A partir d’un piano antic descobrim l’existència d’un artista que es va situar al bell mig del Verisme italià, el tenor Manuel Suaña i Font, nascut l’any 1863 a Es Castell (Menorca) i mort a Barcelona el 1939, ara fa 85 anys. Va cantar a La Scala de Milà, Liceu, Covent Garden i als millors teatres italians. Suaña o Suagnes, tal com es donava a conèixer professionalment, va fer una carrera fulgurant.
El projecte de cerca i documentació de pianos a Catalunya anteriors al 1850 que l’Associació Muzio Clementi de Barcelona va començar el 2017 ens aporta molt coneixement sobre els diversos instruments que analitzem, però també ens obre escletxes a històries personals que d’una altra manera no sortirien a la llum. És el cas del personatge que avui presentem.
La família Armengou ens va avisar que tenien dos pianos antics, un de taula i un de vertical. En la visita al pis familiar de Barcelona que havien de buidar, el besnet ens va explicar una història interessant. Un dels pianos conservats, el més modern, era d’un seu besavi que va ser cantant d’òpera. Es tractava d’un piano vertical de la marca americana Kreutzer de l’any 1927 i així mateix conservava un conjunt d’òperes enquadernades de finals del segle XIX.
De sobte, a través d’aquell piano apareixia tota una trajectòria musical. Suaña havia nascut el 1863 a Menorca, a Es Castell. El seu pare era músic militar i director de banda. A Barcelona, Manuel va estudiar cant amb Gonçal Tintorer, el mateix mestre que va tenir Francesc Viñas. De fet, els dos havien nascut el mateix any i van debutar professionalment el 1887. Per a les seves actuacions van estrangeritzar els noms, a la moda del moment, i van quedar com Manuel (o Emanuel) Suagnes (o Suagnez) i Francesco Vignas. Al col·leccionable L’òpera catalana de la A a la Z que va publicar el diari «Avui»el 1988, a l’entrada del tenor Viñas es pot veure una foto que reprodueix dos daguerreotips, un d’ell i un altre de Suaña de l’any 1894 amb una dedicatòria al professor Tintorer. El diari indica: “Francesc Viñas, retratat amb un col·lega”. Ara sabem que aquest col·lega era Suaña.
La dedicatòria està escrita en italià, l’idioma de l’òpera. Al text, Suaña dona un “piccolo riccordo” al seu mestre Tintorer el 12 de juliol de 1894 des de Barcelona.
Suaña va debutar al Teatro Circo Barcelonés el 1887 amb La favorita de Donizetti. Era tenor líric i es va especialitzar en Donizetti i Mascagni. El 1892, a Milà, Suaña va estudiar amb el professor M. Blasco. Consultant el repertori que va interpretar, a més de ser ampli, veiem que va participar en l’estrena mundial de diverses òperes. Per exemple, el 1892 va cantar el rol principal de La wally d’Alfredo Catalani a l’estrena al Teatro alla Scala de Milà compartint escenari amb els millors cantants del moment, com era la soprano romanesa Hariclea Darclée, que faria l’estrena absoluta d’Iris de Mascagni i Tosca de Puccini.
El text era de Luigi Illica, el gran llibretista de Puccini de La bohème, Madama Butterfly i Tosca.
Suaña també canta el rol principal de Lionella de Spiro Samara a l’estrena el 4 d’abril de 1891 al Teatro alla Scala de Milà. Ferdinando Fontana, el llibretista, també ho seria de Puccini.
Suaña estrenà també l’òpera Consuelo de Giacomo Orefice, basada en un text de George Sand, al Teatro Comunale de Bolonya, l’any 1895. Com a curiositat, Orefice va ser professor de Nino Rota. La soprano Cesira Ferrani, que formava part de l’elenc, un any després estrenaria La bohème de Puccini dirigida per Toscanini. No hi ha dubte que Suaña era al bell mig del moviment verista italià, tant pel que fa als creadors com als intèrprets.
Segons els records anotats pel net de Suaña, Pietro Mascagni també el tenia en molta consideració per les versions excel·lents que oferia de les seves òperes Cavalleria rusticana i L’amico Fritz en els papers protagonistes. També deia que Mascagni li corregia amistosament la pronuncia de les “s” sordes i sonores, per exemple a la frase “si io non tornassi” (de “Mamma, quel vino è generoso”de Cavalleria rusticana) amb dues “s” i no una (“tornasi”). Es van conèixer bé. Qui sap si es van retrobar en la visita que Mascagni va fer al Teatre del Liceu l’any 1907.
Una altra òpera en la qual Suaña va crear el paper principal va ser el Henry Clifford d’Isaac Albéniz. Va cantar a l’estrena mundial d’aquesta obra al Gran Teatre del Liceu el 1895, sota la direcció del mateix compositor. Se’n van fer cinc representacions. El llibret era de Francis Burdett Money-Coutts, advocat i poeta anglès, mecenes i col·laborador d’Albéniz. A la partitura, Coutts apareix amb el pseudònim “Mountjoy”. Tot i que el text original era en anglès, al Liceu es va representar en italià, que llavors era l’idioma habitual. Així, es va titular Enrico Clifford i el llibret es va editar en els dos idiomes.
El gener del 1896 participà en l’estrena de l’òpera Ettore Fieramosca de Vincenzo Ferroni al Teatro Sociale de Como.
Al Teatro alla Scala, hi va cantar sovint, tant en les estrenes ressenyades com en altres representacions de Carmen o Cavalleria rusticana. La temporada 1890-91, d’aquesta darrera òpera se’n van fer vint-i-tres representacions en què s’alternaven en el paper de Turiddu tres dels tenors més actius en aquells moments: Suaña, Viñas i Valero.
Al Covent Garden de Londres, Suaña va cantar diverses òperes l’any 1890. A l’octubre, Faust de Charles Gounod. En el programa de mà apareix com a “Signor Suane” i amb la nota “His first appearance in England”. El mateix mes protagonitza La Gioconda d’Amilcare Ponchielli, en el paper d’Enzo. L’obra l’anuncien com a “First time of Ponchielli’s opera”. També hi va cantar Lucia di Lammermoor de Donizetti i Carmen de Bizet.
La llista del repertori que va cantar Manuel Suaña en els papers principals és el següent:
La favorita de Gaetano Donizetti
Lucrezia Borgia de Gaetano Donizetti
Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti
Ernani de Giuseppe Verdi
Il trovatore de Verdi
Aida de Giuseppe Verdi
La traviata de Giuseppe Verdi
Rigoletto de Giuseppe Verdi
Norma de Vincenzo Bellini
Carmen de Georges Bizet
L’africana de Giacomo Meyerbeer
Les huguenots de Giacomo Meyerbeer
La bohème de Giacomo Puccini
Cavalleria rusticana de Pietro Mascagni
L’amico Fritz de Pietro Mascagni
La Gioconda d’Amilcare Ponchielli
Faust de Charles Gounod
Mefistofele d’Arrigo Boito
Lionella de Spiro Samara
La wally d’Alfredo Catalani
Consuelo de Giacomo Orefice
Ettore Fieramosca de Vincenzo Ferroni
Henry Clifford d’Isaac Albéniz
Manuel Suaña va actuar al Gran Teatre del Liceu, al teatre Tívoli, teatre Español i al Teatre Principal de Barcelona, així com al Teatro Real de Madrid, Covent Garden de Londres, Teatro alla Scala de Milà, Teatro Grande de Brescia, Teatro Comunale de Bolonya, Teatro Politeama de Palerm, Teatro Sociale de Como, Teatro Politeama de Lecce, Theatro Lirico de Rio de Janeiro, Gran Teatre Wielki de Varsòvia, Teatre Principal de València, Teatro Principal d’A Coruña, i a Porto, Udine i Trento, entre altres ciutats.
En moltes sales va repetir temporades, com trobem en testimonis de la premsa. No ens n’ha arribat cap enregistrament, però en algunes ressenyes es pot captar com era l’artista Manuel Suaña, com interpretava i quina veu tenia. Per exemple, en una de Lecce signada per Ugo Franchetti el 9 de maig de 1892, quan Suaña tenia vint-i-vuit anys, s’hi deia:
Un jove molt intel·ligent, modest, agradable, sempre preocupat per la seva perfecció, Suagnes és un artista exquisidament sensible i artísticament autèntic. Ell, per la cultura intel·lectual de la qual és ric i la seva brillant educació, adora el teatre i té un criteri d’art sa i correcte.
Els seus talents no es poden enumerar: el públic més exigent queda fascinat pel seu art, pel domini del seu cant, per les indefinibles inflexions d’una veu molt afinada i insinuant, que s’eleva amb una facilitat increïble fins a aguts inversemblants, per tornar als admirables pianíssims, més sorprenents encara pels ràpids contrastos.
Suagnes és un tenor meravellós: té la correcció del gest i la dolçor del lliurament, sap combinar el cantant amb l’actor en un conjunt harmònic, i esculpeix finament la frase sense sacrificar un àtom de sentiment a la tècnica del cant.
Una altra crítica comentava: “El tenor Emmanuele Suagnes, un vell i estimat conegut nostre, és contínuament aplaudit pel públic. Dir d’ell que va actuar amb èxit i triomf als principals teatres d’Europa i Amèrica és trivial”.
Les conclusions que traiem de la premsa internacional és que era un artista autèntic. N’elogien molt la qualitat de la veu, la dolçor, el fraseig, la comunicació amb el públic i els dots d’actor. Tenia uns èxits grandiosos. A Itàlia i al Brasil l’adoraven i sembla que un dels papers que creava amb més personalitat era el del protagonista de L’amico Fritz de Pietro Mascagni, com ressaltava la premsa de Lecce el 1892:
El tenor Suagnez, que canta per primera vegada L’amico, és un Fritz sui generis… Realment crec que pocs altres tenors poden cantar tan bé la música de Mascagni. Dona una interpretació tan real que gairebé no crec que ningú més pugui donar-la al paper de Fritz.
El consideraven una estrella: “Il divo Suagnez (Don José) ogni sera, con la sua voce forte, limpida, simpatica, agile, estesa…”.
Cantant Cavalleria rusticana, una altra de les obres que més va interpretar, «El Nuevo Fígaro» de Madrid deia sobre la seva actuació al Teatre Principal de València el 1896:
La Siciliana, admirablement cantada por el tenor Suañez, hizo estallar frenéticos aplausos que no cesaron hasta que el citado artista volvió a cantarla, mejor si cabe que antes, alcanzando una gran ovación y los honores del proscenio… el Sr. Suañez alcanzó otra ovación espléndida en el precioso brindis, que dijo con estilo correctísimo, entonación admirable y profusión de matices. Con su fácil portamento de voz llevó ésta por donde quiso, y hubo momento que sugestionó al auditorio con su dicción pura y fraseo elegante, prorrumpiendo aquél en atronadoras palmadas.
En un altre diari comenten “El Sr. Suáñez hace una verdadera creación de Turiddu. En el doble aspecto de cantante y actor estuvo a gran altura”.
Amb La traviata al Theatro Lirico de Rio de Janeiro, el 1892, llegim: “Suagnes estava molt feliç, filant certes notes admirablement i cantant amb la passió i el sentiment d’un veritable artista. Va ser un bravíssim Alfredo i per això va rebre immensos aplaudiments”.
A Rio de Janeiro, a més, hi va cantar Ernani, La favorita, Lucia di Lammermoor, Mefistofele i Rigoletto.
Suaña normalment actuava als teatres d’òpera, però per la premsa coneixem que va fer alguns concerts, com ara el que va tenir lloc al Gran Saló del Palau de Belles Arts de l’Exposició Universal del 1888 al costat d’un organista molt emblemàtic, el de l’església de Saint Augustin de París, Eugène Gigout, amb tres cantants més i una orquestra de seixanta músics. També va actuar en un concert benèfic al costat de Madame Darclée, Albéniz i Lamote de Grignon, entre d’altres, amb una orquestra de setanta professors al Teatro Lírico de Barcelona, l’any 1895.
Amb un tenor que va fer una carrera internacional d’aquest nivell, connectat amb els grans noms de l’òpera italiana, amb tantes actuacions i comentaris de premsa, ens preguntem: com és que no ens ha arribat el seu nom? Què va passar?
La resposta és que la brillant carrera de Suaña no va durar gaire, ja que li va passar el pitjor que li pot succeir a un cantant: perdre la veu. Es diu que va ser a causa de les complicacions d’un dengue agafat en un canvi de trens a Portbou en ple hivern que li va malmetre les cordes vocals. La força dels seus inicis, la carrera extraordinària que estava vivint, va quedar estroncada per aquest daltabaix i la seva brillant activitat només va durar uns dotze anys. A partir de llavors va quedar limitat a una vida modesta i anònima, sense testimonis sonors que li haurien prolongat la fama i el valor. Per pocs anys no va poder gravar amb el modern fonògraf, ja que seria a partir del 1900 quan començarien a circular els primers discs. L’òpera seria un dels gèneres més enregistrats. Durant un temps va impartir classes de cant i va organitzar concerts per als seus alumnes.
El piano Kreutzer el va acompanyar al seu taller del carrer de l’Abat Safont de Barcelona, al barri de Sant Pau del Camp, molt a prop del teatre Español. Era on Suaña va passar els últims anys de la seva vida, apartat del glamur de l’escenari, reparant bicicletes i fonògrafs i oblidat de tothom.
Del seu darrer any de vida ens resta, com a testimoni proper i entranyable, aquesta breu carta autògrafa adreçada al seu net Mario acabat de ser alliberat del camp de concentració de Sant Cebrià al Rosselló camí de Sant Sebastià. Diu així:
Estimadísimo nieto: Me alegró mucho tu feliz viaje y llegada en Pamplona y que te halles bien instalado. Continua siendo hombre estudioso y aprovechado y serás admirado de la gente que saben apreciar el valor del saber y de la honradez.
Tu abuelo que te admira.
Manuel
En aquest punt només queda fer-nos una pregunta incontestable: ¿com hauria estat la trajectòria artística de Suaña si no hagués perdut la veu tan aviat i hagués pogut cantar els mateixos anys que els seus col·legues Viñas, Valero o Perelló de Segurola, per exemple? Mai no ho sabrem. El que sí podem afirmar, però, és que treballs de recuperació com aquest només són possibles gràcies a les persones que tenen cura de conservar el record dels seus avantpassats i que ens permeten estudiar personatges i fets que mereixen tenir el seu lloc en la història cultural del nostre país, com ha estat en el nostre cas conèixer l’existència del gran tenor Manuel Suaña.
Imatge destacada: Retrat de Manuel Suaña, per Siso.
Excepcional, molt ben documentat i atractiu tambe per la ilustracio
Quina pena, una malaltia a les cordes vocals, van troncar la seva vida professional i social. Què injust que per un cantant se li afectin la seva eina de treball sense remei i x sempre
És un article digne de publicar-se en molts altres mitjans. Hi ha una quantitat prou important d’informació per a lectors de diferents inquietuds i formacions. Documentació,
marc històric, redacció, fotografies, daguerrotips… Meravelloses també les cites de les crítiques de l’època. Moltes gràcies!!!!!!
Complimenti per l’articolo che dà anche informazioni molto interessanti del panorama lirico italiano. Come abitante di quel Paese ringrazio per la bella ed approfondita ricerca scritta molto bene ed in una lingua per me praticamente quasi del tutto comprensibile senza l’aiuto di traduzioni.
Complimenti per l’articolo. L’ho letto con molto interesse anche per i tanti riferimenti ai grandi autori italiani di opere liriche.
Mi è molto piaciuto e fatto sorridere l’aneddoto di Mascagni che corregge il tenore per la pronuncia della “s”.
Bella storia e bella ricerca.
M’ha semblat un article molt interessant i molt ben documentat!!