Francesc Prat

ALBERT TORRENS: La invitació al Kebyart Ensemble sembla l’element més singular del concert d’aniversari de l’orquestra. D’on va sorgir la idea?

FRANCESC PRAT: Amb el Kebyart Ensemble, l’any passat, ja vam fer un projecte amb una gira a Banyoles i al Palau de la Música aprofitant que eren artistes residents de Joventuts Musicals de Banyoles. I la GIO, de fet, ja havia col·laborat amb altres residents d’aquesta entitat: per exemple, vam fer el Concierto de Aranjuez amb el guitarrista Rafael Aguirre o El amor brujo amb Mariola Membrives. En ser ells residents, va sorgir la possibilitat de fer el Concert per a quatre saxos i orquestra de Philip Glass. Per això vam idear un programa de música minimalista amb John Adams i John Cage, després del qual ens va quedar el regust de poder-lo tornar a fer. Per això vaig tenir la idea de convidar-los al concert d’aniversari de la GIO i fer-lo visible a Girona.

AT: ¿Aquella producció prèvia us ha estalviat hores d’assaig d’una obra tan complexa?

FP: Ara és més fàcil, però la GIO, per la seva idiosincràsia, no té sempre la mateixa plantilla. Molts músics repeteixen, però d’altres no, de manera que ni comencem de zero ni ens limitarem a fer-ne només un repàs. La música de Glass no és fàcil i no surt a la primera; per tant, tornarem a fer-ne una primera lectura l’orquestra sola, després una altra amb el quartet de saxos i un assaig general.

AT: Parlem ara de la primera part del concert, en la qual sonarà Beethoven, un compositor aparentment allunyat de Glass però amb el qual busques nexes d’unió…

FP: Efectivament, al darrere d’aquest programa hi ha una reflexió que jo mateix explicaré al públic des de l’escenari –a la GIO tenim ganes que els nostres concerts aportin alguna cosa i donem eines al públic per entendre’ls– i que estableix un nexe d’unió espiritual i un de més concret entre els dos compositors. La Primera Simfonia de Beethoven té una importància cabdal en la història de la música; això no només ho considero jo, sinó que ho ha dit molta altra gent des de fa molt temps. La primera reflexió és que, a la història, calen personatges que s’atreveixin a fer passes endavant. El cas de Beethoven és molt clar, però també Glass replanteja les coses d’una manera millor o pitjor –no entro a ponderar el valor estètic de cada proposta, però sí com a pas endavant. I la segona és el canvi concret que va introduir Beethoven en el simfonisme: el primer tema que fa servir no és un motiu melòdic, sinó un motiu, unes figures o fins i tot un loop seqüencial –no és música minimalista, és clar, però sí una idea bàsica que esdevé un principi similar al de Glass. I si Beethoven no hagués fet això, possiblement no hauria existit Glass o aquest hauria fet una altra cosa. Beethoven i Glass, per tant,es troben en la idea de tirar endavant una visió personal de la música i les conseqüències de l’un fan que pugui aparèixer l’altre.

AT: Per a qui no conegui bé la cronologia de Beethoven, pot sorprendre que intenti tot això en una obra tan primerenca com la Primera Simfonia, que és el seu opus 21 i que escriu amb només trenta anys…

FP: Exactament. Per això hi ha una tercera idea que es tradueix al programa amb l’obertura Les criatures de Prometeu. És a dir, perquè neixi un nou home, ha d’haver-hi una certa evolució. El mite de Prometeu diu que ell és el creador de l’home a partir del fang; per tant, també és algú que crea una cosa nova. En certa manera, Beethoven fa com Prometeu i modela. I el més bonic és pensar que aquestes coses que avui ens semblen absolutament normals, en aquell moment eren absolutament anormals, comparables com a concepte a qualsevol creació contemporània posterior, com per exemple l’atonalitat o el dodecafonisme.

AT: Tot això, que explicaràs micròfon en mà abans del concert, ¿es traduirà d’alguna manera a l’escenari?

FP: L’explicació serà breu –la tinc escrita perquè el concert no s’allargui més!–, però el format és de concert estrictament. Possiblement, l’ordre no és gaire natural, perquè interpretem la Simfonia després de l’obertura i abans del Concert, però crec que per explicar el relat i pel tipus d’obres de què es tracta seria molt xocant tornar a Beethoven després de Glass; li faríem mal…

AT: Quina relació heu tingut la GIO i tu mateix amb l’obra de Beethoven?

FP: La GIO ha fet moltes vegades Beethoven abans de la meva arribada. Jo la primera vegada que el vaig dirigir amb ells va ser amb la Setena Simfonia. La meva relació amb Beethoven ha estat sempre d’amor-odi: no és el meu compositor preferit, tot i que l’he tocat molt –crec que n’he fet totes les Simfonies menys la Vuitena i la Novena– i forma part del meu bagatge com a director. Hi ha molt repertori del XIX que he volgut pretesament començar a fer tard, perquè jo vaig començar amb la contemporània, i amb Glass sento que torno a casa. En el cas de Beethoven, he anat notant amb el temps que podia entrar-hi, perquè he entès la dimensió contemporània que hi ha i que potser no tenen Haydn i Mozart, en els quals també em sento molt còmode. Buscar aquesta pàtina de contemporaneïtat m’ha interessat molt els últims tres, quatre o cinc anys. Fa temps que volia atrevir-me amb la Primera Simfonia i ho faig ara.

AT: Finalment, quins altres projectes prepareu amb la GIO?

FP: Aquest Nadal vam tocar a Olot i Torroella i hem començat en gira per Catalunya un programa que farem a l’abril al cicle de Joventuts Musicals a Sabadell, Banyoles i Sant Feliu i més endavant en altres escenaris, que és de format petit i mitjà. Es titula Ticket to ride i partim dels arranjaments que Luciano Berio va fer l’any 1967 de tres cançons dels Beatles –Michelle, Ticket to ride i Yesterday– per a veu i conjunt de cambra i en estil de Bach, a mig camí entre la broma i les coses ben fetes. Ens hem proposat de fer alguna cosa semblant i hem demanat a Lucas i Tomas Peyre que facin el mateix: arranjar per a la mateixa formació música de David Bowie –parlo d’alguns dels seus hits, com Space oddity o Hero. Com que Berio s’inspira en la música de Bach, abans toquem el Concert de Brandenburg núm. 5, i com que Bowie va tenir relació amb Glass, hem demanat als Peyre que s’inspirin en Glass i també toquem la seva Music in similar motion. Així, fem el doble joc d’unir obres contemporànies basades en el pop amb clàssics de la música.

Imatge destacada: (c) Igor Cortadellas.