“Fa quaranta anys era més difícil convèncer la gent que ‘Kraft’ era música de veritat”
El compositor i director finlandès Magnus Lindberg és a Barcelona per participar, aquest diumenge, al costat de l’Orquestra Simfònica de l’ESMUC i sota la direcció d’Ernest Martínez Izquierdo, en un concert que inclourà la interpretació de la seva obra Kraft i que tindrà lloc a les dependències del MUHBA Oliva Artés, al Parc Central del Poblenou.
ALBERT TORRENS: Quina relació ha tingut amb Kraft d’ençà que la va compondre a començament de la dècada dels anys vuitanta?
MAGNUS LINDBERG: És una obra molt especial per a mi, és clar, perquè després de l’estrena, que va ser el 1985, s’ha tocat gairebé una quarantena de vegades. I això, tenint en compte les dificultats que comporta disposar d’una orquestra immensa, amb electrònica, sis solistes i l’ús de l’espai… Ha estat bonic veure que gairebé cada any –excepte el de la pandèmia– sempre se n’ha fet una o més interpretacions en algun lloc. Jo mateix m’he implicat en moltes interpretacions, n’he tocat les parts solistes almenys vint-i-cinc vegades.
AT: Entre d’altres, l’han tocat orquestres molt importants i en sales destacades d’arreu del món…
ML: Sí, pel que fa a ciutats europees, s’ha pogut sentir a gairebé tot arreu: des d’Hèlsinki fins a Estocolm, Copenhaguen, molts indrets d’Alemanya –per exemple, amb l’Orquestra Filharmònica de Berlín a la seva seu–, moltes vegades a Londres, Brussel·les, París… També s’ha fet als Estats Units, amb la Filharmònica de Nova York o a Los Angeles, i a Sud-amèrica, al Teatro Colón de Buenos Aires. El meu somni seria –i estic treballant amb el meu amic i director americà Alan Gilbert per fer-ho possible– portar-la al Japó.
AT: Una obra que s’interpreta ininterrompudament al llarg de quaranta anys, ¿podem dir que és un clàssic?
ML: Per a mi, sí! És fantàstic veure que té vida pròpia i que hi ha gent que hi té interès. Per a mi, el més important és que avui l’està tocant una generació diferent de la de fa quaranta anys. Els músics joves que ara la descobreixen són fins i tot més joves que els meus fills! I no tenen por del soroll: fa quaranta anys era més difícil convèncer la gent que això era música de veritat.
AT: Com va sorgir l’oportunitat de fer-la amb l’Orquestra de l’ESMUC?
ML: Va ser una iniciativa del director Ernest Martínez Izquierdo, amb qui he treballat molts anys. Jo he tocat amb ell moltes vegades; per exemple, el meu Concert per a piano, i ell mateix també ha tocat moltes obres meves. Ell volia portar Kraft a Barcelona, i com que ara és professor de direcció a l’ESMUC, ho va proposar a l’orquestra d’estudiants. A mi la idea em va encantar: és la meva tercera experiència amb orquestres joves, després de la del Festival de Schleswig-Holstein, al nord d’Alemanya, fa molts anys amb Esa-Pekka Salonen, i de la de l’Acadèmia Sibelius, més recentment, amb Sakari Oramo.
AT: M’imagino que les orquestres d’estudiants també li permeten treballar a un altre ritme…
ML: És clar, és un luxe! És fantàstic tenir tants dies per treballar, perquè quan tens temps pots fer les coses bé, i tractant-se d’un projecte pensat per a estudiants, que són gent molt motivada per tocar, és bo que ells tinguin temps d’aprendre. Estic molt content de tenir aquestes condicions.
AT: Quins són els seus propers projectes?
ML: Aquest hivern he estat molt ocupat amb el meu tercer Concert per a piano, que he escrit per a la pianista xinesa Yuja Wang, amb qui hem tingut produccions a San Francisco, Toronto, Nova York, Londres, Hamburg i París. Ara estic treballant en dues obres per a la propera temporada: la primera és de música de cambra, un quintet per a piano i vents que gairebé he acabat i que s’estrenarà per l’agost a Santa Fe de Nou Mèxic. I l’altra, que s’estrenarà el febrer del 2024 a Hèlsinki, amb l’Orquestra de la Ràdio Finlandesa, és un Concert per a viola i orquestra que escric per a un intèrpret britànic brillant que es diu Lawrence Power. Hi ha altres idees per més endavant, però que encara no puc confirmar.
AT: Finalment, ajudi’ns a valorar, sisplau, la figura de la compositora Kaija Saariaho, amb qui vostè ha treballat molt de prop i durant molt temps.
ML: La seva pèrdua és terrible. La vaig conèixer el 1975, de manera que he tingut el gran plaer de treballar-hi durant gairebé cinquanta anys, i tinc els records molt vívids. La seva música la sobreviurà i romandrà amb nosaltres, això és segur: les contribucions que va fer per trobar el seu propi llenguatge i univers, amb colors bellíssims i la seva fascinant aproximació al so, així com el seu treball amb electrònica barrejada amb la música instrumental i parts vocals, han estat molt importants. Crec que moltes de les seves obres –les orquestrals, els concerts i, per damunt de tot, les òperes– tindran vida pròpia.
