Dmitry Ishkhanov

SANTI RIU: El món musical i el públic en general sempre es mostra àvid per escoltar nous artistes i el panorama pianístic no és diferent. Per a tots aquells que no el coneguin, qui és Dmitry Ishkhanov?

DMITRY ISHKHANOV: Un veritable defensor de la música clàssica per a piano durant el dia, així com algú amb qui prendre una copa i xerrar durant la nit.

SR: Va néixer a Rússia però va marxar-ne als tres o quatre anys a Malta. ¿Conserva algun record d’aquells anys?

DI: Tan sols la grata experiència de cantar a la festa del meu tercer aniversari, on vaig fer la meva primera actuació davant del públic sota una certa pressió i plorant d’emoció.

SR: Quan i amb qui va començar a tocar el piano?

DI: La meva mainadera va descobrir el meu talent musical, però vaig començar l’educació musical més seriosa amb la meva primera professora de piano, Lolita Pogosyan, a Colònia. Ella és la meva tieta i m’ha ajudat molt. Els meus pares i la meva família més propera no tenen una tradició musical i, de fet, al principi es van oposar que jo fes una carrera musical.

SR: Com va ser l’estada a Colònia durant els set anys que va estudiar a la Hochschule für Musik und Tanz i què recorda d’aquest període d’aprenentatge?

DI: Va ser una gran experiència que es va anar aprofundint a mesura que vaig créixer en aquells anys d’adolescència. Vaig experimentar molts canvis, i la influència dels meus amics alemanys, així com dels diversos professors em van dur a millorar força.

SR: Actualment està ampliant estudis al Mozarteum de Salzburg. Com és la seva experiència allí i què aporta Pavel Gililov a la seva visió de la música?

DI: El meu professor és veritablement brillant i un pou de saviesa. Em transmet molts conceptes i pautes necessaris per dur a terme una carrera musical. És un autèntic mentor. Per exemple, m’incideix molt a diferenciar la visió d’intèrpret i la d’oient. A escoltar molt fent èmfasi entre la diferència d’acció i observació. D’aquesta manera es pot mesurar la producció de so i tenir més clar com es pot millorar. Salzburg, ciutat de naixement de Mozart i un centre de festivals com el Festspiel, és un lloc magnífic per estudiar-hi, ja que arreu es respira música.

SR: Podem llegir al seu currículum que ha estat premiat en nombrosos concursos a diferents països. ¿Creu que són realment necessaris per a qualsevol intèrpret que es vulgui donar a conèixer?

DI: No hi ha cap norma fixada per dur a terme una carrera musical i tothom pot trobar el seu camí cap a l’èxit. Els concursos són una via típica, però tampoc ho decideixen tot. En principi, un concurs permet noves experiències i reptes, fet que és positiu. Tanmateix, quan es tracta de “guanyar” un concurs, s’han de fer alguns sacrificis i habitualment reps opinions del jurat molt variades però generalment dures. És per això que els concursants intenten tocar de la manera més impecable possible, nota per nota, tot conservant la musicalitat suficient per agradar al jurat. Però en aquest procés molts intèrprets poden perdre la seva singularitat com a artista.

SR: Com es definiria?

DI: No m’agrada encasellar-me en cap etiqueta. La gent del meu voltant es refereix a mi amb termes més o menys de moda com “prodigi”, “estrella”… que definitivament agraeixo. Però senzillament em veig com un pianista maltès.

SR: Ja ha pogut debutar en sales tan importants com el Kennedy Center de Washington, Sala Smetana de Praga, Musikverein de Viena, Concertgebouw d’Amsterdam o Carnegie Hall, entre d’altres. Realment impressionant per a un noi de tan sols dinou anys. Quin debut li va fer més il·lusió i quins records atresora?

DI: Després d’actuar a l’Eurovisió Young Musicians representant Malta com el finalista més jove el 2016, la meva carrera va començar amb força. Tocar en aquestes sales meravelloses és realment increïble, amb l’emmotllament del so del piano i de vegades de l’orquestra, tot permetent, des del meu humil punt de vista, grans concerts. Recentment, actuant a l’Elbphilharmonie, recordo haver viscut aquest moment per primera vegada, on no estava gens nerviós ni estressat i en canvi absolutament meravellat. Vaig mirar al meu voltant i la sorprenent sala i l’orquestra tot dient gairebé en veu alta: “Que increïble!…”.

SR: Aquesta setmana fa una gira per Catalunya i Espanya. ¿És el primer cop que hi actua?

DI: Sí. Després d’aprendre tants anys coses d’aquest país, he somiat venir aquí, i fer-ho en gira és la millor manera que puc imaginar.

SR: El programa que ofereix està format bàsicament per obres de compositors russos, com Rakhmàninov, Skriabin, Medtner o Prokófiev. ¿Es tracta d’una elecció personal i d’afinitat musical?

DI: És irònic com, tot i que, efectivament, aquests compositors pertanyen més o menys a l’època postromàntica, tenen caràcters ben diferents. Per exemple, Rakhmàninov, que representa un dels pilars de la música per a piano, va crear les seves Variacions Corelli, basades en un tema espanyol-portuguès, La Follia, i mostrant una àmplia gamma de tècniques al llarg de les seves variacions. Cada una és diferent i posseeix el seu propi carisma, de la mateixa manera que juga el seu paper en un desenvolupament formal al llarg de l’obra. Això també forma part del que vull transmetre en els meus concerts; vull mirar d’evocar tot tipus d’emocions en el públic a través d’aquestes obres.

SR: Sorprèn una mica que, després d’un programa de música russa, clogui el concert amb música d’Albéniz, que segurament donarà un punt de color diferent al recital. ¿Interpreta Albéniz habitualment o és una deferència perquè toca aquí?

DI: Volia oferir alguna obra més familiar al públic d’aquí després d’un programa de composicions força més obscures. Albéniz té un estil de composició sorprenent, amb moments percussius que recorden Prokófiev, moments somniadors com Chopin, així com una narració meravellosa semblant a Liszt. Aquesta és la primera vegada que interpreto les seves obres i després de fer-ho penso difondre-les de nou per tot el món.

SR: Com veu el món de la música clàssica actual? Des de la seva visió juvenil, què creu que es pot fer per aproximar aquest tipus de música a la gent jove?

DI: Trobo que molts joves estan compromesos amb aquesta música i sempre em sorprèn la seva passió. Crec que, fins i tot en l’era de les màquines i la intel·ligència artificial, que poden ajudar a compondre música molt convencional, la música clàssica mai morirà, a causa de la seva naturalesa artística, que transcendeix les dosis de dopamina bàsiques que es reben escoltant música.

SR: Tot i la important crisi discogràfica actual, ja ha fet un enregistrament. ¿Té algun altre projecte?

DI: He gravat un disc monogràfic Chopin. La seva música té un element curatiu propi en els Nocturns, així com diversitat de personatges dins dels Estudis i un profund accent polonès en les seves Masurques. Si hi ha o no una crisi del disc és subjectiu, ja que a mesura que augmenten les plataformes de streaming, aquestes exigeixen més gravacions, mentre que els cedés passen a formar part de la història. De moment, no tinc previst cap nou enregistrament, però podria ser una bona opció l’obra d’Albéniz, així com altres obres espanyoles.