Santi Mirón

ALBERT TORRENS: Què té d’especial la propera producció de Lux Fundació?

SANTI MIRÓN: Es tracta de dos concerts, el que fa 93 a Santa Perpètua de Mogoda el 17 de març i el 94 a Barcelona l’endemà. Segons la numeració dels nostres concerts, creiem presumible que aquest 2023 celebrarem el nostre concert 100. Com a commemoració d’aquesta xifra rodona volem oferir al llarg d’aquest any certs programes “especials”, determinats per la rellevància del repertori triat. El primer programa commemoratiu és “Rumb: Bach!”, aquest mes de març.

AT: Precisament la numeració dels vostres concerts des del primer dia és una de les característiques que més crida l’atenció de Lux Fundació…

SM: Possiblement. El nostre primer concert ja vam numerar-lo per informar de la novetat del nostre projecte i s’ha perpetuat el fet de numerar cada concert. Com que som una entitat sense ànim de lucre, creiem que està bé la difusió pública d’aquesta informació relacionada amb la nostra quantitat d’activitat.

AT: Recorda’ns breument els orígens de Lux Fundació i els diversos formats de concert que heu presentat des de llavors.

SM: El primer concert va ser el 2012 a l’Auditori de la Mercè de Girona, i el segon l’endemà a Sant Felip Neri. Va ser una producció per a petita orquestra barroca, potser un dels formats més grans que hem fet, amb obres de Vivaldi i Telemann. Després, la plantilla de cada repertori ha oscil·lat subtilment depenent del compositor i l’època. Sempre intento que les formacions estiguin formades pels mateixos col·legues habituals, ja que d’aquesta manera es va creant un pòsit en l’estil de treball i un resultat artístic homogeni mantingut en el temps, definidor de les nostres versions.

AT: Parlant de la propera producció, doncs, quin diries que és el plat fort del programa?

SM: Com sempre, el plat fort per a tots els que ens dediquem a la música antiga, i fins i tot per als que no, és Bach: el nostre camí i la nostra guia. En aquest projecte interpretarem tres dels seus Motets. Els he interpretat moltes vegades com a baix continu i ja des de la primera vegada em van crear un fort impacte. És una música excelsa, on Bach arriba a cotes impressionants d’efectivitat i combinatòries de veus i polifonia d’una bellesa i profunditat extraordinàries. No podem oblidar ni obviar que, com pràcticament sempre, però més encara en aquests Motets, Bach escriu en un estil arcaic fins i tot per a la seva època. ¿I quina millor instrumentació podrien tenir aquestes obres sublims que un conjunt d’instruments arcaics ja en aquell moment com el consort de violes? De fet, en aquest concert incloem un bellíssim Concert espiritual escrit per a soprano i quatre violes de gamba de Franz Tunder per donar a entendre que la generació prèvia a Bach encara conservava la tradició del consort de violes i que en temps del gran geni ja havia entrat en declivi. El concepte de Bach pràcticament en tota la seva producció i en especial en els Motets és molt renaixentista malgrat l’escriptura; aprofitant aquest fet, substituïm algunes de les veus vocals per instruments tal com es feia al Renaixement.

AT: M’imagino que aquesta manera de tocar els Motets no els fa més fàcils…

SM: Sí, els Motets són d’una dificultat vocal impressionant. Jo crec que és perquè Bach els escriu en un estil claríssimament instrumental. El compositor es queixava que a Leipzig, on pràcticament els va compondre tots, no disposava de bons cantants; per tant, no sabem quin era el resultat artístic en aquell moment. Això em fa pensar que la perfecció i dificultat de les obres de Bach és més aviat una perfecció conceptual que el definia a ell mateix més enllà de la interpretació física que en pogués sortir. En relació amb l’estil instrumental utilitzat per Bach a les veus dels Motets, la primera obra del concert –Lobet den Herrn– la farem íntegrament instrumental per visualitzar la idea que funciona perfectament, tal com si originàriament s’hagués concebut ja com a instrumental. A Jesu meine Freude, a cinc veus, la soprano Marta Mathéu canta la primera i la resta la realitzen els instruments. En definitiva, la música de Bach té una concepció tan polifònica que facilita la transcripció tal com feia ell mateix, i fa que soni bé pràcticament amb qualsevol formació: des de quartets de violes a saxofons o fins i tot ordinadors… per molt mecànica que en sigui la interpretació!

AT: Completa el programa una Xacona de Buxtehude. Per què l’hi has inclòs?

SM: Tots els compositors del programa tenen una relació entre ells. Tunder va ser sogre de Buxtehude i Bach va fer la gran caminada de 400 quilòmetres per sentir Buxtehude, que era considerat com un dels millors compositors del moment. Tal va ser l’impacte que en va rebre el jove Bach de vint anys, que, després d’aquest contacte, la seva música va sonar diferent i millor. Encara més espectacular! Aquesta preciosa Xacona de Buxtehude és una obra per a orgue, però en aquella època els compositors-organistes de tot Europa no tenien la idea romàntica de compondre les seves obres per a aquest instrument concret. Ells escrivien polifonia i la interpretaven a l’orgue. Així estalviaven recursos, ja que només un músic davant el teclat i el pedaler era suficient per executar-la en lloc d’haver de requerir quatre, cinc o sis instrumentistes. Novament, gràcies al concepte polifònic i renaixentista de la música, la transcripció per al consort de violes (o qualsevol altre ensemble instrumental) resulta fàcil i adient musicològicament.

AT: Finalment, parla’ns de la dimensió benèfica d’aquests dos concerts i de tots els que heu fet sempre.

SM: El concert a Santa Perpètua té una doble finalitat solidària: una de social (Càritas) i una de monumental (a través del CREM, Centre de Recerca i Estudis de Mogoda), perquè va destinat a ajudar a la continuïtat de la restauració de l’antiga església romànica de Santiga. El de Barcelona, a la Capella Reial de Santa Àgata, és per a la Fundació Arrels, amb la qual ja hem col·laborat des de fa dos o tres anys, sempre amb total acceptació i implicació del públic assistent. Aprofito per dir que els nostres dos objectius fundacionals són, d’una banda, difondre la música de manera fàcil i senzilla a la població, amb accés obert a tothom. I de l’altra, ajudar els col·lectius amb dificultats, ja sigui de pobresa o d’una altra índole, als quals van destinades la totalitat de les recaptacions del públic dels nostres concerts, que si així ho desitja, ha pogut realitzar un donatiu. D’altra banda, quan a la fundació li és proposat un concert remunerat, acceptem encantats, perquè els diners provinents d’aquest concert ens permeten continuar la nostra activitat; no obstant això, sempre destinem una part a la causa solidària, perquè és el nostre deure i objectiu fundacional. És clar que necessitem molt més suport dels organismes oficials i també del mecenatge per donar continuïtat al nostre projecte musical i solidari, malgrat que no podem deixar d’agrair-lo a tots aquells que ens ajuden i que fan possible aquest projecte.