Alondra de la Parra

ALBERT TORRENS: Debutarà a casa nostra convertida en una estrella reconeguda arreu del món i el públic català té moltes ganes de rebre-la. Ho sap?

ALONDRA DE LA PARRA: Això que diu significa una gran alegria perquè Espanya i, particularment, Catalunya, sempre han tingut un lloc especial en el meu creixement. El meu pare, que té molts amics aquí, sempre em parlava de Barcelona com un lloc màgic i utòpic on l’art té una presència important, per la gran quantitat d’artistes que hi ha viscut i tot l’historial de col·laboracions que s’hi han produït. Per això, Barcelona sempre ha estat una meta artística i emocional per a mi.

AT: No deixa de ser curiós que debuti en dues de les nostres principals sales de concerts en un lapse tan breu. Es tracta d’una casualitat?

AP: Sí, perquè un projecte no té res a veure amb l’altre, però ha coincidit el fruit dels esforços de molts anys amb el meu agent a Espanya per intentar visitar els llocs més emblemàtics. Amb l’OBC ja havíem intentat trobar una data en dues ocasions anteriors fins que ara ha estat possible, i el concert al Palau de la Música arriba en el marc d’una gira de la Deutsche Kammerphilharmonie Bremen, que és una orquestra amb la qual m’uneix una llarga relació. Fa temps que em pregunto per què no treballo més a Espanya, que és un país que té tants lligams amb Mèxic.

AT: Tot i que vostè viu habitualment a Berlín, on la música clàssica ja té una presència significativa en la societat, un dels seus objectius és fer-la encara més popular…

AP: La música clàssica sempre ha estat popular, perquè aquest terme simplement vol dir que és música per a la gent. El problema és que la denominació no reflecteix el que realment és: un període important de la música per a concert que engloba estils molt diversos. Fa molts anys que corren teories que parlen de la mort de la clàssica, però en realitat mai no ha mort! El que ens ha de preocupar és compartir-la amb la major quantitat de gent possible perquè tingui un efecte positiu en les seves vides. I perquè això passi, n’hi ha prou d’escoltar-la, no cal ser expert, haver estudiat, haver-la començat a sentir de petit o tocar un instrument… Tot això ajuda i enriqueix l’experiència però la clàssica és realment per a tothom.

AT: Tot això és el que ha volgut transmetre en els concerts multitudinaris que l’han convertit en una celebritat al seu país?

AP: Per sort, a Mèxic, he pogut arribar a un públic molt ampli amb música simfònica de compositors mexicans de fa cent o cent cinquanta anys, i al començament, com molta altra gent, jo mateixa pensava que només arribaria a una elit. I  m’ha impressionat veure que no és així: jo he vist estadis plens amb trenta cinc o quaranta mil persones escoltant aquesta música. No és cert que aquest format no interessi: jo vaig ser de les primeres persones a fer-ho i ara, cada vegada que hi vaig, hi ha més gent que se m’acosta i em diu que li agrada el meu últim disc. És impressionant com el públic reacciona a aquesta música si n’hi dones, el problema és que no la troben en el seu espectre de possibilitats perquè no hem estat bons a l’hora de comercialitzar-la.

AT: No tot el repertori és igualment mediàtic, però. Coincideix el seu gust personal amb el gruix dels compositors que acostuma a dirigir?

AP: El centre del repertori clàssic simfònic, com són Mozart, Beethoven, Brahms o Mahler, sempre l’he volgut fer i ha estat la meva màxima aspiració. Però una altra cosa és la manera de programar-los: a mi no m’interessa un concert monogràfic Beethoven si no és que també hi ha, per exemple, una col·laboració amb altres artistes amb els quals parlem de Beethoven o alguna altra cosa especial que ho faci interessant. Sempre m’ha interessat la varietat, el contrast i l’eclectisicme d’un programa, un plantejament de diàleg més que no pas fer el que sempre s’ha fet perquè sempre s’ha fet, que és una trampa on hem caigut durant molts anys. D’altra banda, per a mi, evidentment, han estat molt importants els compositors llatinomaericans i americans de tot el continent, perquè hi ha hagut una tendència natural que el repertori europeu hagi estat predominant pel fet d’haver estat el bressol d’aquesta música. I ens ha costat molt temps generar interès i consciència que existia un repertori d’altres països que valia la pena programar.

AT: Això és el que pretenia amb la fundació de la Filharmònica de les Amèriques, que també volia acostar la clàssica als joves?

AP: Exacte! Perquè cal que la indústria de la música que anomenem clàssica reflecteixi el món en què vivim. En molts sentits hem estat vivint la clàssica com si estiguéssim ja no al segle XX, sinó al XIX, i això és el que no connecta amb les audiències joves. I això no vol dir deixar de tocar Mozart, Beethoven o Brahms, al contrari: en el “com” hi és tot, el “què” no necessita canviar perquè encara avui Bach i Händel són els dos compositors més escoltats a Spotify. Per tant, el que cal estudiar és com expliquem la nostra història, com convidem la gent al nostre món, com ens presentem a l’escenari i com els fem sentir.

AT: Molts l’han convertit en un referent entre les dones directores. Se sent un model en aquest sentit?

AP: Jo sóc molt feliç de ser dona i de fer servir en la meva professió totes les qualitats femenines que em dona el fet de viure com a dona, però també faig servir les característiques masculines, que són molt presents en la meva vida artística. Tots som una mescla de femení i masculí i de les nostres experiències, l’herència dels pares, la nostra manera de pensar, la nostra intel·ligència, etcètera. Som únics i irrepetibles, i és molt bonic que no hi hagi ningú igual. Ser dona és part d’això, però n’és només una part, perquè som molt més complexos. Sovint em volen posar en un compartiment amb altres dones directores simplement perquè som dones i és clar que ho som, però no sé si tinc gaire a veure amb una o altra, que poden ser molt bones, i en canvi moltes vegades em sento més afí a altres directors homes amb els quals m’uneix una personalitat similar o una aproximació similar a la música i que, per cert, també fan servir el seu costat femení en la direcció. És ridícul que existeixi la categoria de dona directora, però dit això, em sembla molt bé que institucions diverses facin esforços perquè la igualtat de gènere estigui més present en la nostra societat.