“Hem adaptat ‘La flauta màgica’ sense deixar de dir-hi coses importants”
L’estrena d’una producció pròpia de l’òpera ‘La flauta màgica’ de Mozart dirigida escènicament pel tenor vallenc Roger Padullés és la cita musical més destacada de la programació de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls 2021+1. L’esdeveniment, que arriba a la capital de l’Alt Camp cada deu anys pels volts de la Candelera, s’ha ajornat un any per la pandèmia.
ALBERT TORRENS: L’aposta de l’organització de les Decennals per una producció pròpia és una notícia destacada. Com s’ha fet possible?
ROGER PADULLÉS: Entre les diverses comissions que es van formar per preparar les festes, jo vaig ser present a la d’espectacles, i és allà que vaig fer la proposta de La flauta màgica. Normalment, a les Decennals, s’havien programat concerts o s’havia contractat una companyia de fora perquè vingués a fer una sarsuela o una òpera, i ens va semblar que seria millor fer un projecte propi de la ciutat, popular, en el qual la gent pogués participar i del qual s’emportés un record inoblidable. Aquest títol s’adequava bé a aquesta idea, i finalment es va acceptar.
AT: Es tracta d’un projecte molt personal, doncs.
RP: Feia anys que hi donava voltes, perquè tinc una afinitat amb La flauta màgica, que potser he cantat més de vuitanta vegades. I estic content que sorgís aquesta possibilitat i que hagi tirat endavant. De totes maneres, de seguida hi vaig involucrar altres persones, algunes de molt vinculades a Valls, com Bàrbara Flores, formada a l’Institut del Teatre i que em dona suport en la direcció escènica, o Xavier Pastrana, amb qui també ens coneixem de fa molts anys, per a l’adaptació de la part musical.
AT: En què consisteix aquesta adaptació?
RP: En primer lloc, a les normes de la pandèmia, ja que l’espectacle s’hauria d’haver fet l’any passat i això obligava a reduir la durada de les parts i de la pausa. Però també hem optat per fer una versió sense els diàlegs en alemany, que conserva la major part dels números musicals i amb un narrador que explica la història a mesura que va passant. Tenia molt clar que no volia que la gent hagués d’estar pendent de llegir sobretítols: els volia centrats en la història i aquest principi ho ha regit tot. I a banda de tenir molta música molt coneguda, La flauta màgica és fàcilment adaptable sense deixar de dir-hi coses importants. Sempre dic que és com una ceba, feta de capes superposades: n’hi pots deixar més o menys, però sempre n’hi ha. I nosaltres n’hem tret la parafernàlia monumental que pot tenir per anar a l’essència: per exemple, Sarastro serà un pagès i la Reina de la Nit, una urbanita molt glamurosa, en contraposició. Hem adaptat la història als nostres dies i, a partir d’aquesta idea, tot ha anat encaixant en aquests dos eixos: la gent que viu del sòl i la gent que n’està completament allunyada. D’altra banda, la modèstia del pressupost fa que també escènicament ens haguem d’adaptar als recursos que tenim. I com que no podem muntar un temple a l’escenari, a la part final, que és on es tracta la qüestió de la maçoneria i que es fa una mica més feixuga, és on hi ha hagut més talls musicals.
AT: Parla’ns dels músics que has convidat a participar de la producció: Marc Sala, Marta Mathéu, Toni Marsol, Isabella Gaudí, Júlia Farrés, Anaïs Masllorenç, Tànit Bono i Marc Pujol, a més del cor i l’orquestra, és clar…
RP: Tenim un pressupost mínim per fer una òpera, de manera que he d’agrair als solistes, que evidentment són professionals, però que també venen, en bona mesura, per l’amistat que tenim i perquè saben que s’ho passaran bé. Pel que fa al cor, per no casar-nos amb una única formació de Valls, vam fer audicions i hem creat un cor ad hoc, en el qual només hem hagut de reforçar una mica les cordes masculines. També hem substituït els nens solistes –que tenen una part molt difícil i costaria molt de trobar-los– per un cor infantil, el Cor Sant Esteve que dirigeix Xavier Pastrana, reforçat amb deu nens de corals vallenques. I l’orquestra també és una mica més reduïda perquè, com que al Centre Cultural no hi ha fossat, haurà de ser a l’escenari, i Xavier Pastrana ha fet una orquestració per a quinze músics. Tota la resta, l’equip de figuració i el grup de teatre del Teatre Principal de Valls són amateurs, i els assajos s’han fet als vespres i caps de setmana per adaptar-se a l’horari de la gent que treballa.
AT: Tot i que et coneixem principalment com a tenor, ja tenies una certa experiència en la direcció d’escena. Com és que no et vas plantejar cantar-hi, també?
RP: No m’ho vaig plantejar perquè la direcció escènica ja suposa moltes hores de feina i també tinc altres compromisos. Jo havia dirigit alguns espectacles que feia jo mateix amb un actor i també un projecte de cors d’òpera per a veus femenines, però mai una òpera sencera. I a part del projecte general i el concepte d’adaptació, també m’encarrego del disseny de vestuari, el maquillatge, la il·luminació…, perquè ho tinc tot al cap i sé molt bé el que vull.
