Esplendorosos 90 anys
Aquest 5 de novembre, Artur Blasco fa noranta anys, bona part dels quals els ha dedicat a recuperar i divulgar la música tradicional catalana, concretament la de les comarques pirinenques i en dues vessants complementàries: el retorn a la vida de l’acordió diatònic i la recerca sobre el cançoner popular de transmissió oral, tots dos àmbits en perill d’extinció. La Trobada amb els Acordionistes del Pirineu d’Arsèguel (Alt Urgell) va donar pas a l’Escola Folk del Pirineu. D’altra banda, a banda dels enregistraments de cançons tradicionals fets a partir dels més diversos informants, ha reivindicat la recuperació d’un altre instrument, el violí de dues cordes anomenat rabequet, i ha creat la Fundació que porta el seu nom i ha muntat el Museu de l’Acordió. A finals del 2022, es va autoeditar El renaixement de l’acordió diatònic a Catalunya des de l’Alt Urgell, una mena d’autobiografia de més de cinc-centes pàgines.
FERRAN RIERA: Curiosament, aquesta aventura comença a l’estranger.
ARTUR BLASCO: El 1953 vaig marxar a viure fora. Volia conèixer món, i vaig descobrir que, de ciutadans del món, en cap país ho són. A tot arreu són seus i molts seus. A Escandinàvia vaig veure que el jovent cuidava molt el seu passat musical tradicional. Això em va fer reflexionar sobre el meu país, on jo no havia viscut aquesta experiència. Em vaig preguntar: “Ets d’un país inculte, sense cultura tradicional?” Sabia que no era així, i quan hi vaig tornar, vaig materialitzar aquest acte de rebel·lió, ja que ens havien amagat un gran patrimoni, del que no hem fet ús perquè no l’havíem conegut. I em vaig dedicar de ple a recuperar-lo.
FR: Tot va començar amb la revifalla de l’acordió, oi?
AB: L’estiu del 1964, de vacances a la Seu d’Urgell, vaig sentir un acordió diatònic tocant una polca que ja havia escoltat en un bacallaner islandès. Em vaig apropar a aquell home i li vaig dir que volia saber coses del seu instrument, i vam quedar per a l’any següent. Així, el 1965 vaig anar a Canells de Fígols a veure Ricard Muntané, el Fiter. Vam passar moltes vetllades tocant els repertoris de ball dels pobles de l’Alt Urgell. Amb la informació que em va facilitar, vaig començar la recerca sobre l’acordió al Pirineu. Llavors em vaig adonar que paral·lelament havia d’engegar un projecte més llarg i profund: la recuperació de la cançó tradicional, una feina de recollir cançons i donar-les a conèixer. He treballat sempre amb un objectiu: tornar al poble allò que és seu i que desconeixia.
FR: Potser el teu projecte més important és la Trobada amb els Acordionistes del Pirineu que se celebra des del 1976, a Arsèguel, a l’Alt Urgell.
AB: El 1981, amb mitja dotzena d’acordions que vaig demanar a la Generalitat, vaig muntar els cursos, que es van convertir en colònies, i molta gent jove va entrar en contacte amb tot això. Però l’acordió no s’ha de contemplar tan sols com un instrument, perquè ha revolucionat la societat: gràcies a ell, al món rural, per primera vegada, els veïns agafaven les veïnes per la cintura. Aleshores, la gent va deixar d’anar al rosari i anaven a la plaça a ballar. I no només hem despertat l’afició a l’acordió, ja que els alumnes han descobert que encara hi havia més instruments, i molts s’han posat a tocar-ne d’altres.
FR: Passem a l’altre vessant: l’àlbum recopilatori de sis elapés Rosa vermella, rosa galant, editat el 1989 gràcies a la teva feina al departament d’Agricultura de la Generalitat, oi?
AB: En acabar els estudis universitaris de Botànica i tornar a Catalunya, vaig entrar a la Cambra Oficial Agrària, depenent del ministeri franquista d’Agricultura, que després va traspassar les seves competències a la Generalitat. Aquesta funció em va permetre entrar a les cases dels pobles. Com que la gent coneixia la meva afició a la música, a la tradició oral, em venien a dir que la padrina sabia unes cançons. Amb el jeep, m’he ficat per tot arreu a recollir cançons. Això és el que no van poder fer les missions de l’Obra del Cançoner Popular als anys vint i trenta, perquè no tenien prou mitjans. La gran diferència és que, quan l’Obra va fer la seva feina, aquestes cançons eren vives. Malauradament, però, no tenien la tecnologia amb què jo sí que m’he trobat.
FR: També has publicat llibres i vídeos sobre el Cançoner.
AB: Sí. A més de Rosa vermella, rosa galant, fa anys que publico A peu pels camins del cançoner, dotze volums -dels quals n’han aparegut deu- del que he recopilat al Pirineu. És el testimoni literari de la meva feina, on faig de notari. I també hi ha una col·lecció de devedés amb el mateix títol, que va editar la Generalitat.
FR: Al marge de totes aquestes iniciatives, també t’has prodigat com a intèrpret.
AB: Un dia se’m va acudir la idea de divulgar des dels escenaris aquesta feina vinculada a l’acordió diatònic i al cançoner popular i, cap al 1990, vam formar La Pobletana, que no va durar gaire. A continuació, vaig proposar a Jordi Fàbregas, membre del grup Primera Nota i director del festival Tradicionàrius, de treballar junts i va néixer el grup El Pont d’Arcalís, que va existir fins la mort d’en Jordi el 2021, tot i que jo el vaig abandonar cap al 2012. Per a mi, El Pont d’Arcalís va ser importantíssim perquè vam donar a conèixer el meu treball, vam enregistrar uns quants discos i vam fer moltes actuacions arreu de Catalunya i del món.
Imatge destacada: (c) Quim Roser.
