Joyce DiDonato

ALBERT TORRENS: Vostè és una de les veus més ben valorades de la lírica actual i, com a tal, fa anys que volta el món acompanyada pels millors músics i dirigida per les batutes més prestigioses. Guanyadora –entre d’altres– del segon premi Operalia l’any 1998, el protagonisme internacional li va arribar amb òperes de Händel, Mozart i bel canto, que no va trigar a deixar plasmades en una àmplia discografia que també inclou altres gèneres. Comencem parlant de Rossini, que és una de les seves credencials des de fa uns quants anys. Què és el més difícil que requereix del cantant?

JOYCE DIDONATO: Tot el que escriu és un repte, i no hi ha marge d’error: això és el més emocionant de cantar Rossini. És com un esport extrem, però per a cantants. Particularment, el rol de Semiramide demana un cant eteri, però alhora molt dramàtic i declamat, així com una línia vocal molt tendra i un legato sostingut. Cal excel·lir a parts iguals en tot això, d’una manera que no cridi l’atenció per si mateixa, sinó que la dramatúrgia quedi plenament servida.

AT: Què fa diferent cada vegada que interpreta una de les seves òperes, i especialment Semiramide?

JD: Cada vegada que torno a un rol, hi aporto experiència nova, però també una veu i un cos diferents, de manera que bàsicament he de començar de zero. Tinc moltes ganes d’interpretar Semiramide després d’haver fet Agrippina (un altre repte fort) i fer-ho en versió de concert, en què el cant pot estar completament al servei de la música, que crec que en realitat subratllarà el dramatisme de l’obra.

AT: Què opina de les versions de concert i com reacciona, en aquests casos, per treure el millor de la partitura i de vostè mateixa?

JD: Són un luxe, perquè tot es redueix a la veu. Sovint les versions de concert són més apassionants perquè podem arribar a una intensitat estrictament a través de la música, que de vegades en versions escenificades pot quedar disminuïda.

AT: Tan sols es preveien dues funcions d’aquesta producció. Quan això passa, ¿es queda amb ganes de més o ho agraeix, ja que es tracta d’un títol esgotador?

JD: Hi ha una dita antiga al món de l’espectacle que afirma que sempre has de deixar el públic amb ganes de més! M’encanta profundament aquest rol i m’agradaria cantar-lo una vegada i una altra, però tot té el seu moment.

AT: Com seria el company d’escenari ideal? I quines qualitats són essencials en un bon director?

JD: El company d’escenari ideal és algú que reacciona amb instint, que escolta amb atenció, que interpreta plenament, que assumeix riscos calculats i que té una generositat inherent que li permet comprendre que quan tots tenim èxit, la funció pot ser llegendària. Pel que fa al director, espero algú que pugui ajudar-me a trobar coses en la música i en mi mateixa que no puc trobar tota sola. No necessito ningú que m’expliqui com va l’òpera o em mantingui a tempo, sinó que vull algú que m’inspiri a ser encara més gran que el que jo pugui haver somniat.

AT: El concert al Palau de la Música l’havia de dur a interpretar My favorite things, que inclou obres de Monteverdi, Gluck, Händel i Purcell. Podria sorprendre que aquests siguin els seus compositors favorits, quan vostè ha estat especialment aclamada per les seves interpretacions de bel canto…

JD: Ah, en realitat jo no diferencio entre bel canto i barroc: per a mi són essencialment una mateixa cosa i faig poca diferència entre tots dos. Händel ha estat un punt fort de la meva carrera des de bon començament i hi torno sempre amb regularitat i gran alegria. També m’encanta la possibilitat de continuar amb el renaixement de la música barroca que s’ha produït al llarg de la meva carrera musical. Trobo que, per a molts públics, encara hi ha molt per descobrir d’aquest repertori, i aquesta sensació potser m’ha passat menys cantant Rosina i Cenerentola, que també són rols que adoro.

AT: És a pocs dies del debut en una sala de concerts molt especial i estimada pel públic català. ¿Ha tingut ocasió d’informar-se’n? ¿Com se sent quan ha d’actuar per primera vegada en un nou indret? ¿Sempre és emocionant o pot arribar a ser decebedor?

JD: Gairebé sempre és fascinant. L’única decepció es pot produir si, en el primer contacte, l’acústica sembla que no jugui a favor nostre. Però no tinc cap mena de preocupació pel que fa al Palau, estic segura que serà una nit màgica.

AT: La coincidència d’aquests dos compromisos l’hauria dut a passar força temps a Barcelona durant els mesos d’abril i maig. Quina relació té amb la nostra ciutat?

JD: És un dels llocs preferits del planeta, i hi ha una part de mi que la pot anomenar “casa meva”. Admiro molt la cultura catalana, però trobo molt a faltar els artistes que s’instal·laven tot al llarg de La Rambla, amb els seus vestits i la seva música, alhora que cada vegada s’hi obren més i més parades de talls de pizza. D’altra banda, el sol, el suc de taronja acabat d’esprémer i el guitarrista de la cantonada de la catedral continuen sent màgics per a mi.

AT: És considerada la successora, entre d’altres, de Frederica von Stade, que fa pocs mesos va venir a oferir un recital amb 74 anys i després de gairebé deu anys de la retirada dels escenaris. ¿Se sent còmoda amb aquesta comparació? Què les fa semblants i què les diferencia, l’una de l’altra?

JD: Ella sempre ha estat el meu primer i més significatiu ídol en aquesta feina. Té una humanitat i generositat incomparables. I per això la seva veu i el seu cant han arribat sempre directament al cor, sense enrenous ni pretensions. L’admiro més del que puc expressar i m’honora poder considerar-la una amiga.

AT: Sempre ha estat molt inquieta a l’hora d’ampliar el repertori, cosa que li ha merescut l’aplaudiment de la crítica i una xifra d’admiradors sempre creixent. Quin dels seus compromisos futurs espera amb més il·lusió i per què?

JD: Tots i cadascun, perquè cada vegada que poso el peu dalt d’un escenari suposa un privilegi.

Imatge destacada: (c) Simon Pauly.