Leon Bosch

JOSEP M. CODINA: Com t’embarques en la música catalana per a contrabaix?

LEON BOSCH: Va ser en una convenció de la International Society of Bassists: algú hi va interpretar la Suite andaluza de Pere Valls. No en sabia res i vaig buscar l’obra. No va ser fàcil, però vaig descobrir que Valls havia fet més música. Una part havia estat publicada, però la majoria era a Filadèlfia. Vaig parlar amb l’arxiver: tenien la col·lecció de Valls i Torelló. Però com que encara volia saber més coses dels seus deixebles, per internet vaig preguntar a diverses persones. Només una va respondre, que va resultar que és el seu net. Vaig guardar còpies dels manuscrits, algunes peces eren molt boniques i en vam acabar publicant un disc amb I Musicanti, amb deu peces, com a part de la celebració dels 140 anys del seu naixement.

JMC: Des d’aleshores, ja no has deixat la música de Cervera…

LB: No, però també he fet projectes força diferents. Fa temps vaig voler seguir el curs de la música hongaresa, perquè el meu professor era hongarès; després vaig voler seguir la britànica del segle XX, després la del segle XXI, després Cervera… M’agrada descobrir peces noves i tornar-les a la consciència del públic. D’altra banda, tinc una amiga que aconsella l’Associated Board of the Royal Schools of Music, on s’elaboren exàmens preparatoris de música per a infants, i ella ha aconsellat que el Nocturno de Cervera esdevingui una de les peces del repertori de contrabaix. M’agradaria gravar un altre disc de música de Cervera, però tot depèn de trobar suport financer i temps…

JMC: ¿Potser, doncs, al final gravaràs l’obra completa de Cervera?

LB: Seria fantàstic! A deu peces per disc, això seria un projecte de cinc o sis anys de feina continuada… Però seria una labor magnífica de fer, sí.

JMC: Si és possible, ho faràs, ja m’ho sembla.

LB: Curiosament, fa poc vaig formar part del jurat d’un concurs, la Royal Over-Seas League Strings Competition, que va guanyar un violoncel·lista català jove, Gerard Flotats. Vaig parlar amb ell i li vaig preguntar com és que no tocava música catalana, i em va dir que no coneixia música catalana per a violoncel.

JMC: Que bé que et trobés, doncs! Em penso que això no és excepcional; potser està canviant una mica, però fins on sé, la música catalana no està integrada a les llistes de repertori…

LB: Si aquesta música existeix, no només l’hauria de tocar la gent jove, sinó que caldria que tothom apreciés més la música catalana. Jo vaig néixer a Sud-àfrica, i fa uns deu anys vaig adonar-me que mai no havia tocat música sud-africana; així que vaig mirar de buscar-ne. Però no n’hi havia, mai ningú no n’havia escrit per al contrabaix. Així que vaig començar a encarregar música. I ara hi ha un projecte anomenat The South-African Double-Bass, amb un disc compacte i música publicada, que toco en recitals… Aquesta és la missió que cada jove músic català hauria de tenir, és a dir, no limitar-se als compositors més coneguts, sinó fer tots els altres. Els músics necessiten ser recordats, per la contribució que fan a la vida.

JMC: També hi ha les dificultats que venen per la història, per la política… que poden complicar les coses.

LB: La música transcendeix la política. I precedeix el llenguatge. I sempre hauríem de procedir d’una manera: si creus que val la pena lluitar per una cosa, cal fer-ho. Si els músics catalans creuen que val la pena lluitar per la música catalana, haurien de lluitar per ella; perquè si no hi creuen ells, per què hi hauria de creure algú altre?

JMC: També ets professor. Quant temps fa que ho ets?

LB: Des que vaig acabar els estudis superiors de música: tenia vint-i-cinc anys quan vaig començar. Ensenyar és un art especialitzat tan complicat com dominar un instrument musical. Practiques cada dia per tocar un instrument i penses que pots simplement ensenyar sense pensar; i quan vaig començar a ensenyar em vaig adonar que no tothom podia fer tan fàcilment algunes de les coses que jo feia. Per tant, vaig haver de desenvolupar un sistema per explicar com fer les coses. Ara, quan veig que algú té un problema, no he de pensar com resoldre’l, trobo automàticament la solució adequada per a aquella persona en concret. I això es basa en anys i anys d’experiència, de veure problemes. No és només un aspecte referent als instruments, també és qüestió de psicologia. Crec que he trobat la millor manera de permetre als alumnes avançar. És el mateix que quan dirigeixo una orquestra: cada vegada que interfereixo en quelcom que algú fa, ho he de fer millor, altrament no confiarà en mi.

JMC: De les moltes formacions i músics amb qui has treballat, qui destacaries?

LB: He estat molt afortunat de poder treballar amb la major part dels millors músics del món: Neville Marriner, Alfred Brendel, Elisabeth Leonskaja, Pinchas Zukerman… Cadascun d’ells té alguna cosa a oferir, i he gaudit treballant amb tots per diferents raons. Ara, és clar, soc una mica més selectiu amb el que faig: no ho he de fer tot, i tendeixo a tocar als concerts que vull tocar, fer les gires que vull fer, de manera que no hagi de viatjar contínuament… I el mateix amb els repertoris. ¿Vull tocar Bottesini? Potser no, perquè ho he estat fent tota la vida; així que tocar Cervera, Valls… val molt més la pena: és una cosa nova, que necessita el meu suport. Tinc l’opció d’escollir. I com més temps vius, més ocasió tens de prendre decisions; hi ha opcions, i no només allò que se’t dicta.

JMC: Com és el contrabaix? Com és tocar-lo?

LB: Hi va haver un temps en què molta gent no entenia bé el contrabaix; només el coneixien com un instrument de jazz o del fons d’una orquestra; però per descomptat el contrabaix també és un instrument sòlid. Per a mi, representa la meva veu, és l’instrument amb el qual em sento més còmode, parla la meva llengua; i jo em puc comunicar amb la gent per mitjà d’aquest instrument, perquè l’estimo. Molts infants comencen a tocar un instrument perquè els pares els obliguen, però quan jo vaig començar, ningú m’havia de forçar a practicar, per a mi era completament agradós. I no pensava a preparar-me per fer carrera, jo volia ser contrabaixista, volia tocar qualsevol peça, totes les peces; i la carrera simplement va prendre cos perquè algú em va demanar que fes alguna cosa determinada, després vaig guanyar una competició, llavors van passar altres coses… Va ser un procés d’allò més espontani, i encara és així. Vaig començar a tocar quan tenia setze o disset anys, és a dir, fa gairebé cinquanta anys. És una de les primeres coses que faig al matí, i una de les darreres que faig a la nit. I si no ho faig, és com si no em rentés les dents.

JMC: Què trobes més atractiu o seductor del contrabaix? I d’altra banda, què és el més difícil o problemàtic?

LB: És un instrument que no era popular, i és també un instrument molt difícil de tocar per la seva enorme mida. Fer coses que la gent no s’esperava amb el contrabaix era quelcom que m’interessava: com interpretar una melodia bonica, o coses difícils, tocar ràpid… Sempre m’ha agradat defensar allò desfavorit. També vaig haver de buscar solucions noves. En la majoria de coses que faig, tinc aquesta mena de missió de fer alguna cosa profitosa per a quelcom menystingut o negligit; com per exemple promocionar la música catalana. M’agrada tocar música que no toca ningú més, i em dona l’oportunitat d’establir una referència, proveir d’inspiració la gent jove, aportar alguna cosa que valgui la pena… Sempre m’han agradat aquests reptes.