D’estudiant a l’ESMUC a treballar amb Gardiner
“A Catalunya he tingut oportunitats que a la meva pròpia terra encara continuo esperant”. El tenor sevillà Francisco Fernández-Rueda és un dels cantants sorgits de l’ESMUC amb més projecció internacional del moment.
L’any passat va participar en la tournée commemorativa del 450 aniversari del naixement de Claudio Monteverdi que va portar John Eliot Gardiner arreu del món interpretant les seves tres òperes conservades. Enguany segueix el seu ascens professional amb primers papers en òperes de Haydn, Mozart o Manuel García, a Espanya, Itàlia, França i Àustria i afronta el futur amb projectes cada cop més atractius. Parlem amb ell per conèixer més de prop el cantant fincat a Barcelona.
«Revista Musical Catalana». Et vas formar a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i ets una de les veus més destacades de la primera generació de músics sorgida del Departament de Música Antiga d’aquesta Escola. Quins records tens dels teus temps d’estudiant a Barcelona i com valores l’experiència?
Francisco Fernández-Rueda. El meu pas per l’ESMUC va ser decisiu en l’esdevenir de la meva carrera. Des del primer moment no vaig dubtar d’aprofitar l’oportunitat que em brindava una escola d’aquestes característiques. L’ambient que hi vaig viure va ser fantàstic. Tenia a la meva disposició professors i intèrprets de primeríssim nivell, com Xavier Díaz-Latorre, Francisco Poyato, Lynne Dawson, Arthur Schoonderwoerd o Assumpta Mateu, entre d’altres. De tots ells vaig aprendre moltíssim. Però si algú va marcar especialment el meu pas per l’ESMUC, va ser Lambert Climent. No només va ser el meu professor de cant, sinó també aquella persona amiga que a vegades trobes al llarg de la vida i que sap donar-te consells savis. La seva visió sobre la professió em segueix essent útil avui en dia. Encara que jo tinc una teoria sobre les escoles: no existeixen escoles bones o dolentes. Crec que totes tenen les seves coses bones i les seves coses dolentes. La clau de l’èxit de l’alumne depèn en gran mesura del treball i l’esforç personal.
“Tinc la impressió que Catalunya sap valorar més els seus artistes del que ho fa la resta d’Espanya”
RMC. Sempre es diu que a Catalunya, i a Espanya, en general resulta difícil obrir-se camí professional. Quina és la teva experiència en aquest aspecte?
FFR. Estic molt d’acord amb aquesta afirmació, almenys pel que fa al meu cas. Fins ara m’he obert pas des de l’estranger forjant-me una sòlida carrera fora d’Espanya, per tal, a poc a poc, de tenir l’oportunitat d’aparèixer amb més assiduïtat als teatres espanyols. Ja ho vaig dir en una entrevista que em van fer fa uns anys i ho torno a reiterar alt i clar: Espanya no protegeix prou els seus artistes. No hi ha prou oportunitats per als artistes del nostre país. És més, has de demostrar molt més que alguns artistes estrangers per poder gaudir d’una oportunitat. Hi ha molta gent que em pregunta: quan actuaràs per aquí? La meva resposta sempre és la mateixa: de moment a Alemanya, Itàlia, França, als Estats Units… Jo continuo insistint perquè em coneguin a casa meva, no defalleixo. En canvi, en el cas concret de Catalunya no tinc la mateixa sensació. Tinc la impressió que Catalunya sap valorar més els seus artistes del que ho fa la resta d’Espanya. Jo mateix, format a Catalunya, hi he tingut oportunitats que a la meva pròpia terra encara continuo esperant. Em reitero, seguiré insistint.
RMC. L’any 2011 vas formar part de Le Jardin des Voix de William Christie, fet que va suposar una empenta important a la teva carrera internacional. ¿Pots explicar-nos en què consisteix el projecte de Christie i com va repercutir positivament en la teva carrera?
FFR. Sempre estaré agraït a la confiança que Bill Christie va dipositar en mi. Va ser una experiència inoblidable. Le Jardin des Voix és un planter meravellós de cantants d’on han sortit artistes de la categoria de Sonya Yoncheva, o cantants nacionals amb carreres importants, com Xavier Sabata, Juan Sancho, Lucía Martín o, més recentment Josep-Ramon Olivé. L’edició en què vaig participar va ser una mica especial, ja que, a més de la gira de concerts que s’acostuma a fer en aquesta acadèmia, els sis cantants seleccionats vam formar part d’una producció professional d’òpera que ens va portar a importants sales d’Europa i els Estats Units. Van ser vuit mesos molt intensos en els quals vaig aprendre moltíssim. Va ser com un somni fet realitat. El tracte amb en Bill [Christie] va ser sempre exquisit. Coneix el repertori barroc a la perfecció i treballar amb ell, un dels pioners en la interpretació amb criteris històrics d’aquest repertori, va suposar per a mi un segell de garantia de cara a posteriors projectes professionals dels quals he format part. Encara recordo amb un somriure el dia que hi vaig ser seleccionat. Era a l’ESMUC, vaig consultar el correu electrònic i vaig veure que havia rebut un e-mail per invitar-me a participar a l’acadèmia. Em vaig endur una alegria tremenda. De gairebé 200 sol·licituds, vam ser seleccionats 100 cantants per fer les audicions presencials a diverses parts del món. Vam ser només sis cantants els convidats a participar a l’acadèmia i a gaudir del luxe de poder treballar amb un director i una orquestra de tantíssim prestigi internacional.
RMC. La teva carrera actual es mou en el repertori antic, barroc principalment, com a cantant d’òperes de Vivaldi i Monteverdi, i també en oratoris de Bach i Händel. Quines característiques té la teva veu que la fan adequada per a aquest repertori?
FFR. Parlem d’una qüestió de mercat. Vivim una època d’immediatesa en la qual és més fàcil etiquetar-ho tot. Segons la meva opinió, el tema seria una mica més complex i mereix una reflexió. M’explico. El fet d’haver participat a Le Jardin des Voix em va obrir moltes portes al món del repertori barroc, un repertori que m’agrada molt, de què gaudeixo moltíssim i que vull seguir fent. La gent m’ha associat per lògica a aquest repertori. Tot i això, les meves característiques vocals s’emmotllen no només a aquest repertori, sinó també al repertori mozartià i belcantista. Em sento realment a gust en el cant legato, desplegant un bon fraseig, més que en la coloratura, tot i que també m’hi adapto. Des de ja fa un temps i fruit d’un dur treball tècnic, he notat com la meva veu està canviant, prenent cos i potència. Moltes vegades es pensa que les veus per al repertori barroc han de ser veus molt lleugeres, una consideració amb la qual no estic gens d’acord. En el cas que ens ocupa, per exemple, la veu de tenor en el repertori de l’època, reclama un centre poderós, ben assentat, ja que la majoria del repertori (Monteverdi, Vivaldi, Händel…) es mou en una tessitura bastant central de la veu. Probablement és perquè la tècnica vocal del tenor no estava desenvolupada como ho està a finals del XVIII i, sobretot, al XIX. En el Barroc normalment ens trobem, tret de Bach i gran part del repertori francès, amb un tipus de tessitura que està a mig camí entre la tessitura de tenor i la de baríton. Tota aquesta explicació històrica per arribar a la conclusió que, tot i que la meva veu posseeix un centre suficient per afrontar el repertori barroc, exigeix amb insistència ampliar la tessitura cap a l’agut. Per aquest motiu he decidit introduir-me amb pas ferm però amb prudència en repertoris posteriors (Mozart, Haydn i Manuel García són alguns dels meus propers compromisos) on, sens dubte, la meva veu guanya en brillantor i amplitud.
“John Eliot Gardiner és un treballador nat, un perfeccionista insaciable. Òbviament, el resultat òptim està allà”
RMC. El 2017 vas formar part del Projecte Monteverdi de John Eliot Gardiner, que et va portar a actuar al Palau de la Música com a solista d’Il ritorno d’Ulisse in patria, en una nit memorable per al públic del Palau. Poc després vas actuar a Barcelona novament, aleshores al Liceu, a L’incoronazione di Poppea amb Spinosi. Què és el que més destacaries del treball amb mestres de la talla de Gardiner o Spinosi?
FFR. El mestre Gardiner i el mestre Spinosi són completament oposats quant a estètica musical. Tot i això, cadascun d’ells aconsegueix captar l’atenció i el respecte del públic melòman. Del mestre Gardiner, de qui no cal presentació, estem parlant d’una de les grans autoritats musicals actuals. La meva experiència amb John Eliot ha estat sempre positiva. Tot i que la seva visió sobre la música de Monteverdi és molt més mesurada del que jo, com a intèrpret, defenso, he de dir que el fet de seguir els consells de John Eliot m’ha ajudat a enriquir la meva visió sobre la música de Monteverdi. La idea de Gardiner es fonamenta, com ha de ser, en un estudi detallat del text. No podem parlar de la grandesa de la música del compositor cremonès sense entendre l’estreta relació entre la música i el text. Vam fer un treball exquisit sobre els textos de les òperes de Monteverdi. Ja he pogut sentir algun fragment de l’enregistrament d’Il ritorno d’Ulisse in patria que està a punt de sortir per al segell SDG i, sense cap mena de dubte, he de dir que ha valgut molt la pena aquesta feina. John Eliot és un treballador nat, un perfeccionista insaciable. Recordo que fèiem un assaig general el mateix matí de la funció, no importava que fos la primera o la darrera representació, després de vuit mesos. Ell sempre està present als assajos, no delega en assistents. Òbviament, el resultat òptim està allà. Spinosi és completament diferent, és un músic molt més teatral. Busca sempre l’efecte teatral que la música causa en el públic. No dedica el temps d’assaig que hi dedica Gardiner. Tot resulta més improvisat. Però, sincerament, crec que el resultat que obté és interessant. Aconsegueix crear una atmosfera en els concerts que, segons la meva opinió, ajuda molt el cantant. Gardiner, en canvi, aconsegueix construir una maquinària que funciona a la perfecció en els concerts perquè darrere hi ha hagut un minuciós treball durant els assajos. No hi ha lloc per a la improvisació.
RMC. Recentment vas substituir Julien Prégardien en el paper de Rinaldo, rol coprotagonista de l’òpera Armida de Haydn (1784) al prestigiós Herbstgold Festival d’Eisenstadt (Viena). ¿Com vius aquest tipus d’experiències i com va resultar el salt precipitat dins la producció? ¿Coneixies prèviament el paper?
FFR. Aquest tipus d’experiències no són aptes per a malalts cardíacs. Recordo perfectament que era a casa tranquil·lament, a punt de dinar, i va sonar el telèfon, i, quina va ser la meva sorpresa, em proposaven de substituir el tenor que cantava el rol de Rinaldo de l’Armida de Haydn ni més ni menys que al Palau Esterházy i amb l’emblemàtica Haydn Philharmonie. Em considero una persona bastant freda quan es tracta de prendre aquestes decisions. Mai havia cantat el rol. Disposava només d’una setmana i mitja per preparar de memòria un rol tan important que, al costat d’Armida, comparteix el protagonisme de l’òpera. Jo ja havia cantat aquesta òpera a França fa uns anys, però un dels rols menors, Clotarco. Preparar el paper de Rinaldo era tot un repte artístic, però en cap moment vaig dubtar que estigués vocalment i mentalment capacitat per afrontar-lo. Rinaldo és un rol molt complex, no només perquè canta molt al llarg de l’òpera, sinó perquè combina moments lírics plens de bellesa amb moments heroics. Presenta una extensió vocal força àmplia. És un rol que han cantat artistes de la categoria de Gregory Kunde. Jo soc dels que pensen que certs rols requereixen una maduració i que quan els tornes a cantar al cap del temps adquireixen un altre gust, com el bon vi. Sens dubte, Rinaldo n’és un. Estic molt content que se m’hagi presentat aquesta oportunitat i espero tenir l’ocasió de repetir-la de nou. Amb el mestre Onofri, amb qui ja havia treballat prèviament a Innsbruck, em vaig sentir realment molt a gust. És d’aquest tipus de mestres que saben escoltar i respectar el cantant que tenen davant. Vam construir conjuntament la visió interpretativa del rol. A ell li dec una part de l’èxit que vaig obtenir en aquesta grata experiència.
RMC. Els propers mesos participaràs a El Messies participatiu de “la Caixa” i actuaràs a la temporada del Teatre de Heidelberg cantant La verità in cimento de Vivaldi. Quins altres projectes ens pots avançar per al futur? ¿Tens al calendari tornar a Catalunya?
FFR. Tinc diversos compromisos futurs que em fan una il·lusió especial: un serà el Winterreise de Schubert que cantaré al Festival Ordino Clàssic el 9 de febrer de 2019 al costat de Rubén Fernández Aguirre i amb posada en escena de Joan Anton Rechi. Serà un projecte molt especial i un nou repte artístic d’altíssim nivell. D’altra banda, a final de febrer torno a La Fenice de Venècia per interpretar Il re pastore de Mozart sota la direcció de Federico Maria Sardelli i una posada en escena d’Alessio Pizzech. Un altre projecte interessant serà la meva participació al maig en una òpera de Manuel García, Il finto sordo. Es tracta d’una coproducció del Teatro de la Zarzuela amb la Fundación Juan March i l’ABAO. Amb direcció musical de Rubén Fernández Aguirre i posada en escena de Paco Azorín. I com a colofó de la temporada 2018-19, la meva primera gravació per al segell Decca al costat d’Stefano Montanari. Per ara no puc donar més detalls. Seguiu atentament les novetats per les xarxes socials!
Imatge destacada: © Michal Novak
