Josep Carreras

ALBERT TORRENS: El passat mes de desembre vostè va fer 75 anys. ¿És una xifra que l’ha impressionat i convidat a mirar enrere o fer balanç? ¿O bé no es considera una persona propensa a la nostàlgia?

JOSEP CARRERAS: Diuen que ser nostàlgic és viure dues vegades i crec que és important recordar: un no pot excloure els moments més feliços de la pròpia vida, però la nostàlgia consisteix a recordar també els menys feliços. De tota manera, sense oblidar el que he viscut i el recorregut que he fet, a mi m’interessa més mirar cap al futur, i això en tots els aspectes, no tan sols l’artístic.

AT: I entre els moments feliços, aquells que són plaents de recordar, quins li han deixat una empremta més profunda?

JC: He estat molt afortunat i tinc records meravellosos de tots els moments de la meva carrera, des dels inicis i al llarg de tots aquests cinquanta anys. Evidentment, hi ha moments puntuals que, lògicament, són més importants: la primera actuació al Liceu el 1970, el debut a l’Òpera de Viena el 1974 o a La Scala de Milà el 1975…, així com les primeres trobades amb mestres com ara Karajan, Abbado, Muti o Bernstein, amb els quals he tingut la gran sort de poder treballar i aprendre. La meva carrera ha estat sempre molt positiva i plena de moments extraordinaris. Això qualsevol persona ho desitjaria.

AT: ¿Amb el pas del temps ha anat adquirint consciència de l’evolució que ha seguit el món de l’òpera? ¿Se sent membre d’una generació en què les coses es feien de manera diferent de l’actual?

JC: És evident que un sap que, un moment o altre, arribarà el punt de dir: “Fins aquí he arribat, he estat feliç, he gaudit i he pogut pujar a l’escenari i sentir l’agraïment que significa l’aplaudiment del públic”. Els canvis generacionals són importants, sens dubte, però el fet d’haver-me pogut mantenir al llarg del temps en un cert nivell –no vull ser presumptuós, però podríem dir-ne “nivell de Champions”–, em duu a un extraordinari reconeixement de l’estimació i al respecte del públic. L’òpera ha canviat? No ho sé. Jo sempre he cregut que l’òpera, quan un s’hi posa, o es canta bé o es canta menys bé, sigui quin sigui l’escenari o la producció. Parlo dels cantants, però d’altra banda el nivell de les orquestres també ha millorat, ja no hi ha tan sols les tres o quatre d’abans que ja sabíem que sempre eren bones. I pel que fa a les produccions, unes agradaran més, d’altres seran odiades i d’altres seran acusades de convencionals, però d’una manera o altra anem fent el tipus de repertori clàssic. Als Estats Units, segons quin tipus de muntatges no s’hi poden fer, perquè ni el públic ni la crítica ho acceptarien. A Europa, en canvi, s’han fet muntatges experimentals i, com sempre en tot, alguns han entusiasmat i d’altres no. És part del joc i em sembla fantàstic que es puguin fer aquestes coses. Al capdavall, tot depèn del públic, que és sobirà absolut.

AT: Els anys noranta vostè va formar part dels Tres Tenors, una fórmula que ja pretenia il·lustrar el missatge que tothom pot gaudir de la música clàssica. Avui encara busquem fórmules per ampliar el públic de l’òpera. Per què creu que encara no ho hem aconseguit?

JC: Crec que aquells concerts van interessar el públic de l’òpera i també el menys familiaritzat amb el gènere. El fet de veure tres senyors amb frac dalt d’un escenari enorme en un estadi farcit de públic i cantant coses potser més assequibles per a l’aficionat mitjà va fer que la música arribés de manera més directa. I ho fèiem, evidentment, sabent que a l’òpera hi ha coses que són intocables. Després vam continuar cantant òperes als teatres i, de tant en tant, tornàvem a fer alguna incursió en aquest format. Però hem de pensar que, ja al principi del segle XX, Toscanini i Caruso havien fet concerts d’aquest tipus, amb micròfons de la CBS, al Central Park de Nova York. Per tant, no vam descobrir res de nou, sinó que a tots tres ens agradava i vam respondre a la coincidència amb un Mundial de futbol i al fet que jo m’havia recuperat feia poc d’una malaltia important.

AT: De la superació de la malaltia, en va néixer la Fundació que duu el seu nom per lluitar contra la leucèmia. Quin lloc ocupa aquesta tasca en el seu dia a dia?

JC: La Fundació hi té un paper molt important; és una iniciativa que vam posar en marxa fa més de trenta anys, quan vaig tenir la sort de recuperar-me, i que ha anat creixent, fins i tot ha tingut entitats filles als Estats Units, Alemanya i Suïssa, i últimament hem aconseguit construir i posar en marxa, al costat de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona, un institut que és referent en la lluita contra leucèmia al món. Estem encantats de com funcionen les coses, perquè persones d’arreu del món, no només del nostre país, han cregut en el projecte i ens hi han donat suport. No puc estar-ne més satisfet. Això vol dir, lògicament, que hem de treballar-hi amb entusiasme i determinació, i tinc la gran sort de tenir un equip meravellós, tant en l’àmbit científic, com de l’administració, com de la comunicació, etcètera.

AT: Com gaudeix de la música en aquests moments?

JC: Sempre que puc vaig a algun concert o representació, menys del que m’agradaria, però gaudeixo molt de la música, no hi ha dia que no n’escolti durant una hora almenys. Avui, amb les noves tecnologies, és molt fàcil i, per tant, qualsevol persona pot sentir la música que vulgui en qualsevol moment. Últimament estic sentint gravacions que vaig fer fa molts anys i que potser no havia arribat a sentir mai, per la maquinària en què estava immers en aquell moment, i penso: “No està tan malament”, o al contrari: “Com és possible que ho deixés passar?”. Això és part del joc, i el fet de poder entrar en un estudi de gravació on tens davant la Filharmònica de Berlín i Karajan, lògicament, significa una emoció i una pressió extraordinàries, perquè representen el màxim a què pot aspirar un cantant clàssic. També pot ser que jo hagi madurat quant a les sensacions i emocions que la música em produeix i ara hi ha coses que aprecio més o coses que em semblen menys importants. L’avantatge de la música és que n’hi ha una per a cada moment, i un no ha de sentir només concerts simfònics –de Txaikovski, Brahms, Beethoven o qualsevol altre autor– ni només escoltar les òperes de referència –de Verdi, Puccini, Bizet, Donizzetti…–, sinó que hi ha altres músiques que m’interessen en un moment determinat del dia –per exemple, balades– o cantants de crossover –soc fan de Frank Sinatra o Tom Jones!–; aquest tipus de cantant que és molt expressiu al moment d’interpretar.

AT: Vostè s’ha dedicat poc a la docència del cant. Per què? Segur que li ho deuen haver demanat…

JC: Els últims anys he anat cada any a fer un curs a Pesaro (Itàlia) i no descarto fer-ho potser properament, però el format de classe magistral no m’agrada, i corso di perfezionamento, com en diuen allà, encara menys. He fet trobades on hem parlat de com és la veu, quina seria la manera ideal de cantar, si és que existeix… A mi el que m’agrada és tenir una conversa sobre sensacions i emocions, i si trobés en un moment determinat un cantant amb una veu o una manera d’interpretar especial, a mi també m’interessaria seguir-lo. Però massivament és molt difícil. Hauria de ser individualment o amb pocs elements, i llavors potser sí que, si m’ho acabessin oferint, pensaria com es podria fer.

AT: Per acabar, parlem de la seva relació amb el Festival de Peralada, que enguany l’homenatjarà. Aquests dies es recorda el recital que hi va oferir el 1988 per celebrar el seu retorn als escenaris. Recorda per què va confiar en el festival empordanès per a una ocasió tan especial?

JC: Perquè amb Peralada hi havia una relació de sempre i em va semblar una molt bona oportunitat d’escenificar el retorn a casa. No s’ha d’oblidar que cantar a casa, de tant en tant, dona un plus d’entranyable. També és més arriscat, perquè la gent de casa sovint és la més entusiasta i cordial, però després, a vegades… Ja sap com som! Per tant, jo vaig estar encantat que fos a Peralada, i allò va coincidir amb una sèrie de circumstàncies, amb la presència de persones especialment prominents a la platea, i això ha fet que, al cap dels anys, aquell concert s’hagi considerat important. Allò no va ser buscat, però va venir així, va sorgir aquella possibilitat i estic molt content d’haver-ho fet. Des del primer moment ho vaig trobar magnífic i així ho vam fer.

AT: Finalment, com s’ha gestat i quina forma acabarà adoptant el concert d’homenatge del proper 3 d’agost?

JC: No em van haver de convèncer quant a fer un concert a Peralada, perquè en si ja és un honor. Quan es va parlar de fer-me un petit homenatge, al primer moment vaig ser un pèl reticent, perquè tenia por que s’interpretés de manera incorrecta… Aquest tipus de coses només es fan quan un ha arribat a una certa edat i sembla que això sigui el més important. Però penso que s’ha presentat de manera adequada i em fa il·lusió cantar a Peralada, un festival que ha mantingut sempre el rigor i la seriositat i ha fet unes programacions magnífiques. Pel que fa al programa que interpretaré, he presentat una proposta adequada a aquest tipus de concert. Ja he dit que no vull cantar segons quin repertori que ja una setmana abans hagi d’estar pendent de la veu, no vull sortir a patir, sinó a gaudir amb el públic i espero i desitjo estar al millor de les meves possibilitats en aquell moment.