Moisès Bertran

SANTI RIU: Per a totes aquelles persones que encara no et coneguin prou, com et definiries, i quines obres teves els recomanaries que escoltessin?

MOISÈS BERTRAN: Aquesta pregunta és més fàcil de respondre des d’una distància que jo no tinc, ja que hi estic implicat en primeríssima instància… Però si et sembla, et traduiré el text que he escrit per iniciar la meva “línia temporal” en l’homenatge que ens porta avui a tenir aquesta entrevista: “Escric per l’ànsia de plasmar emocions, sentiments, estats de l’ànim i de l’ànima, en un mitjà que m’inspira i en el que em reconec, la música. El meu ideal de bellesa en la música és aquell que es manifesta en l’equilibri d’allò simple, natural, no artificiós; dissenyat delicadament i harmoniosa des de la profunditat de l’ésser humà, des de la profunditat de l’univers. Busco la comunicació directa i sincera amb aquells qui estan disposats a deixar-se portar per la transformació profunda que provoca un perfum inesperat, un canvi de temperatura en l’aire, una variació de llum en el paisatge; amb aquells que s’esborronen en deixar-se travessar per una harmonia o una melodia atemporals”. Respecte a què hauria de conèixer un oient que no ha sentit mai res meu, potser de les obres per a piano, els Sis preludis o qualsevol de les dues Cançons i danses per a piano a quatre mans; Camins de vidre, per a violí i piano, i Secretos compartidos, per a violí i viola, de la meva producció de cambra; i la meva Simfonia o el Concert per a violí, de la música per a orquestra.

SR: Escoltant la teva obra podríem dir que escrius a partir d’una harmonia ampliada i amb una certa necessitat melòdica. ¿Segueixes unes arrels catalanofranceses?

MB: Crec que l’encertes plenament… les arrels catalanes i franceses són de les més contundents en la meva música, fins on jo soc capaç d’adonar-me’n. Arrels vol dir punt de partida, i això son, per a mi, les músiques de compositors com Poulenc, Mompou, Montsalvatge o Françaix. No tinc cap interès a copiar la música dels meus antecessors, com tampoc en tinc de copiar ni d’assemblar-me a compositors del moment. Busco dins meu la meva pròpia veu i reconec d’on vinc, per naixement i per connexió natural.

SR: A vegades el públic sembla tenir por o no entendre prou la música contemporània. ¿Penses en el públic quan escrius?

MB: Realment escric el que m’agrada i em flueix de forma natural; no em forço ni per ser “accessible” i que així pugui agradar més a un determinat públic; ni tampoc per ser “modern” i acostar-me més als col·legues, institucions i crítica del moment; simplement intento ser sincer amb el que sento i m’arriba quan estic en el procés de la creació. El més important per a mi és poder usar la música com a vehicle de comunicació d’energies profundes.

SR: El teu darrer enregistrament està molt lligat musicalment a la família Voronkov, i entenc que això ajuda a crear un vincle compositor-intèrpret molt ric. Quan comences a escriure una obra, ¿penses en l’intèrpret a qui estarà dedicada o en qui la interpretarà?

MB: Sí, hi penso molt. A l’inici de la composició o de projectar l’obra que faré, parlo força amb qui està darrere de l’encàrrec per saber quina idea en té: quina durada n’espera; si vol l’obra en diversos moviments o no; com és l’obra que imagina en general, quin caràcter té…

SR: ¿Explica’ns com comença la teva vinculació amb Colòmbia i quin país trobes musicalment?

MB: L’inici de la vinculació fou l’any 2001, quan una antiga companya d’estudis de l’època del doctorat als Estats Units em va convèncer d’anar fins a Medellín a oferir uns cursets d’estiu i conèixer la seva universitat, la Universidad EAFIT. D’aquella anada, en va sortir l’oferta d’un temptador contracte a temps complet amb molts complements interessants per a un jove compositor, com la facilitat d’accedir a una orquestra simfònica pròpia –la del Departament de Música–, editorial de partitures, cicles i festivals de música internacionals… Tot plegat una proposta interessant que va fer que m’hi quedés, per bé pensant que seria una aventura d’un o dos anys i ja ho veus, n’hi porto vint-i-un i hi segueixo engrescat! Després de Medellín i de dirigir el Departament de Música d’aquella universitat, vaig fer oposicions al Conservatorio Nacional de Colòmbia, i en guanyar la plaça, tot quedant entre els cinc primers candidats de més de dos mil, en un concurs que fou internacional i per a totes les seus de la Universidad Nacional de Colòmbia, vaig anar a treballar a Bogotà. Tant a Medellín com a Bogotà vaig trobar un país amb un alumnat talentós i àvid d’aprendre, i un país on hi havia espai per inventar, crear i aportar.

SR: Quina és la teva feina a Colòmbia i què t’ha aportat, aquest país?

MB: Després de vincular-me al Conservatorio de Música de la Universidad Nacional de Colòmbia amb dedicació exclusiva, en vaig ser el director del 2008 al 2010, i des del 2016 he estat professor titular de composició, amb “tinença de càrrec” des del 2020. Colòmbia m’ha aportat una plaça laboral de molta estabilitat i reconeixement, que m’ha permès i em permet desenvolupar-me en el meu ofici de compositor, i creixent cada dia també com a pedagog. El tipus de contracte que tinc em permet també tenir temps per a la creació, amb la qual cosa la Universidad Nacional de Colòmbia és un mecenes que any rere any fa possible que la meva composició no s’aturi. Altres oportunitats de desenvolupament les he trobades en l’organització de festivals i oportunitats d’interpretació de la meva música. Destaco, entre moltes coses, que vaig dirigir cinc edicions del festival que vaig batejar com Semana Colombo-Catalana, amb edicions el 2003, 2004, 2005, 2006 i 2008. Com a compositor he tingut oportunitats de ser interpretat per les orquestres del país, entre les quals la Sinfónica Nacional i la Filarmónica de Bogotà; també el fet d’haver portat a terme l’estrena de la meva òpera El último día de Francisco Pizarro, conjuntament amb la Universidad Nacional de Colòmbia i el Teatro Mayor Julio Mario Santo Domingo, teatre de primer ordre a Llatinoamèrica per a la música simfònica i l’òpera.

SR: Veient la trajectòria, ¿podríem dir que ets més conegut a Amèrica que a Catalunya?

MB: Em sembla que tens raó; tristament, per a un català que s’estima molt el seu país i que fa una bona difusió d’aquesta cultura a l’exterior, el reconeixement aquí, en territori nostre, no és massa notable; tampoc és que no hi sigui, però diguem que el fet d’estar a l’exterior durant tants anys em passa factura d’alguna manera. De totes formes, la meva música s’interpreta amb freqüència, i es fa tant a l’Amèrica del Sud com a la del Nord; als països asiàtics i també a Europa i a Catalunya.

SR: El proper 19 d’octubre es durà a terme un concert retrospectiu monogràfic de la teva obra. Suposo que et fa molta il·lusió. Com es durà a terme i què suposa per a tu aquest reconeixement?

MB: El Banco de la República de Colòmbia escull cada dos anys un compositor per retre-li homenatge. Jo vaig ser escollit a final del 2019 per ser el compositor del 2022, així que des d’octubre o novembre d’aquell any sabia que això s’estava coent. En aquest cas, el que es fa és organitzar un concert monogràfic que es faci ressò d’una bona part de la trajectòria del compositor escollit, tot buscant, dins el camp de la música de cambra, diferents instrumentacions i moments creatius. El Banc desenvolupa la seva activitat de concerts principals a la seva pròpia Sala de Música, capdavantera a Llatinoamèrica pel disseny i una sonoritat excel·lent, i és per això que es centra en la música de cambra. Complementen aquest concert monogràfic amb la creació i el manteniment d’un espai virtual temporal del compositor, i també amb la realització d’una entrevista pública una hora abans del concert monogràfic. La cirereta final és la gravació a la Sala de Música de totes les obres del monogràfic, per tal de produir un CD del compositor escollit. Tot això que està passant ja al voltant de la meva trajectòria i de la meva música pots imaginar que em té molt content, satisfet i honorat. Suposa un reconeixement que el meu país d’adopció, Colòmbia, em fa, i referma que la decisió d’apostar per una vida nova i en desenvolupament a les Amèriques fou una decisió ben presa al seu moment.

SR: Com n’has elegit el programa i en què consistirà?

MB: La Direcció de la Secció de Música del Banco de la República de Colòmbia i el seu grup assessor han estat qui ho han decidit, fonamentalment. Tot i això, m’han demanat per exemple una llista d’obres amb la informació de quines estan estrenades, enregistrades, publicades, etc., amb la finalitat d’escollir un repertori variat i que es pugui constituir en primers enregistraments; una forma de col·laborar a donar a conèixer al màxim possible la producció del compositor escollit. Quant a intèrprets, el Banc té el seu grup de solistes principalment radicats a Bogotà, amb els quals treballa tant en concert com en la realització de gravacions.

SR: ¿Ens pots explicar on es durà a terme el concert i si es podrà seguir per streaming?

MB: El concert serà a la Sala de Música del Banco de la República de Colòmbia, que es troba dins de la Biblioteca Luis Ángel Arango, en ple centre de Bogotà, al barri històric de La Candelaria. En aquest punt el Banc té el que és sens dubte la millor sala per a música de cambra del país, i de ben segur de tot Llatinoamèrica; ho dic sense por d’equivocar-me. No tinc constància que s’ofereixi en línia, en directe, però com ja he comentat, durant el mes de novembre i a la mateixa sala s’enregistraran totes les obres, i el Banco de la República de Colòmbia produirà un CD monogràfic amb el meu nom en totes.

SR: ¿Has aprofitat per incloure alguna estrena al concert?

MB: Sí! N’hi ha dues, en aquest programa: Uri Egi’s lullaby, per a piano sol, una cançó de bressol escrita pel meu company i espòs, Ha Ju-Yong; i la interpretació del cicle complet de lied Sobre Fábulas y Verdades, que consta de tres cançons, dues de les quals ja s’han interpretat, però tampoc mai juntes.

SR: Recentment has incorporat instruments tradicionals, tant catalans com coreans a les teves composicions. Què aporten a la teva obra?

MB: La meva entrada a estudiar i treballar amb instruments tradicionals catalans i coreans inicialment, i també amb les músiques que aquests han servit originalment, m’ha portat a descobrir mons sonors i recursos instrumentals nous per a mi. Aquests descobriments penso que han nodrit la meva manera de fer música donant-hi més varietat sonora i formal, i noves visions i perspectives.

SR: Després d’aquest homenatge, quins projectes tens?

MB: Abans d’acabar l’any he de finalitzar dues obres que tinc pendents: tres peces per a clarinet i piano per a un clarinetista colombià resident a Luxemburg; i la versió per a arpa i orquestra de cordes, per a la meva universitat, de la meva peça estrenada aquest any Taking your hand now…, per a kayagum coreà i cordes. Al novembre sé que el matrimoni Voronkov, grans intèrprets de la meva música, interpreten la meva obra Camins de vidre a Suïssa, i el desembre tinc diversos concerts de cambra a Catalunya i potser una presentació del CD Camins de vidre a Mataró. I ja el 2023 està confirmada l’estrena de la meva suite simfònica Crónicas y traiciones, sobre la meva òpera El último día de Francisco Pizarro, per part de la Orquesta Sinfónica Nacional de Colòmbia, i l’estrena del meu segon Concertino per a piano. Hi haurà dues presentacions més: el 23 d’abril, Sant Jordi, la meva obra Fantasia Hartford per a cordes estarà en mans de l’Orquestra Terrassa 48 i el seu director, en Quim Térmens, a l’Auditori de Terrassa, i el 13 de juliol estrenaré una nova obra d’encàrrec a Seül, per a grup de percussions tradicionals coreanes.

SR: Per acabar, quin seria l’encàrrec que desitjaries que arribés per impulsar el teu nom a Catalunya?

MB: La pregunta de l’encàrrec és molt directa i m’hi fa pensar força…, però de fet és ben fàcil de respondre: un encàrrec de l’OBC, del Palau o del Gran Teatre del Liceu serien evidentment un somni fet realitat per a mi i per a qualsevol compositor; especialment per a un compositor català que, com en el meu cas, estima profundament el seu país, en fa difusió a l’exterior i n’usa la música ancestral i les tradicions populars per alimentar el seu propi art.