“‘Adria’s Confessions’ és una reescriptura musical minuciosa de l’obra mestra de Cabré”
Ja fa un any que la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré té banda sonora, però només uns quants músics privilegiats l’han poguda escoltar. De fet, l’obra encara és un secret per al públic. La partitura, per a guitarra i orquestra, del compositor australià Marián Budoš s’havia d’estrenar el Sant Jordi de l’any passat al Palau de la Música Catalana, però la pandèmia va esmicolar tots els plans. Ara, finalment li arriba el torn: aquest dimecres 21 d’abril s’estrena al Palau, amb l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona i el guitarrista angloaustralià Jacob Cordover com a solista. Hem anat fins a Paüls, el poble del massís dels Ports on resideix, per entrevistar-lo.
ORIOL GRACIÀ: ¿Se li ha fet llarga l’espera de tot un any?
JACOB CORDOVER: La pandèmia ens ha obligat a ser flexibles i reprogramar concerts. És cert que potser no calia esperar un any per estrenar Adria’s confessions, però ens va semblar que una partitura inspirada en un dels grans llibres de la literatura catalana contemporània calia presentar-la durant la setmana de Sant Jordi.
OG: Com hem d’imaginar aquesta obra?
JC: Més que una composició per a solista i orquestra, es tracta d’una reescriptura minuciosa de l’obra mestra de Cabré amb música. Els personatges principals de la novel·la estan representats per instruments específics: la guitarra evoca l’Adrià Ardèvol, el protagonista; amb la Sara Voltes-Epstein sona l’arpa, amb el Bernat Plensa el violí, amb el Fèlix Ardèvol el fagot, amb la Carme Bosch l’oboè… és una música molt descriptiva.
OG: Com va arribar a les seves mans aquest projecte?
JC: Vaig néixer a Anglaterra, però quan tenia tres anys la meva família es va traslladar a Austràlia. L’any 2000 vaig conèixer el compositor Marián Budoš a l’Escola de Música Canberra de la Universitat Nacional Australiana. Jo després vaig marxar a viure a l’estranger –als Estats Units, al Canadà, a Europa– i vam perdre el contacte. I qui ens havia de dir que gairebé quinze anys després la literatura catalana ens tornaria a reunir.
OG: ¿El fet que visqui a Catalunya des del 2006 és una casualitat?
JC: Em vaig instal·lar a Barcelona perquè un amic em va proposar de substituir-lo com a professor de guitarra en una escola de música. Vaig aprofitar per ampliar estudis a l’ESMUC i per aprofundir encara més en el repertori de compositors catalans com Albéniz, Tàrrega, Llobet i Granados, i per a conèixer la música dels compositors catalans de la següent generació com a Carles Guinovart, David Padrós, Benet Casablancas, Maria Rosa Ribas i Concepció Ramió. Paral·lelament, des dels antípodes, Marián Budoš llegia la traducció anglesa de Jo confesso. I va quedar tan commogut per la novel·la que no va deixar de pensar en les trames i els personatges durant setmanes. Cap al 2016 va començar a esbossar idees per convertir la història en una obra orquestral. El 2018 vam coincidir gairebé per casualitat en un dels meus recitals a Austràlia i en sentir-me va decidir transformar aquells esbossos en un concert per a guitarra i orquestra.
OG: De fet, l’hi va dedicar a vostè. Traslladar la complexitat narrativa de Cabré a una partitura no deu ser fàcil…
JC: La seva narrativa és complexa: salta de segles en un mateix capítol, canvia de punt de vista narratiu a mitja frase o explica dues històries que es desenvolupen en paral·lel. Tot això fa de Jo confesso una experiència de lectura única. I crec que Marián Budoš ha entès bé aquests dispositius literaris i els ha sabut traduir acuradament en un llenguatge musical: canvis sobtats d’instruments, canvis de tonalitat o registre, dues melodies que es fonen en una… Encara que l’oient no hagi llegit el llibre, pot gaudir de l’obra només pels seus mèrits musicals. És clar que si coneixes la història, entendràs molt millor tot el que sona. A més, Cabré crea un món entreteixit que abasta diversos segles i països, des de la postguerra a Barcelona, passant per la Segona Gerra Mundial a Alemanya, la Itàlia del Renaixement i el món islàmic del segle XVII, i això permet que el compositor també pugui jugar amb els estils.
OG: Aquest, però, no és el típic concert instrumental.
JC: Adria’s confessions no segueix l’estructura habitual. Budoš ha estat escrupolosament respectuós amb els tempos de la narració. Cada moviment musical reflecteix el protagonisme dels personatges; sembla que hagi calculat acuradament els compassos per reflectir el nombre de pàgines on apareixen.
OG: ¿Ha actuat mai al Palau de la Música?
JC: Hi he estat com a espectador en molts concerts, però mai com a intèrpret. Crec que no hi ha cap altra sala de música més adequada per estrenar una obra d’aquestes característiques, especialment per la importància de la novel·la en el marc de la literatura catalana contemporània i per la càrrega simbòlica del Palau de la Música.
OG: ¿Sonarà més enllà de Barcelona?
JC: La nostra intenció és poder fer gira almenys per Europa, especialment en aquells països com ara Alemanya, on Jaume Cabré és un número u en vendes. Però les negociacions per començar a plantejar aquests concerts estant aturades i les reprendrem tan bon punt la pandèmia ens doni una mica d’aire.
OG: ¿Heu tingut feedback de l’escriptor?
JC: Cabré és un apassionat de la música. Qui hagi llegit Jo confesso haurà vist que el violí hi té un protagonisme especial. Des que Budoš li va proposar el projecte, ha estat molt generós.
OG: Durant aquest any de pandèmia, ¿ha treballat en altres projectes?
JC: He estat estudiant la música de Platero y yo, una obra per a narrador i guitarra que el compositor italià Mario Castelnuovo-Tedesco va escriure als anys seixanta inspirat en el clàssic del poeta Juan Ramón Jiménez. Aviat en podrem anunciar alguns concerts. A més, estic treballant en un projecte que vincula la meditació i la música clàssica contemporània, amb la voluntat que la música pugui esdevenir una eina per a la descoberta de nous mons interiors.
Imatge destacada: (c) Zsa Zsa Yu.
