Valentí Oviedo

Mercedes Conde Pons. Un dels temes principals de la seva nova gestió passa per la captació de nous públics. Quines són les estratègies per aconseguir que més gent vingui al Liceu?

Valentí Oviedo. Hi ha diverses estratègies. En primer lloc cal tornar a connectar amb la ciutadania i la societat, recuperar l’esperit del 1999. Per aconseguir aquesta connexió hem començat a fer accions com, per exemple, les portes obertes amb plus de teatralització que facin més atractiva la visita o accions com l’under 35 que, més enllà de fer una funció amb preus de 15 euros, es tracta d’un esdeveniment especial per a un sector determinat de la societat. L’objectiu, en definitiva, és que el Liceu torni a ser sensible amb la ciutadania, perquè la ciutadania entengui que pot ser sensible amb el Liceu. En aquesta tasca de sensibilització cal tenir present les grans figures vinculades històricament amb el Teatre, com vam fer arran de la mort de Montserrat Caballé, en què el Liceu va acordar amb la família quins actes d’homenatge es farien.

Pel que fa a la captació de públic, jo crec més en el concepte anglosaxó de desenvolupament d’audiències. Aquí hi entra el nou projecte educatiu en el qual estem treballant per tal d’oferir espectacles que siguin adequats a les característiques del públic potencial. Per exemple: un espectacle per a nens de 3 a 5 anys no es pot fer a la Sala Gran perquè un nen de tres anys que està a segon amfiteatre no veurà res del que està passant a cinquanta metres, que és on hi ha l’escenari. Per tant, independentment que els ingressos siguin menors, ho farem al Foyer, perquè la música, l’acció, la connexió entre l’escena i el nen sigui més propera. Això és sensibilitzar.

En l’àmbit de la programació, la tàctica de fer grans títols del repertori ha de seguir present en aquest Teatre, com en qualsevol altre teatre del món. Però hi ha diferents formes de presentar aquests grans títols. Des de propostes més contemporànies que atrauran un públic més obert a entendre noves experiències teatrals, passant per centrar l’atractiu en les grans veus líriques del món, que ens aproparà a un altre públic fins i tot internacional, fins al públic més social que decideix venir un cop l’any a l’òpera com a regal i el que cal aconseguir és que vingui ben guiat a l’experiència i entengui què és una òpera, per tal que la seva expectativa quedi coberta i el puguem fidelitzar. Cal entendre que el nostre públic és eclèctic i hi ha coses que s’han de fer eclècticament, però tenint sempre molt present que les diferents sensibilitats responen al que és la ciutat de Barcelona: creativa, moderna, innovadora, però també amb perfils clàssics, amants de les veus i apassionats per la lírica. I en aquest sentit, estem treballant amb el mestre Josep Pons la millora de l’orquestra i del cor perquè les batutes importants també dirigeixin la nostra orquestra, perquè la millora qualitativa també atreu un públic –que lliga molt amb al caràcter barceloní i català– al qual agraden les coses ben fetes.

D’altra banda, és evident que la contemporaneïtat s’ha d’incorporar a la nostra programació. Però entenem la contemporaneïtat també pel que fa a les temàtiques de les òperes, que han d’interpel·lar el públic contemporani, com poden ser Satyagraha de Philip Glass o The death of Klinghoffer de John Adams. Tractar del tema de Gandhi o del conflicte judeopalestí són temàtiques que s’apropen molt on estem situats dins l’arc mediterrani. Però també és contemporani incorporar tot el món audiovisual i que prové de la literatura, com vaig veure recentment al Met de Nova York a l’estrena de Marnie, basada en la pel·lícula d’Alfred Hitchcock i amb música de Nico Muhly. Aquesta és una política que, evidentment, haurà de decidir la nova Direcció Artística, que sí que porta implícita la necessitat d’atreure gent que possiblement ara no s’hi sent atreta. En aquest àmbit també té un pes important l’escena. Barcelona és una ciutat molt teatral i la teatralitat ha d’estar incorporada en aquest ADN.

Pel que fa a la política de preus, aquest és un element molt important en el desenvolupament d’audiències. A l’octubre vam arrencar amb el Liceu under 35, un esdeveniment pensat en els menors de 35 anys, però aquest no és un fet aïllat. A partir de la propera temporada els menors de 35 anys pagaran 30 euros per les entrades al Liceu. I els estudiants podran accedir a una funció per 20 euros, tres hores abans que comenci l’espectacle, sigui quina sigui la zona on quedin llocs disponibles. També volem revisar i baixar determinades tarifes del Teatre que tenen una ocupació reduïda i que preferim que s’ocupin malgrat que els preus siguin menors. Això que és molt fàcil de dir, requereix uns estudis molt intensos que estem fent amb el Departament de Màrqueting, d’anàlisi de dades i finances i que presentarem la propera temporada.

En definitiva, el que necessitem és que la gent confiï en el Liceu per poder oferir noves propostes que ens facin avançar intel·lectualment, tant a l’espectador com al propi Teatre. Sabem que això no passa de la nit al dia, però aspirem a incrementar la base d’abonats amb uns descomptes nous especials que proposarem pels vint anys del Liceu i revisant la política de descomptes que hi havia fins ara.

Què és el que he vist clar en aquests primers sis mesos? Que totes aquestes estratègies i aquests objectius, i més en el camp de l’òpera, que treballa tan a llarg termini, no es poden desenvolupar de la nit al dia i que hem de ser pacients per desenvolupar pas a pas cada aspecte. Tot plegat ha d’anar incorporat a una qualitat artística molt forta i una exquisidesa en l’estètica i en el que s’explica molt importants.

MCP. ¿Com explica que en vint anys, des de la reinauguració del Liceu, s’hagin perdut més de la meitat d’abonats que hi havia llavors, des dels 22.000 de fa vint anys als 10.750 d’ara?

V.O. Segurament n’hi ha moltes, de raons. No oblidem que des del 2009 fins a l’any passat aquí hi hagut una crisi en què tothom ha perdut bous i esquelles pel camí. Per tant, aquest és un factor rellevant. Recordem també que l’any 1994, quan es va cremar el Liceu, la recuperació i reconstrucció del Liceu va esdevenir una qüestió d’Estat. S’havia cremat un símbol. Quan aconsegueixes generar il·lusió durant tants anys, els sis que va durar la reconstrucció, de cop i volta ser abonat al Liceu és molt més que venir a l’òpera, és formar part d’alguna cosa que ha tornat a néixer. A partir d’aquí, ¿com es manté una fita com aquesta eternament? Barcelona s’ha sabut sempre reinventar buscant l’esdeveniment estrella. Si aquest esdeveniment era la temporada en si mateixa, és possible que la gent cregui que no cal seguir-hi vinculat perquè ja ha vist l’òpera i creu que no és necessari mantenir-hi el mateix compromís. També és cert que el món ha canviat molt i la disponibilitat del temps de les persones s’ha reduït amb l’impacte de noves plataformes culturals i d’entreteniment que fa que el temps que destinàvem a un gènere com l’òpera ara s’ha de repartir entre l’oferta cultural que hi ha a la ciutat de Barcelona –intensificació de la programació del Palau, L’Auditori, molts cicles nous–, les noves plataformes de sèries… També hi ha altres raons, perquè l’òpera, per exemple, no ocupa un lloc important, per exemple, en el sistema educatiu. És un ventall sociològic de factors que crec que poden explicar aquest fet. Per tant, jo crec que tenim la sort que hi hagi molta feina per endavant que cal fer i que afortunadament encara s’ha de fer. Crec que aquest és un bon moment per intentar reenganxar el públic, perquè el mix de la veu lírica amb la contemporaneïtat té un punt d’atracció a tot Europa que crec que hem d’aprofitar.

MCP. ¿Creu que el sistema d’abonament té futur en una època en què cada cop l’oferta és més àmplia?

V.O. Hi ha dues grans fórmules d’abonament: aquella en què el Liceu proposa a l’abonat un recorregut artístic en què el client confia en el criteri del Liceu, i la fórmula oberta, a la carta, en què el client decideix els títols que vol. Crec que, davant l’allau d’oferta, la gent necessita prescriptors. La fórmula d’abonament, a partir d’ara, ha de permetre uns certs avantatges econòmics reals que fins ara no es produïen, com per exemple que per la compra d’un abonament complet et surti un títol gratuït. També hem de flexibilitzar el nombre de títols als quals la gent es compromet. Que hi hagi abonaments des de tres títols fins a dotze títols amb més fórmules a mig camí, o gent que comparteix l’abonament, que també existeix. Compartir l’experiència operística en família o amb amics és una manera de comunicar-se fantàstica. L’abonament permet que una persona comparteixi amb qui vulgui i de la manera que vulgui la seva passió. Des d’aquest punt de vista la fórmula de l’abonament té vigència si el que proposes és atractiu. D’altra banda, l’abonament és fonamental perquè aquesta institució deixi de ser conservadora, perquè només amb una base d’abonats molt important el Liceu pot arriscar amb nous títols. Entenc molt bé els meus predecessors, perquè, quan has d’omplir el seixanta per cent de l’ocupació a la venda, el risc és massa alt i és per això que es programen títols populars que assegurin la venda a un públic molt més ampli. Canviar aquesta tendència implica tenir una bossa àmplia d’abonats que en veure títols menys habituals o que no coneguin, els pugui agradar sense que hagin hagut d’escollir-lo ells d’entrada, i que ells, al seu torn, ho comuniquin. La fórmula de l’abonament no pot morir, perquè si no la llibertat que té la Direcció Artística és molt menor. El director general està per poder donar el màxim de llibertat a la Direcció Artística, però necessita tenir un pressupost que pugui quadrar i defensar. I per a mi és imprescindible tenir una base sòlida d’abonats. Cal posar facilitats perquè el client estableixi una relació d’estima amb el Liceu, que és una relació que ha funcionat des de fa 172 anys, quan es va inaugurar. Així hem d’honorar els que van iniciar aquest projecte i amb aquesta responsabilitat ho hem d’anar fent.

MCP. Al novembre es va tancar el termini per a la presentació de projectes per al càrrec de nou director artístic. Quantes sol·licituds s’han rebut? Tot esperant de conèixer qui serà l’escollit: quin és el perfil de director artístic que es busca?

V. O. S’han rebut setze candidatures vàlides. Tal com entenem el Liceu i tal com l’estem treballant amb el president, Salvador Alemany, crec que la persona que s’incorpori al Gran Teatre del Liceu ha de tenir molt clar que el treball en equip és fonamental. Nosaltres no tenim el pressupost de la Royal Opera House, el Met de Nova York o La Scala de Milà, però entre tots hem de buscar allò que ens fa únics, hem de trobar la nostra identitat, allò que ens diferencia i, per construir-ho, és essencial que treballin de bracet tant el president com el mestre Pons, el Departament de Comunicació, el de Màrqueting i el de Finances i que tots tinguem molt clar quin és el Liceu que volem. L’engranatge només pot sortir del treball en equip i no de la idea d’algú que decideix què és el que “s’ha de fer” aquí. Aquest no és el tarannà de treballar d’aquest país, algú que decideix construir de zero un mausoleu, sinó que tot s’ha fet amb la complicitat de la societat civil, que és una manera de construir les coses en equip. Després, evidentment, cadascú és responsable de la seva feina i la Direcció Artística és responsable de tot el que tingui a veure amb la part artística, però escoltant, construint i elaborant tot el que he explicat al principi.

MCP. Quins són els seus plans per situar el Liceu de nou en un lloc competitiu del panorama internacional: coproductor, innovador?

V. O. M’atreviria a dir que 5 o 6 anys no malmeten el posicionament d’una institució de 175 anys. No deixes de ser-hi, un pot intuir que un s’apaga una mica, però quan surts a fora i parles del Liceu, aquest teatre continua essent una de les òperes més importants del món, com ho és el Teatro San Carlo de Nàpols, que és el teatre més antic del món. Tenim encara l’aura del teatre d’òpera de ferradura més gran d’Europa. Hi ha la intenció de fer coproduccions, novament, i de liderar allò que volem, i de comptar amb el talent d’aquí per exportar-lo a fora.

MCP. El pressupost és el que marca el que es pot fer i el que no, com es va palesar durant la gerència de Roger Guasch. ¿Creu possible fer tot el que té en ment amb el pressupost actual?

V. O. Jo ho diria d’una altra manera. Quin és el projecte que volem fer i quin pressupost es necessita? No es tracta tant de quin és el nostre pressupost i què és el que no podem fer. La pregunta, ben al contrari, ha de ser: què volem fer? Jo crec que aquesta pregunta no s’ha resolt durant els darrers 5 anys, o jo, formant part de la Comissió Executiva com a representant de l’Ajuntament de Barcelona, no he sentit quin és el projecte del Liceu pel qual es necessita un determinat pressupost. Jo crec que les coses es poden arribar a fer si tens clar quin és el projecte que vols fer.