Joan Isaac

FERRAN RIERA: La teva carrera musical comença al 1969 amb el grup Nosaltres, d’Esplugues, on també militava, entre d’altres, Marcel Casellas. Us vau presentar al Concurs de Noves Veus que es feia a La Cova del Drac, on es buscaven joves vocalistes per fer el relleu a la generació d’Els Setze Jutges i hi vau quedar segons, darrere de Ramon Muntaner. Però els mànagers Joan Molas i Núria Batalla es van interessar en tu com a cantant solista.

JOAN ISAAC: Ho vaig plantejar al grup i vaig decidir tirar endavant amb el nom artístic de Joan Isaac. Abans, quan et batejaven, et posaven tres noms, i Isaac és el meu segon nom.

FR: Com van ser aquells primers anys?

JI: Ramon Muntaner, Marina Rossell, el grup Coses i jo vam formar part d’una mateixa generació que va néixer a mitjan dels setanta. L’única manera d’obrir-se camí era fent de teloner dels grans, com Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet o Lluís Llach. Aquesta experiència va constituir una escola acollonant. Però tot plegat va ser com un coitus interruptus, perquè entre el final de la dictadura i l’arribada de la democràcia vam viure una època de molta efervescència cultural. La cançó es va fer servir sobretot per les forces de l’esquerra per omplir els mítings polítics i nosaltres vam firmar aquella mena d’acord. Però en consolidar-se la democràcia, aquelles esquerres i també Convergència van arribar a la conclusió que els molestàvem. En aquells moments ja es va posar de manifest la manca d’una direcció cultural a Catalunya. A França o Itàlia això no ha passat mai. El rock i el jazz hi han conviscut perfectament, amb la cançó d’autor. Però aquí no ha sigut així i a mitjan dels vuitanta van començar a promocionar la moda del rock català, tot i que el rock català ja existia des de feia temps i s’hi havien fet coses de molta qualitat. Davant aquesta situació, jo vaig decidir plegar el 1984.

FR: Tornem enrere. Primer vas editar dos singles i el teu primer elapé, Rèquiem, va arribar el 1974. Però no va ser fins al quart, Viure, del 1977, que assoleixes un gran èxit, concretament amb una cançó: A Margalida. ¿Aquest tema t’ha marcat per sempre?

JI: Vaig escriure A Margalida entre dues sessions de gravació de Viure. Va ser una nit, a casa. En una hora i mitja em van sortir la lletra i la melodia. L’endemà, a l’estudi, la vaig presentar al Jordi Vilaprinyó, que s’encarregava dels arranjaments, i vam decidir incloure-la al disc. Efectivament, aquesta composició ha marcat la meva vida. Però, què passa amb aquesta mena de cançons? D’una banda és una sort que escriguis un tema que ho traspassi tot i es converteixi en un himne que ha sigut versionat mil vegades. Això no obstant, també pot representar un perill, perquè el tema en qüestió acabarà tapant molta altra obra teva que tu fins i tot pots creure que és millor.

FR: En aquella època et vas distingir de la resta de cantautors perquè no oferies un contingut polític en el teu repertori, sinó que tractaves de temes de la vida quotidiana, de sentiments, d’emocions… Però en el cas d’A Margalida vas trobar la fórmula perfecta barrejant emotivitat i política.

JI: Des del començament m’han titllat de cantautor poètic intimista. A mi, la cançó protesta pura i dura no em motiva. En el fons, A Margalida està dedicada a la companya d’un assassinat pel franquisme, Salvador Puig Antich. No és com Al vent, L’estaca, Què volen aquesta gent o Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol. La màgia d’aquesta cançó és que no és estrictament política, però el seu rerefons sí que és profundament polític.

FR: Tu has tingut moltes influències, tant de la cançó francesa com de la italiana.

JI: Jo pertanyo a una generació per a la qual la cançó francesa va representar un moviment al·lucinant, una porta oberta, amb Leo Ferré, Jacques Brel o Barbara. Però així com la cançó francesa ens arribava amb certa facilitat, amb la cançó italiana no passava el mateix, i només ens arribava el més comercial. Dels seus cantautors, no en sabíem res. A més, aquests artistes s’han enclaustrat molt al seu país i no han sortit gaire a fora. Només els últims anys hem conegut l’obra de Fabrizio d’André, Paolo Conte, Roberto Vecchioni, Vasco Rossi o Francesco Gregorio. Jo vaig descobrir tota aquesta gent per raons personals. Hi anava molt, a Itàlia, i sempre hi comprava un munt de discos. Sempre he intentat fer conèixer la cançó italiana entre nosaltres.

Catorze anys de silenci

FR: El 1984 publiques Inesperat i et retires pels motius abans esmentats. I després de catorze anys de silenci, el 1998, reapareixes amb Planeta silenci. Per què?

JI: Tota aquella xarxa civil que muntava els concerts havia desaparegut i va passar a mans dels ajuntaments, i cada consistori programava el que li resultava políticament més rendible. D’altra banda, els mitjans de comunicació públics van rebre ordres de no emetre cançó catalana. Jo m’havia proposat de no reaparèixer mai, i un dia em truca el periodista Xevi Planas i em diu que hauria de tornar a cantar. Jo, llavors havia construït un entorn familiar, m’havia casat per segona vegada i tenia dues filles. Això sí, havia continuat escrivint cançons. Vaig contestar al Xevi que no en tenia ganes, però em va convèncer i van muntar un concert a la Sala Planeta de Girona. La cosa va anar bé i es va interessar per mi un altre mànager. Vaig gravar Planeta silenci i es va multiplicar la feina. Des de llavors no he deixat de fer discos, disset des del 1998.

FR: En aquesta segona etapa de la teva carrera ha jugat un paper fonamental el festival BarnaSants, dedicat a la cançó d’autor, oi?

JI: Per a nosaltres aquesta iniciativa és fonamental, és una finestra que tenim tots els cantautors, el veterans i els novells, per mostrar la nostra feina. I tot, gràcies a un paio com Pere Camps, que és un militant de la cançó. Jo diria que més que un festival, ha creat un projecte cultural en xarxa que dura quatre mesos, i al qual cada cop se’n volen afegir més seus.

FR: Què diferencia la teva segona etapa de la primera?

JI: Escric cançons que evolucionen de la mateixa manera que evoluciono com a persona. No he sigut un cantant de grans majories, però he fet la meva feina molt bé, molt honestament, lluny de modes i de tendències. En el fons, crec que tot és qüestió d’energia, de perseverança. Penso que la persona que més ha cregut en mi he sigut jo mateix. L’evolució literària de les meves cançons ha sigut paral·lela a la meva evolució com a persona, i als setanta anys veig la vida molt diferent de quan vaig començar.

FR: Parlem del teu darrer disc, Tinc una casa al mar, editat aquest any per commemorar els teus cinquanta anys de carrera artística, i de la resta d’activitats que has organitzat de cara a aquesta commemoració.

JI: És un programa molt ambiciós, tot i que quan m’ho van proposar jo no havia caigut que complia mig segle com a cantautor. El primer projecte va ser l’edició d’aquest disc; després, la publicació del llibre 101 cançons (Llibres del Segle), que és una antologia de les meves lletres agrupades per temàtiques; el que m’ha fet més il·lusió, però, és la caixa amb vint-i-cinc discos que recull la integral de la meva obra, editada per Discmedi amb una concepció estètica molt maca, i, finalment, el concert del dia 28 al Palau de la Música amb nombrosos convidats.

FR: Fins a quin punt Tinc una casa al mar reflecteix les teves constants literàries i musicals?

JI: Els artistes, ja siguin pintors, cantautors o escriptors, sempre giren al voltant de cinc o sis temes que són recurrents des del principi de la humanitat: l’amor, la mort, l’amistat, el paisatge que t’envolta… Sempre estem donant la volta al mateix i escrivim cançons que parlen del mateix, però ho expressem de formes diferents. Crec que Tinc una casa al mar és un disc molt lluminós on tracto de diversos records. Però no es tracta de referències geogràfiques, tot i que efectivament tinc una casa a la vora de la mar, sinó que amb aquest cedé he volgut dir que a mesura que un es fa gran tens una casa amb les finestres obertes per on entren moltes coses i al mateix temps en surten moltes d’altres.

FR: Em refereixo al fet que hi ha un homenatge a Luis Eduardo Aute, una versió de Lucio Dalla, el tema Que “raro” que ets, Joan, on et despulles com a persona, un altre on reivindiques les barricades de París el 1968, i un més on tornes a incidir en un afer polític, però en aquesta ocasió directament, A qui correspongui. Qui és el destinatari?

JI: Aquesta cançó és una de denúncia de l’engany de l’1 d’octubre de 2017. El que va passar el dia del referèndum va ser una fita històrica per la mobilització que hi va haver, encara que després no tingués cap validesa. Els responsables d’organitzar tot allò són els que ens van enganyar dient-nos que no ens passaria res i quasi ens maten. La gent va creure que teníem una agenda pròpia i resulta que no hi havia res preparat. I tot plegat va culminar amb una declaració d’independència que va durar uns segons. Va ser una decepció bestial. Aquesta serà l’última cançó que interpretaré al Palau de la Música.

FR: Per cert, què has pensat per a l’actuació del dia 28?

JI: L’he preparada com un repàs de la meva trajectòria. Hi cantaré un total de divuit composicions seleccionades a raó d’una per disc propi que he fet. I comptaré amb un seguit de convidats molt especials: Joan Manuel Serrat, Paco Ibáñez –amb qui cantarem Palabras para Julia en català–, Maria del Mar Bonet, Sílvia Comes, Roger Mas, Anna Roig, Carme Sansa, Pemi Fortuny i una coral de Sarrià amb la qual farem una versió d’A Margalida. El director musical del grup instrumental serà Antoni-Olaf Sabater.

FR: I després d’aquest concert, què?

JI: No és un concert de comiat. De fet, ja tinc un altre projecte al cap, amb la Carme Sansa. El dia que no tingui res a dir, no sàpiga de què parlar o escriure, aquell dia ho deixaré. Això sempre ho penso quan acabo d’enregistrar un disc i tinc una sensació de buidor, perquè et quedes buit i penses: i ara què faré? Però arriba un dia que t’arriba una idea i comences a reestructurar la feina. Si algun dia aquesta pausa dura massa o no em trobo bé físicament per aguantar a l’escenari o la veu em falla, llavors és millor no fer el ridícul.

Imatge destacada: (c) Juan Miguel Morales.