Núria Rial

ALBERT TORRENS: Com estàs vivint la preparació del retorn a l’activitat? Més enllà de la música, ¿creus que t’afectaran les mesures de distanciament imposades a les sales de concerts?

NÚRIA RIAL: Aquesta situació ha afectat absolutament tothom, tant a nivell personal –amb molts dubtes, moltes inseguretats, com ara si podré seguir fent el que m’agrada– com global –hi ha tantes incongruències i coses que no s’acaben d’entendre… Crec que el retorn als escenaris serà molt emotiu, perquè ja sé que el Palau no estarà ple, però per a totes aquelles persones que vinguin –tant me fa quantes en siguin–, que superin la por –que tots tenim de sortir–, cantarem i tocarem amb totes les ganes. I jo no m’abstrec, sinó que intento sempre connectar amb el públic. Per tot això, crec que serà molt especial.

AT: Pel que fa a l’espectacle, n’heu hagut d’adaptar el programa i tampoc no tindreu gaire llibertat de moviments…

NR: Serà difícil respectar la distància, perquè tant a en Xavier Sabata com a mi ens agrada el contacte. A mi mateixa em passa quan parlo amb algú, que no me n’adono i de seguida em ve de gust tocar-lo o agafar-li el braç. És difícil, però intentarem establir contacte amb la música, les mirades… Aquest concert em fa molta il·lusió perquè va ser el primer que tenia programat i no vaig poder fer a causa del confinament –que es va decretar el dia abans del primer assaig d’aquest programa– i és el primer que faré ara. Tot i això, n’hem hagut de canviar una mica el programa, l’hem reduït, hi hem tret la pausa…

AT: … i l’heu titulat, molt simbòlicament, “Io t’abraccio”…

NR: Sí, perquè el desig és aquest. El que no m’agrada és que, de tot plegat, en diguin “nova normalitat”: això no pot ser la normalitat i quan veus que arreu del món han agafat aquesta nomenclatura, és quan realment t’espantes. Em fa més por això que no el virus: que ens acostumem a no fer abraçades, a no ensenyar el somriure rere la mascareta.

AT: Tant aquest programa monogràfic Händel com el de música veneciana que has enregistrat pertanyen a dos repertoris pels quals fa anys que et mous amb solvència. ¿Et molesta que t’hi encasellin?

NR: Sempre m’ho diuen i la veritat és que gairebé el noranta per cent de la meva activitat la dedico a la música barroca i n’estic molt contenta, perquè sembla que estigui feta per a mi o jo per a ella. És una cosa que em surt de dins de manera normal i natural. Però no me’n considero especialista. D’altra banda, és cert que a tots els artistes ens acostumen a posar en una categoria: quan vaig començar, vaig passar-me deu anys cantant només Renaixement espanyol i no hi havia manera que a ningú se li acudís alguna altra cosa per a mi. Després vaig passar a fer el Barroc més tardà, italià i alemany, i els diaris deien que era especialista en Händel. En realitat, a mi el que m’interessa és lluitar contra les etiquetes, veure fins on puc arribar i dins de la meva vocalitat crec que puc afrontar diversos estils. Quan em deixen cantar altres coses soc molt feliç i, darrerament, ja estic fent coses que van una mica més enllà: aquest any cantaré la Quarta Simfonia de Mahler i Un rèquiem alemany de Brahms.

AT: Tornem a Venice’s fragrance. Com vas rebre la proposta d’Artemandoline i per què vas decidir acceptar-la?

NR: Ens coneixem de fa molts anys. El grup està format per Juan Carlos i Manuel Muñoz i Marife Pavón, que són d’origen valencià i manxec, però estan molt establerts a Luxemburg. Una vegada, després d’un concert meu allà, es van venir a presentar i de seguida em van captivar. Jo no coneixia la mandolina barroca, coneixia només la mandolina i l’associava a música més popular, no tant a la literatura barroca, que és el que faig. Em van enviar material i un enregistrament que tenien fet i, quan van dir-me tots els compositors que havien escrit per a aquest instrument i que formava part de l’instrumentari de l’època, se’m va obrir tot un món. Aviat vam decidir que volíem treballar junts i el 2015 vam fer el primer disc ja amb la idea de seguir, perquè hi ha molt repertori que ells saben on trobar: com a mínim, més de dues-centes àries per a cant i mandolina!

AT: El conjunt també inclou esporàdicament altres instruments, segons les necessitats, oi?

NR: Sí, depenent de l’ocasió s’hi afegeixen violins o bé violoncels, com Oleguer Aymamí. Els instruments que toquen són rèpliques molt boniques i ben fetes, i no fan servir plectre, sinó plomes de gall d’indi, que van a buscar expressament a una granja de Luxemburg i que guarden en una capseta. Als concerts, l’obren i agafen una ploma nova per a cada peça. I això produeix un so molt especial, refinat, cristal·lí…

AT: ¿T’has emportat alguna sorpresa a l’hora de començar a descobrir aquestes peces?

NR: Jo coneixia alguns dels compositors, però tot el repertori ha estat nou per a mi. Ells m’envien sempre molt de material i jo trio les àries que m’agraden més, les més boniques o aquelles que veig que ofereixen més varietat vocal i que hi puc posar més color. En van quedar moltes al tinter i per això el projecte és tan interessant per a mi: perquè això encara és poc conegut, ells m’obren les portes i creiem que té molt recorregut. Per a mi, ells són uns autèntics ambaixadors de la mandolina.

AT: El disc està gravat l’agost del 2018, quan ningú no podia ni flairar la pandèmia… Com us ha afectat a l’hora de presentar-lo?

NR: Com tothom, hem vist caure actuacions que teníem planejades, però tot i així estem contents, perquè com que es tracta d’una proposta de petit format, hem pogut conservar alguns compromisos en petites esglésies o sales –llocs molt escollits, perquè és un instrument que no el pots posar en grans auditoris de tres mil persones– i aquest estiu el presentarem a Alemanya i Suïssa.

AT: ¿Tens altres plans de futur, ja sigui en el terreny discogràfic o en algun altre?

NR: Els propers discos que tinc són amb el guitarrista Edin Karamazov –amb qui interpretem Falla, Palomo i Granados– i un de duets de Händel amb el tenor Juan Sancho. En tinc alguns altres en llista d’espera que sortiran aviat, però sempre penso fins quan podrem seguir fent-ne, perquè el mercat del disc és molt difícil i cada vegada hi ha menys temps i recursos i només són possibles amb molt d’esforç. I el que em fa moltíssima il·lusió és començar a fer classes en una acadèmia superior de nova creació que es diu Musical Arts Madrid, que també té una seu a València, on aniré de tant en tant a fer classes magistrals.

AT: Quina experiència docent tenies fins ara? ¿Creus que se’t pot fer difícil explicar amb paraules allò que fas cantant?

NR: Fins ara, havia fet alguna classe magistral i tenia alguns alumnes privats, però molt poca cosa. És un camí nou per a mi, i no és gens fàcil, però quan ho he fet he après moltíssim perquè intento explicar el que estic fent i en soc més conscient. Jo sempre he tingut una facilitat natural i per això, en intentar passar-ho per l’intel·lecte i explicar-ho, sempre que he fet classes he acabat cantant millor jo mateixa! Crec que és molt enriquidor i ja tinc ganes de compartir l’experiència que he pogut tenir amb la gent que està començant.

AT: Finalment, des de fa un temps tornes a viure a prop de casa…

NR: Sí, ara visc al camp prop de Peníscola. Vaig estar divuit anys a Suïssa i Alemanya i m’enyorava. Tot i que no es pot dir que sigui un retorn definitiu: ara som aquí i quan ens en cansem, potser tornem. El meu company és alemany i el meu fill és nascut a Suïssa i crescut a Alemanya; per tant, tenim un peu aquí i un peu allà. I tot i que la feina m’obliga a viatjar constantment, ara quan arribo a casa estic absolutament desconnectada i això és el que necessito, perquè sempre acostumo a moure’m per grans ciutats i la natura, el jardí, l’hort i el mar em relaxen. Aquí la vida va més lenta i això m’ajuda a carregar les piles.