Enric Gasa

ROSA MASSAGUÉ: Com arriba i es queda a Innsbruck?

ENRIC GASA VALGA: Vaig venir aquí gràcies a la mezzosoprano Brigitte Fassbaender, que dirigia el Teatre Nacional del Tirol. Ens havíem conegut i em va fer venir com a artista convidat. Al cap d’un temps jo volia deixar de ballar, així que li vaig dir que no em convidés més, perquè ho volia deixar, però el ballet d’aquí no funcionava i ella em va proposar ser-ne el director. Vaig trucar a la meva mare a Esparreguera perquè jo havia muntat una empresa i me n’anava a casa. La mare em va dir: “Home, Enric, agafa la feina i, si no t’agrada, ja tornaràs!”. Em va esperonar. Això era la temporada 2009-10. Mai havia volgut ser director ni coreògraf i gairebé ni ballarí. Tot m’ha anat passant així…

RM: I ara considera la cantant Fassbaender com la seva mare artística…

EGV: Sí, i tant! Ella m’ha ajudat tota la vida, ha tingut una paciència! Li agrada el meu caràcter, que sigui molt directe. Això no priva que discutim molt, per exemple sobre la il·luminació. Ella és molt bona a l’òpera, però a l’antiga. Li agrada que el canvi de llums no es noti. Ara amb l’ordinador fas canvis en segons; ella ho feia en minuts. Veies una escena seva i no t’adonaves que havia canviat la llum, i jo li deia: “Però què fas? Si tens la possibilitat de canviar ràpid, som-hi!”. Ella insistia que això no es fa. Veient la il·luminació d’un ballet meu, al final em va dir: “Això és molt bo, però per a una discoteca”. La veritat és que rèiem molt junts, ens ho hem passat molt bé treballant plegats.

RM: El bolero Lágrimas negras que dona títol al seu ballet, està lligat als Valdés, primer a Bebo, després al fill Chucho. Què el va portar a explicar la història d’aquesta extraordinària família de pianistes?

EGV: L’aparició de Cucurucho Valdés, també pianista, que és net de Bebo, nebot de Chucho i fill de la millor mestra de piano que hi ha hagut a Cuba. És molt curiós, perquè la forma de tocar, el so que té la família és irrepetible, és molt particular. Al Cucurucho ja el teníem i vaig anar a Cuba a buscar els altres músics. Buscava aquest so. Vaig captar-hi, per exemple, Julito Padrón, trompetista, que és el darrer que té aquella finesa. Ens convenia també un altre estil molt important a Cuba com és la trova; és molt diferent, no té res a veure. Ja tenia jazz llatí, però necessitava que algú com Ray Fernández, que és el millor d’aquest tipus de música, expliqués la història. Així vaig ajuntar dues bandes.

RM: ¿Va ser fàcil posar junts dos grups d’estils tan diferents?

EGV: No, perquè no se’ls pot controlar, van a la seva. Els assajos van ser molt intensos. Com que jo he treballat molt amb música en viu, sabia per on anàvem. Estic molt content perquè són molt sensibles. Em sembla que vàrem trobar un bon resultat dins d’aquest compromís entre la llibertat que ells tenen tocant i el que necessiten els ballarins per no perdre’s, perquè tampoc podia cohibir-los.

RM: Amb Lágrimas negras ha venut més de nou mil entrades en aquesta primera edició de l’Innsbruck Winter Dance Festival que dirigeix. ¿Està assegurada la continuïtat del festival?

EGV: Sí. Les temporades d’esquí són molt curtes i la cultura ha de ser l’altra opció. Està molt bé fer esport, fer muntanya, però també s’ha d’activar la cultura. Àustria és ben coneguda per la cultura, per la música. Voldria portar al festival la companyia PAR en Dansa de LaFACT de Terrassa. Em faria molta il·lusió perquè estan començant, són gent jove i una gira, en aquest cas per Àustria, sempre motiva.

RM: A l’abril a Erl (Tirol) estrenarà un ballet sobre Richard Wagner, Der Fall Wagner (El cas Wagner), el mateix títol de l’obra de Nietzsche sobre el compositor. ¿S’atreveix amb tot?

EGV: La Fassbaender m’hi està ajudant. Em diu: “No l’espifies, no l’espifies!”. Wagner és un personatge molt controvertit, capaç de compondre amb una sensibilitat extrema, tan romàntic. Vull fer el que va compondre i el que li estava passant en la vida personal. Començo amb L’holandès errant, que busca l’amor i mai arriba a port. És molt poètic. Faré una mica això, el seu periple per la vida.

RM: Quina música farà servir?

EGV: Gravacions d’orquestres de la seva música. També faré servir reduccions per a piano precioses que feia Liszt. Wagner crea unes atmosferes en què pots sentir la natura. Tinc un compositor i sonoritzador que només treballa amb efectes especials i crearà els sons per fer els enllaços entre peces. De moment aquesta és la visió que tinc, però veurem.

RM: Ha creat ballets amb temes i personatges tan diferents com Lorca, Romy Schneider, Peer Gynt o Dante, i també musicals com Evita o Lulu. ¿Li agrada aquest eclecticisme?

EGV: Sí, a mi m’agrada molt. Gaudeixo fent un ballet o un musical, dirigint-lo, coreografiant-lo. Crec que això de les fronteres tancades ja ha passat. En el meu cas, segur. Penso que estem molt més oberts a moltes possibilitats i la tecnologia permet fer més coses i més ràpidament. Ara, per exemple, tornarem a fer Frida Kahlo, però aquesta vegada amb música en viu. El meu compositor vol fer la música. Busquem un altre format.

RM: Com tria aquests temes tan diversos?

EGV: Lágrimas negras va ser diferent perquè havia fet amistat amb Cucurucho i ho vaig aprofitar. A vegades veient una pel·lícula dius: “Òndia!, que bo per explicar-ho!”. A més, com que jo ben aviat vaig fer dansa i vaig anar poc a l’escola, sense fer BUP ni res, tot el que és literatura o coneixement ho agafo innocentment, em fascina perquè no ho he estudiat. I és clar, de seguida ho vull explicar. Em va passar amb Faust. Estava enamorat d’aquesta història. Va venir un catedràtic de la universitat i va dir que estava molt ben sintetitzat, molt ben explicat.

RM: Potser a vegades pot ser un perill saber-ne massa…

EGV: Exacte, com que no en tenia ni idea, vaig agafar les coses que jo entenia i va funcionar.

RM: El 2020 la pandèmia va interrompre la programació del seu ballet Terra baixa sobre l’obra d’Àngel Guimerà. Què el va portar a fer-ne un espectacle de dansa?

EGV: El fet que Innsbruck és exactament així: hi ha el poble i la muntanya, amb les mateixes relacions. Quadrava perfectament. Això explica l’èxit a Àustria de l’òpera Tiefland [d’Eugen d’Albert], basada també en el drama de Guimerà. Aquí es fa molt perquè els quadra, funciona de meravella.

Imatge destacada: (c) Peter Koren.