Jairo Betbesé

ALBERT TORRENS: ¿Provens d’un entorn o d’una família on hi hagi algun avantpassat artista, ja sigui en el dibuix, la pintura o la música?

JAIRO BETBESÉ: La meva família, com en la majoria de pobles petits, prové del món de l’agricultura i, en el cas del meu pare, de la mecànica; sabers molt necessaris, però essencialment pràctics. La meva mare i la meva tieta es van aficionar a la pintura, però de manera amateur. La meva àvia és un cas especial, ja que amb més de noranta anys va descobrir el dibuix com a forma de recordar fets de la seva joventut i amb noranta-cinc ho segueix fent cada dia.

Per la meva part, fins que no vaig arribar a Barcelona a estudiar belles arts i no vaig veure la meva primera exposició de debò, Ramon Casas al MNAC i Lucian Freud al CaixaForum, no vaig adonar-me que havia nascut per dedicar-me a la pintura. Fins en aquell moment, sempre havia valorat molt més el món del còmic, però veure Casas en directe va trencar-me tots els esquemes.

Pel que fa a la música, a la meva família no hi ha cap tipus de tradició, tret de veure per televisió el tradicional Concert d’Any Nou. Per casualitat, una casset amb la Cinquena Simfonia de Beethoven va caure a les meves mans quan tenia uns dotze anys i vaig escoltar-la en bucle moltíssimes vegades durant molt de temps. Anys més tard, gràcies a Catalunya Música i concretament al professor Roger Alier, vaig aficionar-me de debò a la música en general i a l’òpera en particular.

AT: En la teva formació en belles arts, ¿es dedicava alguna atenció a la música o bé a la música en relació amb altres arts?

JB: Per desgràcia, ni a belles arts ni a cap carrera d’humanitats es fa ben poca o cap esment de la música, tot i haver estat les arts tan agermanades i dependents i no només per ser coetànies amb altres arts. No és culpa dels professors, és dels estaments superiors, començant per plans d’estudis que corresponen als interessos d’una societat fonamentalment materialista. Fa poc, en un viatge llampec a Montalban, vaig descobrir que el genial pintor J. A. D. Ingres, a qui admiro profundament, tenia una relació molt intensa amb la música, que no es va limitar només a pintar Cherubini i Paganini, sinó que va ésser, a més, segon violí de l’Orquestra de Tolosa de Llenguadoc.

Em resulta estrany que quan a història de l’art s’estudien les característiques d’un determinat estil, no s’hi tingui en compte la música o fins i tot les temàtiques dels llibrets de les òperes d’aquell mateix període. Per exemple, sovint m’imagino pintures de Friedrich quan escolto música o llegeixo llibrets del període romàntic; és ben sabut que un clàssic de la literatura com Les metamorfosis d’Ovidi va inspirar moltes generacions d’artistes, fossin pintors, escultors, gravadors, llibretistes o músics. Així mateix, a final del segle XIX, tant l’Art Nouveau com Wagner, amb el seu concepte operístic d’art total, defensaven la integració de totes les arts.

AT: Fa relativament poc que dibuixes en directe… Com t’hi vas llançar per primera vegada?

JB: Abans de dibuixar en directe concerts de música clàssica, algun cop ho havia fet en altres tipus de concerts, però de manera molt esporàdica, així com en altres esdeveniments de la meva vida, senzillament perquè sempre he necessitat dibuixar, perquè per mi fer-ho ha estat sempre un mode d’expressió tan necessari com respirar. Però de cop la música va tornar-se molt important a la meva vida: vaig tenir la sort de conèixer Roger Alier, vaig pintar-li un retrat a l’oli de mida real que és a casa seva i el vaig acompanyar a nombrosos concerts i certàmens musicals. Alhora que la música anava prenent protagonisme, vaig percebre molta necessitat de dibuixar aquell món que per mi era encara desconegut. Primer va ser al Concurs de Cant Germans Pla de Balaguer, després un concert de l’Orquestra Barroca Catalana a Sant Felip Neri, després un de l’Orquestra Barroca de Barcelona a Sant Ildefons i, quan me’n vaig adonar, estava dibuixant en directe gran part de la vida musical de Barcelona i rodalia.

AT: Per què és important per a tu fer el dibuix només en directe i no completar-lo a casa, a partir del record que t’hagi quedat del concert?

JB: A belles arts vaig aprendre a apreciar el valor d’allò inacabat, del traç, la pinzellada i l’expressió. A més, teníem assignatures de dibuix del moviment. Recordar aquells anys m’hi ha ajudat molt. Cada concert de música en directe és una experiència única i irrepetible, la vibració que em dona la música en aquell moment no pot tornar-se a donar mai. Puc dibuixar de moltes maneres diferents, però un cop acabat el concert, soc incapaç de reproduir aquella mateixa energia sobre el paper. Per això, tot i donar-se el cas d’haver de dibuixar el mateix escenari o els mateixos músics en un altre concert, podria dir que cada cop és totalment diferent i màgic. Intento captar aquesta màgia, més enllà de la figuració més o menys precisa que pugui posar al dibuix. Penso que és precisament el fet de dibuixar en directe, amb tota la vivència que això implica, el que fa que aquests dibuixos siguin tan especials.

AT: Què diries que és el més fàcil i el més difícil de captar d’un concert en forma de dibuix?

JB: Hi ha cops, especialment en el repertori barroc, que dins d’una mateixa peça o al llarg d’un mateix concert els músics poden variar posicions, i llavors intento improvisar i integrar aquests canvis dins del dibuix. També pot passar que tingui un dia dolent i no sigui capaç de treure cap dibuix; aleshores no passa res, el més important és gaudir de la música, formar-ne part d’alguna manera durant el concert. Així doncs, el més difícil seria integrar el moviment, la improvisació i fer del dibuix quelcom viu, que s’hagi emportat part de l’essència del concert. M’agrada pensar de capturar la música en el dibuix i he de dir que de vegades em sento com un nexe que canalitza la bellesa de la música en forma de traços sobre el paper.

AT: ¿Et prepares o estudies el programa musical que sentiràs abans del concert o prefereixes deixar-te sorprendre?

JB: Procuro fer-ho sempre que m’és possible, tot i que la sorpresa de vegades és molt interessant, però em sembla que preparant-me el concert em garanteixo que l’experiència sigui màxima i, sobretot, puc deixar que els traços flueixin de les meves mans de manera natural en el dibuix, sense perdre concentració cap a la música.

AT: Molt sovint esperes els músics al final del concert per ensenyar-los el dibuix. M’imagino que les seves reaccions solen ser sempre d’aprovació… ¿Recordes alguna anècdota o algun comentari que t’hagi sorprès?

JB: Sempre ho he fet, és una manera de demostrar admiració i agraïment per la seva feina i mostrar com m’han inspirat. Normalment es queden molt sorpresos que hagi pogut dibuixar-los en directe i em demanen la foto del dibuix. M’han compartit dibuixos una gran quantitat d’artistes i figures del panorama musical local i internacional, com Sondra Radvanovsky, Yusif Eyvazov, Jozef Orliński, Anita Hartig, Adriana González o els membres del Cor Francesc Valls, l’Akamus de Berlín i Les Musiciens du Louvre, entre molts d’altres… Agraeixo la seva complicitat i els seus comentaris i són un estímul per seguir fent-ho.

AT: ¿T’atreviries a dir quins són els teus gustos musicals pel que fa a repertori i, fins i tot, el nom d’algun artista preferit, que no et perds mai?

JB: Dia rere dia vaig aprenent. Intento no quedar-me estancat en allò que ja sé que m’agrada, però admiro molt Verdi pel que va representar a la seva època, per la seva senzillesa melòdica i per l’impacte de poder veure la grandiositat d’una Aida amb els decorats originals del mestre escenògraf Mestres Cabanes, que precisament havia estat professor d’un professor meu a belles arts. Com a compositor superoriginal, virtuós i molt divertit m’encanta Rossini i evidentment tota la obra de Mozart, però també la grandiloqüència musical de Wagner, així com l’espiritualitat de Bach… He de confessar, a més, que a banda segueixo escoltant de tant en tant heavy metal des de la meva adolescència! De músics preferits i actuals, admiro moltíssim Cecilia Bartoli, Franco Fagioli i Núria Rial, però també Sondra Radvanovsky, Iréne Theorin, John Osborn, Carlos Álvarez… i molts músics d’aquí que, per proximitat, intento no perdre’m i que ja són com una gran família. És molt difícil fer-ne una selecció més acurada.

AT: Una pregunta concreta pel que fa a l’escenari del Palau de la Música: d’una banda, ja te’l deus conèixer de memòria, però de l’altra deu ser molt entretingut de dibuixar, amb una decoració tan exuberant. ¿Et planteja alguna dificultat especial en comparació amb altres escenaris de Barcelona?

JB: Tota la construcció del Palau em sembla una meravella modernista començant pel conjunt exterior de figures de Miquel Blai fins a les muses de l’escenari. Fa molt de temps, a través del Reial Cercle Artístic de Barcelona –del qual soc soci des de fa quasi vint-i-dos anys–, vaig poder accedir i dibuixar les figures de guix de les valquíries, al costat dret de l’escenari. Vaig poder-ho fer meticulosament. Actualment, dibuix rere dibuix, he après a sintetitzar progressivament la quantitat de detalls, figures o mosaics en forma de petites taques o gargots que suggereixin l’espai, l’atmosfera i sobretot l’energia de cada concert. Intento fer dibuixos cada cop més sintètics i inspirats per la música. Cada lloc de Barcelona on es fan concerts té el seu encant: m’encanten les esglésies dels Sants Just i Pastor, Sant Felip Neri i l’església del Pi, on, a més d’haver-hi una molt bona acústica, l’entorn és preciós. El Liceu té quelcom especial, m’agrada imaginar les grans escenografies pintades a mà que ja no s’utilitzen, però la manca de llum i el preu de les localitats fa molt difícil treballar-hi.

AT: Finalment, què fas amb els dibuixos un cop passat el concert? M’imagino que els deus guardar tots a casa, però… ¿els arxives amb algun criteri especial o bé algun truc de conservació?

JB: No cal dir que els dibuixos de concerts ocupen un lloc especial en la meva producció. Per començar, després de cada concert escric darrere de cada dibuix la data, el lloc, el nom de cada un dels intèrprets i el repertori que han tocat, perquè el dibuix es converteixi en un testimoni únic de cada esdeveniment musical. A més, els arxivo en estricte ordre cronològic, els escanejo i vaig preparant-los per ser compartits per les xarxes o per poder-los trobar fàcilment en cas d’haver de ser exposats.