Núria Feixas

FERRAN RIERA: Què ens pots explicar d’un festival que va néixer abans que tu? 

NÚRIA FEIXAS: L’Ésdansa va néixer fa 41 anys com a conseqüència d’una altra convocatòria, el Festival Internacional de Música de Cantonigròs (Osona), que va programar espectacles de dansa folklòrica d’arreu del món entre el 1983 i el 2017. El Cercle de Cultura Tradicional i Popular Marboleny de les Preses acollia algunes companyies que hi participaven i els seus membres s’allotjaven a les cases dels membres de l’associació. A partir d’aquest fet es van començar a programar actuacions d’aquests grups, i així es va crear el Festival Internacional de Música i Dansa de les Preses, fins que al 2002 va adoptar el nom d’Ésdansa, que l’any següent es va ubicar a l’Espai de Dansa d’Arrel Tradicional de les Preses. Llavors es van començar a definir les diferents línies de treball: la formació, l’exhibició, la participació, la divulgació, la creació…

FR: I com s’explica que un festival que es fa en una localitat relativament petita, i a més a més que està al costat d’una localitat relativament gran, com és Olot, s’hagi pogut mantenir tants anys i amb aquesta vitalitat?

NF: Darrere el festival hi ha una organització que treballa durant tot l’any, perquè Marboleny, entre altres coses, acull cada curs un centenar d’infants i joves que venen a ballar cada setmana. I això ha creat un teixit associatiu que permet tenir voluntaris i que puguis tirar endavant iniciatives que no es podrien fer sense aquest suport.

FR: Quina és actualment la situació del festival?

NF: Fem un festival d’una setmana de durada i continuem treballant i assentant les línies que desenvolupem des de fa anys, alhora que oferim noves propostes, sense deixar de ser sostenibles i de fer viable tota aquesta infraestructura.

FR: Aquest any us heu plantejat dues línies d’actuació. En primer lloc, parleu de “Joves i arrel”.

NF: Hem volgut centrar el focus sobre els joves que estan treballant a través de l’arrel, joves que es dediquen professionalment a la dansa i que els costa de trobar espais per mostrar les seves peces. En teníem moltes propostes sobre la taula i vam creure que era un bon moment per presentar-les. Hi ha moltíssima gent jove que mai havia tocat l’arrel i ara ho està fent. Per això és bo posar-los en valor i oferir-los un lloc per mostrar les seves obres.

FR: Actualment hi ha una tendència en el món de la dansa per fusionar la tradició i la modernitat, oi?

NF: A Catalunya hi ha unes quantes plataformes i uns quants esdeveniments on es mostren tots aquests processos. No només aquí, ja que l’Ésdansa col·labora amb altres festivals, com el Sismògraf d’Olot, que està dedicat a la dansa contemporània, amb qui hem trobat punts en comú per poder compartir propostes. Crec que és molt ric poder arribar a aquest punt en què es valora la cultura popular del país. Hi ha gent que sempre havia fet fàstics a la tradició, i ara ha descobert que se’n poden extreure moltes coses i que poden sortir processos molt bonics de creació. I d’altra banda, hi ha tota la gent que sí que estava treballant amb l’arrel, com són tots els esbarts, que han volgut anar una miqueta més enllà i també han volgut incorporar aquesta mirada contemporània i sortir de la seva zona de confort.

FR: La segona línia d’actuació és l’anomenat Pla d’Impuls. En què consisteix?

NF: El Pla d’Impuls a la dansa d’arrel tradicional va néixer fa un parell d’anys. Està promogut per la Direcció General de Cultura Popular i la Fira Mediterrània de Manresa i hi col·laboren altres entitats, com l’Ésdansa, el Dansàneu o el Mercat de les Flors de Barcelona. Es tracta de crear xarxa amb diverses línies de treball, començant per l’augment de l’exhibició, o que els projectes dels esbarts disposin d’assessorament en matèria de dramatúrgia, il·luminació o vestuari. També ho lliguem amb el pla “Joves i arrel”. I fa poc es va iniciar una línia de projectes participatius per a la gent del carrer. A més, hi ha el premi Delfí Colomé al millor projecte d’espectacle de dansa d’arrel.

FR: Deixant de banda aquestes iniciatives, l’autèntica personalitat, l’essència del festival es troba ens els espectacles que oferiu a la nit, amb grups d’arreu del món que fan ballar centenars de persones…

NF: Aquestes nits participatives van néixer fa molts anys. Si l’Ésdansa té una peculiaritat, és aquesta, perquè un dels lemes és ballar i fer ballar. Ens interessa que la gent no només vingui a mirar, sinó que també hi participi, que és una altra manera de conèixer la sensació de poder estar més pròxim als grups. I el públic que ve està molt acostumat a sortir a ballar. De vegades, quan venen les companyies i els expliquem què hauran de fer, els diem que no pateixin, que no hauran d’anar a aixecar la gent de les cadires, perquè la gent surt espontàniament. I d’altra banda hi ha un públic molt jove. També hi ha adults, però la majoria de gent és jove. És cert que hi ha moltes més dones, però en general és un públic familiar.

FR: Fins a quin punt creus que un festival com aquest té la difusió que es mereix als mitjans de comunicació?

NF: Juguem amb dos desavantatges. Una és el fet d’estar descentralitzats, perquè estem a comarques i costa més que ens facin cas. I l’altra és pel sector en què estem treballant, que és el de l’arrel i no rep prou atenció. I encara hi ha un tercer desavantatge: som al mes d’agost, quan la gent fa vacances.

Dues jornades ben mogudes

Aquest col·laborador de la Revista Musical Catalana va assistir a les jornades del dimecres 25 i el dijous 26 del festival Ésdansa i va poder comprovar moltes de les afirmacions de la seva directora, començant pel paper, en certa mesura protagonista, que hi han tingut les propostes presentades pels joves balladors i balladores.

A la plaça Major de les Preses, vaig veure l’espectacle “Si em vagués”, amb Lali Mateu i Roger Cusidó ballant al compàs de l’acordió de Gerard Díaz, conegut artísticament com La Companyia MINIMíssimA, oferint una conjunció de música tradicional i dansa improvisada, amb una concepció ben bé minimalista. I l’endemà, al mateix lloc, Pere Seda va presentar una interessant deconstrucció del popular L’hereu Riera en què, després d’evolucionar una bona estona al voltant del got de vi coronat amb dues fustes encreuades, rematava l’espectacle donant-li un iconoclasta cop de peu.

Al Centre Cultural de la localitat, amb una temperatura infernal que, sens dubte, va fer patir més els qui actuaven que els espectadors, va intervenir Pol Jiménez amb la proposta en solitari “Lo faunal”, barrejant el mite de la figura mitològica del faune amb les arrels de la dansa espanyola i el flamenc, a mig camí entre la fúria de l’atac epilèptic i el tranquil repòs de la migdiada.

L’endemà es va presentar una altra proposta -en procés de creació- relacionada amb el flamenc, “Bordes i heridas del duende”. Es tractava d’un espectacle silenciós, sense música, on tres balladors, entre ells el mateix Pol Jiménez, buscaven el famós “duende” sense trobar les seves arrels, ja que tot plegat semblava molt elitista. I finalment, al mateix recinte, Xavier Gumà i Verònica Hernández van oferir “Flor de maig”, trobant, en aquest cas sí, una encertada fusió de llenguatges entre tradició i contemporaneïtat, o entre dansa popular i dansa urbana, molt marcada pels aromes mediterranis.

Al gran recinte Ésdansa, la programació nocturna va tenir un altre caire, ja que hi actuaven els grups vinguts d’arreu. Jo vaig tenir l’oportunitat de veure els Crane d’Uganda, Les Violines de Catalunya -acompanyades per l’Esbart Marboleny-, els indis Guru i el peruans Minchanzaman. En tots els casos, el públic va respondre de forma molt positiva a les propostes, literalment  ballant-ho tot malgrat les seves diferències, tant exòtiques com conceptuals, ja que si els africans i els sud-americans van oferir autèntics recitals de folklore dels seus països, els del Gujarat -que a última hora van haver de substituir una companyia turca- van decebre amb la pobresa dels seus plantejaments. Per la seva banda, Les Violines, sota la direcció de Simone Lambregts, van fer palès que la tradició catalana no té res a envejar a les de la resta del món.

Entre altres actuacions destacades, l’Ésdansa també va programar el dia de la seva inauguració l’espectacle “Voluxa”, amb el grup Marboleny Beta; un concert de “House Aborigen” amb Marcel Casellas -el dia 25- i la proposta guanyadora del premi Delfí Colomé, “Era”, de l’Esbart Rocasagna de Gelida i Quim Bigas -el dia 26-. Malauradament, el dia 27, la pluja va obligar a suspendre la multitudinària Festa al Parc amb els grups estrangers, entre els quals també es comptaven companyies de Uruguai i Moldàvia.

Imatge destacada: (c) Pol Solé.