàtica de l’Antiguitat que servia de marc inspirador de Garraf. Les al·legories mitològiques del llibret es combinaven amb les referències al paisatge de la Quadra de Garraf i la cova de la Falconera. El mite estava servit. Picó llegí a Joan Alcover el tercer acte de l’òpera pocs dies després. Hi descobrí el món sensible i dramàtic en les escenes d’aquest fragment.
Garraf no volia ser una obra àulica. Tampoc pretenia la descripció costumista d’una propietat d’Eusebi Güell que hauria pogut abastir d’aigua Barcelona. El seu lent procés de composició anava creant expectatives, tot coincidint amb els anys de més efervescència del teatre líric català. La partitura va defugir les influències de Wagner i Puccini, que llavors es disputaven el públic barceloní.
Eusebi Güell i Bacigalupi. c. 1870. Arxiu Güell i Sentmenat.Garcia Robles no va poder sentir la interpretació de Garraf, morí el 1910. Güell hi impulsà un homenatge pòstum el març del 1917, al Palau de la Música. I s’hi estrenà per primera i única vegada Garraf, dirigida per Antoni Ribera. El tercer acte va sorprendre la premsa contemporània. És el més inspirat. La poesia heroica s’agermana amb el traç valent i efectista d’uns passatges que sonaran per primer cop al Palau Güell. Gairebé cent anys després, amb motiu del centenari de la mort d’Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918), el Palau Güell recupera el tercer acte d’aquesta òpera, com a acte de cloenda de l’Any Güell”.
De què tracta Garraf de Garcia Robles?
Garcia Robles introduí canvis envers l’obra literària original. N’obvià la introducció i en simplificà l’acció i les localitzacions. Els personatges mitològics i simbòlics prenen dimensions humanes a través d’una musicació rica, i poètica suggeridora.
S’inicia el primer acte amb Garraf i les seves filles, que es planyen per haver perdut l’esposa i mare, respectivament –la Dona d’Aigua, una nimfa. El cor l’anima a reaccionar i a deixar-se de queixes. L’ajudarà Labor, que sorgeix alt, fornit, amb un mall a la mà. Garraf, servint Labor, es sent fort i decidit. Surten a la cerca de la Dona d’Aigua.
El segon acte s’inicia a la fondalada del torrent de l’Infern. Garraf es sent cansat de la caminada vers el cim. La Fatiga intenta fer defallir Garraf, però Labor s’hi enfronta, anima Garraf a continuar. Les seves filles –Vallbona, Ginesta i Falconera– arriben: han trobat la seva mare captiva entre uns penyals de la costa. Labor marxa, tot esperant que Garraf el torni a cridar per deslliurar la seva dona.
El tercer acte té lloc a la costa, enfront d’una cova. En aquest acte apareixeran molts personatges mitològics: Ones, Erinyes, Zèfirs, Tritons, Nereides i monstres marins, que intervenen en el combat entre Posidó i Garraf. El déu del mar desferma una tempesta per barrar el pas a Garraf. Ell, però, decidit, no es detura i s’obre pas vers la cova per trobar la nimfa. Proteus i Aeolos, que serveixen Posidó, han estat vençuts per Labor.
El darrer acte de l’òpera transcorre dins la cova on està presa la nimfa. És allí castigada per haver deixat que el seu amor per Garraf es limités només a allò sensual. Garraf vol esmenar-ho. Necessita un esforç final i la redempció d’ells dos. La Fatiga, que volia retenir-los dins la cova, serà finalment vençuda.
