Leonardo García Alarcón

ALBERT TORRENS: Com encara el concert del proper 15 de novembre amb Sonya Yoncheva al Palau de la Música?

LEONARDO GARCÍA ALARCÓN: Yoncheva és una gran amiga meva de fa temps. Era alumna meva al Conservatori de Ginebra on jo era professor de repertori barroc. Quan va venir a les meves classes i la vaig sentir, li vaig dir que volia fer Poppea amb ella, i així ho vam fer, a Ginebra, el 2009. Després ens vam perdre la pista: ella va fer Tosca i altres repertoris, però durant el confinament, com que vivim a prop, vam decidir reunir-nos amb un clave i un piano per pensar alguna cosa que poguéssim fer plegats. Així vam bastir el programa que oferirem al Palau i que és fantàstic poder presentar amb el nucli de Cappella Mediterranea, que són deu músics excepcionals, que desenvolupen tot el nostre llenguatge en la música del segle XVII.

AT: Aquest serà també el seu debut a Catalunya i això genera molt d’interès. ¿N’és conscient?

LGA: És cert! Tot i que vam ser-hi a prop, a Peníscola, l’any 2003. En general, la nostra relació amb Espanya és molt especial en el sentit que hem treballat molt al nord i al centre d’Europa, però sempre hi ha hagut una mena de barrera a l’hora d’anar a la Península i no hem sabut per què. Hem estat a La Zarzuela fent òpera i sarsuela barroca, però ens agradaria poder ser en més teatres grans i estem treballant per poder-ho fer. Per als propers anys, ja hi ha altres concerts anunciats a Catalunya amb el nostre repertori.

AT: Si més no, s’ha acostat a Catalunya amb el seu disc d’arranjaments de Serrat. Parli’ns d’aquesta incursió en un àmbit aparentment allunyat del Barroc amb el qual se’l sol vincular…

LGA: Aquesta distància a què fa referència la veuen més els altres que no jo mateix. Jo observo molt les petites coses que em passen a la vida diària, com ara ser a casa llegint una òpera de Monteverdi, i després escoltar un romanç o una obra de Sebstián Durón i pensar que el temps no existeix… Aquesta és també la nostra filosofia a la Cappella: tocar el que ens agrada i cultivar aquell tipus de bellesa i de poesia que ens permet respirar cada dia. Pot semblar un concepte naïf, però és el nostre combustible. Per això vam voler fer un homenatge a Serrat, perquè per als que som llatinoamericans significa moltíssim: a l’Argentina, només de sentir el nom de les seves cançons, la gent s’emociona amb llàgrimes als ulls. Vam fer-ne els nostres propis arranjaments per així unir-lo al passat, des de les ensalades de Fletxa fins a Mompou, perquè ens proposem poder viatjar a través dels segles sense que es noti la diferència en les emocions. De fet, més que fer-li un homenatge, vam voler agrair-li que fes descobrir al nostre continent una poesia tan extraordinària com la de Machado o Miguel Hernández.

AT: M’imagino que ell no només en va estar al corrent, sinó que va participar de l’experiència, oi?

LGA: Sí, el vaig avisar personalment, i ens va donar llibertat per fer el que volguéssim. Després li vaig enviar el disc i va estar encantat. Hem dut el seu repertori a França, Bèlgica, els Països Baixos… i arreu la gent es pregunta qui és i no poden creure la bellesa de les seves cançons, i això que les escolten en francès o en holandès, i tocat amb instruments antics! M’agradaria molt que això es pogués presentar també a Catalunya.

AT: D’on procedeixen els músics integrants d’una formació que duu el Mediterrani al nom?

LGA: Tenim un nucli que gairebé no canvia, i que està format pels nostres intèrprets de llaüt, tiorba, arpa, viola, contrabaix i flauta, bàsicament. Amb aquest grup toquem tota l’òpera del segle XVII –Monteverdi, Cavalli… Quan hem hagut de fer repertori més ampli, com Les indes galantes de Rameau que vam presentar a La Bastille de París, vam ampliar-nos fins a seixanta o setanta músics, però sempre hi ha aquest nucli que dona tots els paràmetres. També el trobem, per exemple, al disc d’homenatge a Serrat, on hem inclòs diverses cançons en català cantades per María Hinojosa.

AT: ¿Creu que l’originalitat de la seva aproximació a la música antiga rau en els seus orígens llatinoamericans?

LGA: Pot ser. Quan parlo amb col·legues meus com François-Xavier Roth o Raphaël Pichon, comprovo que tots ells són europeus i que aquí, a Europa, potser no es viu de manera tan quotidiana la diversitat de nacions i estils que tenim a l’Amèrica Llatina. Se’ns considera exòtics en moltes coses, però és cert que la nostra vida quotidiana està envoltada d’elements folklòrics que són absolutament barrocs. Vam independitzar-nos d’Europa però no del llegat rebut, ni tan sols dels instruments o de les formes musicals –de Cuba cap al Sud, tots els balls es basen en ritmes del segle XVI–, i tot això viu en el folklore i en la dansa llatinoamericana de manera molt forta. I això és el que ens sorprèn a nosaltres quan arribem a Europa: que el folklore, excepte el flamenc o la tarantel·la, no té aquí la força que té en el dia a dia dels nostres països. A França, on visc, em sobta molt que no hi hagi cap contacte amb aquestes formes, ja desaparegudes. Per això, potser és cert que quan afrontem el repertori barroc, aquesta vivesa se sent en la nostra interpretació.

AT: Com altres grups especialitzats, també vostès entenen el concepte “música antiga” de manera àmplia, i així han abordat repertori que va des de Monteverdi fins a Mozart…

LGA: De Mozart, en vaig gravar el Requiem el 2012 i després Le nozze di Figaro i Don Giovanni. També hem fet La cambiale di matrimonio de Rossini o el Requiem de Donizetti… El terme “música antiga”, per a mi, no existeix. És una idea que va bé als mitjans de comunicació, per exemple, per classificar els grups en una casella o una altra, però nosaltres no el fem servir. Com que venim d’un altre continent, no ens n’adonem; de fet, ni hi pensem. Si tenim ganes de fer una música, la preparem.

AT: Finalment, quins projectes de futur té a mitjà termini que li facin una il·lusió especial?

LGA: A França hem fet des d’Arcadelt fins a Les indes galantes, i ara ens encarregarem sobretot del segle XIX, un segle que per a mi significa moltíssim: voldria fer les òperes de Bellini, però també Falstaff de Verdi. I també estem organitzant tota la polifonia que farem amb el Cor de Cambra de Namur, que també dirigeixo i que des del 2009 sempre actua al costat de la Cappella Mediterranea: farem Un rèquiem alemany de Brahms amb gran formació, però sense oblidar la polifonia de Lassus, Arcadelt, Palestrina i l’òpera del segle XVII, amb manuscrits que hem trobat de Cavalli o Rossi. També m’encantaria dirigir la Missa en Si menor o la Passió segons sant Mateu de Bach.

Imatge destacada: (c) Mariana Flores.