Anna Brull

ROSA MASSAGUÉ: En un principi no pensava dedicar-se al cant…

ANNA BRULL: Estudiava piano amb l’Edith Fischer. Vaig ser una de les seves últimes alumnes. Si no l’hagués conegut, no seria aquí. Ella va ser la primera persona que em va ajudar i em va fer veure que de la música es podia viure i que valia la pena.

RM: ¿Ve de família musical?

AB: No, la meva lluita per fer música va començar quan ho vaig dir als meus pares. En aquella època quan deies que feies música, et preguntaven: música i què més? L’Edith va ajudar a convèncer-los. Per poder estudiar el piano feia el batxillerat nocturn, sobre el qual hi havia molts prejudicis, però per a mi va ser un encert i vaig treure-hi matrícula d’honor. Havia de demostrar als pares que complia. Dit això, no vaig tenir adolescència. La vaig passar tocant el piano i estudiant. El temps que tenia lliure era el d’anar i venir entre Tortosa i l’Ampolla i xerrar amb els companys abans d’entrar a classe. El primer piano de cua que va haver-hi al poble va ser el meu i el van haver de pujar amb una grua. Vaig anar a Barcelona i vaig tenir un any d’impàs. Volia tenir més repertori. Dedicava moltes hores al piano, però no hi tenia un talent excepcional.

RM: ¿Va ser llavors quan es va plantejar cantar?

AB: No, jo estava pel teclat i volia marxar. Els pares van insistir que fes les proves d’accés a l’ESMUC. Deien que almenys tindria alguna cosa si fallava la resta. És el que vaig fer, però no em vaig apuntar a piano, perquè volia continuar fent-ho privadament. Entre les matèries que havia de fer em vaig apuntar a pedagogia del cant.

RM: ¿Així es converteix en cantant?

AB: Pedagogia del cant la fa qui ha fet el grau mitjà de cant i jo no l’havia fet. Ara ho explico rient, però la veritat és que no va ser gens divertit. Vaig ser afortunada tenint de professora la Margarida Natividade. Va tenir molta paciència amb mi. No tenia l’instrument preparat per cantar tres hores cada dia. Llavors a poc a poc feia el que podia dins del repertori de soprano. Els aguts els tenia, però com que no tenia la tècnica, cantava amb la laringe aquí dalt. Em costava.

RM: ¿Diria que va arribar al cant una mica per casualitat?

AB: Per casualitat, no, però la vida m’hi va portar sense jo decidir-ho. Vaig fer un màster a Brussel·les, però no em va funcionar. Fent unes classes a Barcelona hi havia una soprano italiana, Amelia Felle. Me’n va fer una i em va dir moltes coses que no m’havien dit mai. Em va parlar, per exemple, de la màscara. Ella vivia a Bari i feia classes al Conservatori de Lecce. Li vaig dir que volia estudiar amb ella. Em va acceptar, però amb condicions. “M’has de donar dos anys, perquè tens molts problemes tècnics i no sé què en trauré”, em va dir. També li vaig haver de prometre que no faria classe amb ningú més. Vaig marxar-hi el setembre del 2010. Anava al Conservatori on vaig passar moltes hores escoltant classes de cant i també a casa seva treballant la tècnica vocal.

RM: ¿Va ser ella, doncs, qui li va descobrir la veu?

AB: Sí, sí. Vam començar treballant Susanna de Le nozze di Figaro i recordo la classe a casa seva, Do-Do-Fa La-Do-Fa… i no hi havia manera que la laringe es quedés on havia d’estar. Llavors em diu, espera, i em treu una ària de Sesto de La clemenza di Tito. Diu, llegim això. Va ser el moment de girar la truita, un moment nirvana. Va dir: “Ara sé per què tenim tots aquests problemes, perquè el teu repertori no és el que feies”.

RM: ¿Així va aparèixer la mezzosoprano?

AB: Em va dir: “Aquest és el teu repertori”. I és el que he fet fins ara. Felle sempre m’ho ha anat repetint: “Et diran que ets una soprano, t’ho repetiran, no escoltis a ningú, ets una mezzosoprano. De fet, mezzosoprano incorpora la paraula soprano, i una mezzo ha de tenir aguts. Et sonaran clars com a mínim fins als trenta anys i probablement fins als trenta-cinc”, i així ha estat. I encara em va dir: “Ets una mezzosoprano lírica o una soprano falcon i d’aquí no et moguis”.

RM: A partir d’aquí, com entra a la professió?

AB: En acabar el màster a Lecce em vaig posar a fer concursos, vaig escriure a tot arreu. Vaig fer masterclasses amb Jaume Aragall i em va fer parlar amb l’agent artístic Miquel Lerín, que em va aconsellar entrar en un opera studio. Recordo el seu despatx ple de fotos dels més grans cantants; entres allà i et sents molt petit. Em va dir que havia d’aprendre l’ofici. La meva professora sempre deia que el cant és una artesania, i ell, ofici, i l’ofici s’aprèn als teatres. Vaig buscar a Alemanya, perquè aquí tenen el concepte de l’opera-studio. Vaig fer un parell d’audicions i a Graz va ser venir, fer l’audició dalt de l’escenari i recordo el moment, perquè va ser un altre moment nirvana, el de dir: aquí em quedo. En acabar l’audició qui encara és el meu cap em va preguntar què feia a partir del setembre. I em va fer un contracte de set mesos per fer Die Zauberflöte. Era la segona dama, sempre al mig, vint-i-dues vegades. A partir del setembre següent vaig ser-hi tot un any i ja vaig entrar a l’ensemble. Hi vaig anar el 2013 i m’hi vaig quedar.

RM: Com es treballa en una companya com la de Graz?

AB: Hi he fet de tot, perquè aquí a l’ensemble una de les coses que a molta gent no agraden, però que a mi m’ha donat molt, és el fet que t’assignen de tot dins de la teva vocalitat, cosa que al món germànic està molt estructurada. He tingut la sort que no m’han ofert mai res que no fos per a mi, i quan m’han ofert algun paper que em feia dubtar, sempre m’han donat l’opció de provar-ho. Això també és una sort. No he fet mai res que m’hagi fet mal a la veu o que m’hagi fet anar cap a una direcció que jo no volia. Un punt molt important per a mi va ser quan la intendent em va dir que faria María de Buenos Aires. Li vaig dir que si era perquè estava en espanyol i jo el parlava, que no calia, però ella em va dir: “Veuràs que és per a tu, tens dos anys per preparar-la”. És un dels papers de què més he gaudit, vaig aprendre a cantar amb micròfon i amb una tècnica vocal diferent. Era el 2017 i com que no tenia res a l’estiu, me’n vaig anar a Buenos Aires perquè em parlessin del tango. Vaig viure les discussions sobre si Piazzolla és o no tango. Vaig voler entendre l’essència de María amb gent de vuitanta anys que l’havien conegut. Va ser superenriquidor. Ho explico pel fet de no voler-me encasellar.

RM: ¿I els inconvenients de formar part d’una companyia estable?

AB: El problema d’estar a l’ensemble és el de poder sortir. Estic bastant lligada. La gent m’estima molt, és casa meva, he crescut en aquest teatre. No em penedeixo de les decisions que he pres. Tanmateix, m’estan passant oportunitats a les quals conscientment dic “no, em quedo”, però estic en un moment molt delicat perquè estic plantejant-me a poc a poc potser marxar. Són decisions importants i sortosament, com abans els pares, tinc el suport de la meva parella, que també es dedica a la música.

RM: Què és el que li agradaria fer?

AB: Cantar al Liceu! Ho tinc al número u a la meva llista de desitjos, cantar a Barcelona, que a Madrid ja ho he fet. Hi vaig fer la vídua reposada/Plaerdemavida dels Diàlegs de Tirant e Carmesina i vaig estrenar Tránsito de Jesús Torres. Ara estic esperant un senyal que em digui cap on he de tirar, un altre moment nirvana. Són moments de llum on veus clarament on has d’anar. Vaig estar quatre anys buscant la meva veu, la meva tècnica i si no ho hagués buscat, no ho hauria trobat. Com en tot, la inspiració t’agafa treballant.

Imatge destacada: (c) Marija Kanizaj.