Arnau Tordera

ALBERT TORRENS: Com ha sorgit l’oportunitat de reprogramar el teu musical Deixa’t estar de romanços!? Si va ser una proposta de L’Atlàntida amb motiu de l’aniversari, ¿heu parlat si es podria anar repetint amb certa freqüència a Vic?

ARNAU TORDERA PRAT: La possibilitat de reprogramar l’espectacle va sorgir immediatament després de l’exitosa estrena de l’any passat, que va aglutinar pràcticament dos mil cinc-cents espectadors i va tenir una magnífica rebuda del públic. A més a més, els joves que l’han fet realitat estaven molt il·lusionats amb el projecte i ho van viure com una experiència de gran enriquiment humà i artístic, així que L’Atlàntida ens ha ofert, a tots plegats, la dolça oportunitat de reviure-ho. Personalment m’agradaria que aquesta obra pogués replicar-se de manera recurrent al voltant de Sant Jordi, que és justament quan s’esdevé la història que hi expliquem. I anant una mica més enllà, fins i tot m’agradaria que es pogués replicar a altres llocs del país, com ja va passar fa uns mesos a Girona, on el cor de la Universitat de Girona la va interpretar per celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari.

AT: Quins records tens de l’estrena i les funcions de l’any passat i quins detalls canvien enguany, si és que n’hi ha, de canvis?

ATP: Tot el que va envoltar aquest projecte va ser francament il·lusionant i satisfactori. En aquell moment estava enllestint l’òpera La gata perduda, que va ser un projecte extraordinari, però que em va desgastar molt i em va fer patir de manera notable durant diversos anys. La creació de Deixa’t estar de romanços! vaig entomar-la com un alliberament respecte de tot allò i, d’una manera o altra, això es percep a l’obra. Jo anava escrivint i l’obra s’anava construint setmana rere setmana. Laura Domènech a la direcció escènica i Judit Muñoz a la direcció musical anaven rebent les meves partitures i els meus textos i anaven muntant-los amb els joves intèrprets. A poc a poc ho vam anar construint i, pràcticament sense adonar-nos-en, érem a punt per a l’estrena. Quan per fi vaig poder veure-ho tot seguit amb tots els personatges prenent vida i les peces sonant amb la instrumentació de nou músics que en vaig fer, vaig sentir-me francament feliç. Perquè com a artista pots fer obres bones, sí, però per mi hi ha una fita encara més extraordinària i complicada d’assolir, que és fer obres necessàries. Obres que, veritablement, tinguin la virtut d’aportar algun pòsit positiu a la societat que hi dialoga. No tinc cap dubte que Deixa’t estar de romanços! ho aconsegueix, i d’això, en vaig ser conscient durant la interpretació de la darrera peça el dia de l’estrena. Va ser increïble. En relació amb la part creativa no hi ha canvis. Sí que hi ha hagut canvis en algun protagonista, ja que molts dels que ho van fer l’any passat ara són a la universitat i vivint a Barcelona i no podien assistir als assajos. També tindrem unes noves projeccions creades per Júlia Olivella que possibilitaran una experiència visual molt atractiva de tota la trama.

AT: Com vas rebre l’encàrrec, quins requisits o condicions havia de tenir i com va ser el procés de composició fins a arribar a aquesta combinació d’homenatge a Sondheim amb presència de personatges de les tradicions catalanes?

ATP: L’Ajuntament de Vic i L’Atlàntida volien reprendre el magnífic projecte que havien portat a terme anys enrere, el Fem un Musical, que consisteix a escenificar un gran musical amb uns cinquanta joves osonencs que fan un procés de càsting i estan sis mesos preparant-ho i creixent com a artistes. En aquesta ocasió, però, volien fer un pas endavant i generar una nova obra que tingués la facultat d’interpel·lar la societat on es presentava. Naturalment, les obres angleses o estatunidenques tenen una qualitat incontestable, però han estat gestades en un altre context social i no sempre tenen la capacitat d’aportar alguna cosa a la nostra societat. És per això que em van proposar de crear-ne una completament nova. Havia de complir uns requisits importants, com ara disposar d’una quantitat notable de protagonistes, incorporar una massa coral prou gran, cedir certa responsabilitat a tots els participants i ser portadora d’uns valors nobles. Amb aquest punt de partida vaig estar unes setmanes donant-hi voltes i, finalment, vaig arribar a un concepte creatiu que m’estimulava: generar una obra a partir de personatges provinents de les tradicions, les llegendes o els contes catalans. Vaig fer una recerca sobre aquest contingut i a partir d’aquell pòsit de coneixement vaig fer una selecció que incloïa en Patufet, la Vella Quaresma, l’Home dels Nassos, Cleodolinda, Sant Jordi i el comte Arnau, entre d’altres. Els vaig situar en un mateix espai-temps i vaig començar a jugar-hi tenint en compte les peculiaritats de cadascun d’ells i les seves històries. Amb això, la trama de l’obra va sortir pràcticament sola. En aquest sentit, és un punt de partida similar al que fa Sondheim amb Into the woods, i no me n’amago, al contrari, per mi també és una reivindicació del geni novaiorquès.

AT: Tens experiència en el treball amb col·lectius molt diferents. De quina manera adaptes el teu llenguatge musical en funció del públic al qual t’adreces? És a dir, si és per a tu mateix, per a nens, per a col·lectius aliens a la música com els de La gata perduda, etc.

ATP: No diria que adapto el meu llenguatge a res concret. En general acostuma a ser l’obra amb la qual treballo la que va definint el llenguatge que la conforma a partir de la seva singularitat. És a dir, no tinc una idea prèvia de llenguatge ni d’estètica de l’obra, és l’obra que em va guiant en aquest sentit, a partir del que em suggereix, del meu coneixement i de les idees que apareixen durant el procés creatiu. Naturalment, per part dels intèrprets, hi ha qüestions relatives a les capacitats tècniques que sempre s’han de tenir en compte si es vol assolir un bon resultat interpretatiu. Quan escric per a mi mateix és senzill conèixer les possibilitats que hi ha, atès que les puc provar; quan escric per a altres intèrprets, els haig de conèixer bé i, si no, em cenyeixo en uns marges segurs, pel que fa a la tessitura vocal, per exemple.

AT: Vas participar l’any passat, ¿i aquest també?, en el càsting dels intèrprets del projecte Fem un Musical. Què opines del nivell i les possibilitats dels nens i joves del nostre país per conèixer la música i, potser, fer-ne una opció de vida?

ATP: En total hi han passat uns seixanta intèrprets, per aquests càstings, d’edats compreses entre els catorze i els divuit anys. Hem tingut ocasió de veure intèrprets de molts tipus, n’hi ha que tenen una sòlida formació musical, molts d’ells provenen del Conservatori i l’Escola de Música de Vic, i n’hi ha que tenen poca experiència, però que, en canvi, tenen un talent innat per al cant i unes grans habilitats amb l’instrument. Sigui com sigui, projectes com el de Fem un Musical possibiliten un aprenentatge artístic, en aquest cas teatral i musical, i cal recordar que per a ells és gratuït. Soc del parer que actualment disposem d’uns centres de formació extraordinaris, per bé que crec que el país necessita millorar la inclusió de l’aprenentatge de la música a uns nivells equiparables, per exemple, a les matemàtiques, en el curs acadèmic obligatori. Viure de la música, a Catalunya, segueix estant a l’abast de molt pocs, malauradament, i en bona mesura això és responsabilitat de la importància amb la qual la considerem col·lectivament.

AT: Finalment, en què estàs treballant actualment? Quin dels teus propers projectes et fa una il·lusió especial?

ATP: Ara estic centrat en aquesta reestrena, atès que jo mateix dirigeixo l’orquestra des del fossat i és una tasca de gran responsabilitat. Però just quan acabi aquestes representacions reprenc l’estudi de la peça per a guitarra elèctrica i cobla anomenada Concert trifàsic de Xavier Pagès-Corella, que estrenaré com a intèrpret al maig. A més, al juny publicarem el sisè disc d’Obeses, la meva banda, i començarem a dur-lo de gira pel país. Tot això ho alternaré amb la creació i direcció d’un nou musical anomenat Sardana superstar que estrenarem a l’octubre a la Fira Mediterrània de Manresa. El que m’agrada especialment de tot això és que són projectes molt diferents entre si i això m’estimula com a artista i com a persona perquè representen un repte constant i una motivació per assolir l’excel·lència en cadascun.