Antoni Ros Marbà

MÒNICA PAGÈS: L’estiu passat va participar en un concert de l’Orquesta Sinfónica de la RTVE pel vint-i-cinquè aniversari de la mort del seu mestre, Sergiu Celibidache, amb l’estrena d’una obra seva.

ANTONI ROS MARBÀ: Sí, Meditació al Divendres Sant la vaig fer després de veure la pel·lícula Passion de Mel Gibson sobre Jesucrist. Quan em van demanar una obra en homenatge al mestre Sergiu Celibidache, vaig pensar que aquesta era molt adient i hi vaig afegir “In memoriam Sergiu Celibidache, 23 d’abril del 2020”.

MP: Quins aspectes de Celibidache sent incorporats?

ARM: Es necessiten anys per assimilar tot el que et donava. Evidentment, el més interessant d’ell era entrar en aquest món, encara que al principi costés assimilar-ho. Ell seguia la filosofia de Husserl. La fenomenologia aplicada a la música vol dir aplicar els fenòmens naturals, que són més senzills del que ens pensem. Recordo que visitava Celibidache a Cadaqués i ens tancàvem a l’estudi que tenia Jordi Roch dues hores. Se sentia de lluny l’assistenta que cantava una cançó i Celibidache deia: “Fa més música aquesta noia que molts músics”. Era fenomenologia pura, perquè cantava de manera natural, sense cops als finals de les frases ni altres afectacions que trobem en moltes interpretacions.

MP: ¿Creu que som en un canvi de cicle pel que fa a la direcció d’orquestra?

ARM: Sens dubte, actualment es viu molt de pressa, les orquestres busquen l’eficàcia, i el nivell és molt alt, tot i que s’assaja molt menys. Abans era imprescindible que els directors treballessin l’escriptura profundament. Jo havia estudiat composició amb Zamacois, a qui li agrairé sempre aquest rigor. Era un músic d’uns altres temps i era molt criticat, però la base que et donava era molt sòlida i em va servir molt quan em vaig presentar a les oposicions de l’Orquestra Simfònica de RTVE.

MP: En quin moment va decidir ser director?

ARM: De molt jove em guanyava la vida fent arranjaments per als cantants de moda. Gràcies a això vaig anar a Amèrica amb una companyia de ballet, la Compañía de Ballet Español de Roberto Iglesias. Vam estar dos anys de gira per Amèrica i vaig poder viure’n sis a Nova York, on vaig veure Bernstein, Böhm, Ormandy, Munch, Brailowsky i d’altres. Quan vaig tornar, vaig acabar composició i instrumentació i vaig decidir estudiar direcció d’orquestra aconsellat per Enrique García Asensio i Marçal Gols, amb els qual vaig anar a Siena en cotxe per als cursos del mestre Celibidache.

MP: Però la música no li venia de família…

ARM: Jo venia d’una família treballadora del barri de Santa Eulàlia a l’Hospitalet –érem veïns de Núria Espert, que sempre recordo que de joveneta venia a casa. Al parvulari ens feien cantar i deien que prometia, i em van fer estudiar música. La mestra va convèncer els meus pares i després ja em van portar a l’Escola Municipal, que encara no era conservatori. La meva àvia materna es va casar en segones núpcies amb un senyor que li agradava molt la sarsuela i que m’hi portava sovint. A mi no em va interessar mai la professió del meu pare, que era lampista-electricista, i ell va parlar amb el meu mestre de piano Dotras, que li va contestar: “No pateixi, que el seu fill es guanyarà la vida amb la música”. Anava a l’Escola Pere Vila, a l’Arc del Triomf, i allà vaig tenir la sort de tenir un professor que em va donar una molt bona base humanística i em deixava sortir de classe per veure els assajos del mestre Toldrà. En aquells primers anys tocava l’harmònium i l’orgue a la parròquia del meu barri, la de Sant Isidre.

MP: Es podria dir que Eduard Toldrà va ser el seu pare musical.

ARM: Jo diria que sí, jo penso cada dia en ell. El vaig conèixer que tenia 17 o 18 anys i va veure que hi havia un noiet que li preguntava coses sobre l’assaig. L’acompanyava a casa seva. Jo era assidu dels concerts de la Municipal. Quan em vaig enfocar en la direcció, ja tenia un pòsit que era el mestre Toldrà. Vaig col·laborar amb ell com a pianista en alguns concerts de la Municipal. Vaig tocar quan va fer El sombrero de tres picos i Petruixka. Amb ell vaig aprendre tot allò que no s’aprèn als conservatoris. Quan vaig sentir parlar Celibidache, el meu esperit musical ja estava preparat.

MP: La seva carrera es va anar travant enmig d’una transformació política i social molt interessant, des de la postguerra fins a la Transició.

ARM: En aquella època es notava molt la diferència de classes. Era una vivència que a la gent de procedència treballadora ens marcava molt. Quan era jove, m’anava als concerts de la Municipal a dos quarts d’onze de la nit; tornava en tramvia fins a la plaça de Sants i després a peu a casa. I ben content! Em sentia enriquit per tot el que havia escoltat. El primer bolo professional que vaig fer va ser tocant el piano en una orquestra de festa major.

MP: De tot aquest ambient musical, va passar a guanyar les oposicions a la direcció titular de l’Orquesta Sinfónica de RTVE, el 1966, i un any després el nomenarien director de l’Orquestra Municipal de Barcelona renovada en Orquestra Ciutat de Barcelona.

ARM: Qui em va convèncer d’anar a fer les oposicions va ser Oriol Martorell i el Modest Garcia Rancini, el marit de Narcisa Toldrà. Recordo que Markevich va tenir un xoc, perquè va veure que les dues persones més ben puntuades, que eren l’Enrique García Asensio i jo, eren deixebles de Celibidache. Hi havia molta rivalitat entre els dos. Els anys que vaig fer el salt a Madrid i que hi vaig focalitzar la meva carrera van ser anys ferotges, sobretot a la meva etapa amb l’ONE (Orquesta Nacional de España).

MP: Com ha de ser la comunicació de la música a una orquestra perquè arribi a ser eficaç?

ARM: No és gens fàcil. Evidentment, s’ha de buscar un bon contacte amb ells, que t’entenguin molt bé i que l’aspecte tècnic entre el director i l’orquestra funcioni correctament. Segons l’orquestra, podràs prendre decisions molt diverses que siguin fructíferes per a l’assaig i que reverteixin en el concert.

MP: Actualment té pendent l’estrena de l’òpera Benjamin at Portbou. Com ha abordat aquesta forma musical de grans dimensions?

ARM: Com a compositor, el més difícil és construir un moviment simfònic de deu o dotze minuts de música. Quant a l’òpera, hi ha connotacions molt diferents. Es tracta d’ajuntar text i música perquè vagin paral·lelament i, en el cas de Walter Benjamin, la música forma part de la narrativa de l’acció. De cara a l’estrena, en principi, no està prevista fer-ne una versió escènica, i per això serà molt difícil que es pugui entendre el desenvolupament de l’acció dramàtica.

Imatge destacada: (c) Quim Roser.