Alberto García Demestres

Polifacètic i apassionat en tot el que fa, Alberto García Demestres és un cas singular del panorama musical català. Només cal fer un cop d’ull al currículum –si se’n pot dir així– que té penjat al seu web. Ironies al marge, però, el cert és que García Demestres és un artista tan inabastable com la seva sornegueria; un músic que sap, com pocs, riure’s de si mateix; tenor i amic personal de Luciano Pavarotti, abandonà el cant per consagrar-se a la composició, fonamentalment per a veu, a la qual ha dedicat pàgines i pàgines impregnades de capacitat comunicativa, brillantor i un gran lirisme. Aquest estiu el Festival Castell de Peralada li concedeix la seva Medalla d’Honor –un guardó que també tenen Montserrat Caballé, Plácido Domingo, Juan Diego Flórez, Ángel Corella o Joan Manuel Serrat–, alhora que estrenarà, en format concert, La straordinaria vita di Sugar Blood, la seva creació lírica que fa onze, centrada en un tema igualment infreqüent, la diabetis. Un pas que estreny encara més el vincle de l’artista amb el festival empordanès, per al qual ja havia escrit amb anterioritat la peça 15x15x15, commemorativa del quinzè aniversari del Festival, i l’òpera Wow!

Ana María Dávila: D’on sorgeix la idea de fer una òpera sobre
la diabetis?
Alberto García Demestres: D’una conversa amb el director del Cor Vivaldi, Òscar Boada. Després de la meva òpera anterior, L’eclipsi, que es va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya, vaig tenir un moment de forta depressió que em va portar a decidir que no escriuria mai més música. Però l’Òscar em convenç i finalment, buscant temes, em trobo que al Cor hi ha una nena diabètica, com jo. I llavors penso: i per què no?

AMD: Em concedirà, però, que es tracta d’un tema poc comú per a un projecte líric…
AGD: Bé, no és la primera persona que m’ho diu. De fet, tinc la sensació que el món de la cultura s’ho mira amb molts dubtes. Però si ho faig és perquè necessito parlar de coses que em toquen. Tanmateix, aquesta no és ni una òpera mèdica ni científica; simplement és una òpera que toca aquest tema i que vol transmetre un missatge positiu de cara als diabètics, per ajudar que hi hagi més consciència sobre aquesta malaltia.

AMD: Reivindica, doncs, una funció social per a l’òpera.
AGD: Jo crec que en aquest moment de la seva història, l’òpera ha de parlar de coses properes, de coses d’ara. Per això, quan un jove compositor fa una obra sobre els desnonaments, sigui quin sigui el resultat, jo ho aplaudeixo. L’òpera és un gènere brutal i una de les eines més meravelloses que tenim per transmetre emocions.

AMD: A la seva obra li han sorgit còmplices, el Celler de Can Roca, l’Asociación Española para el Estudio de la Obesidad. ¿Tot això és necessari?
AGD: Jo hi estic encantat, perquè crec que tots aquests elements afegits són cultura. Jordi Roca està encantat de crear les postres per a diabètics amb què somnia la protagonista i l’Associació ha declarat l’òpera esdeveniment d’especial interès públic. Tots ells volen estar dins una experiència cultural que pot donar emoció a situacions en què normalment les emocions no es manifesten. I en aquest moment, quan és tan difícil que les nostres obres surtin a la llum, que s’afegeixin elements que les acullin i ajudin a difondre-les és bo.

AMD: El Festival de Peralada no només li estrena l’òpera, sinó que li concedeix la seva Medalla d’Honor. Com se sent?
AGD: Ha estat una gran sorpresa. És un grandíssim reconeixement que vull compartir amb tots els compositors que estan intentant que l’òpera continuï endavant. He llegit un estudi que diu que, des del 1945, s’han estrenat al món 7.900 òperes de 2.900 compositors. Per tant, això de dir que no hi ha continuació no és cert. On no hi ha continuació és en la programació dels teatres.

AMD: Per això, quan va agrair aquest guardó, ¿va parlar de la necessitat de sentir-se “estimat”?
AGD: Jo crec que el món de la cultura i el de les institucions públiques haurien de començar a estimar els creadors. Nosaltres necessitem que algú vegi que tot allò que fem en soledat, ho fem per als altres. I si jo veiés que a tot arreu es fa molta música actual, encara que no fos la meva, bé… Però com que això no ho veig enlloc, per això demano aquesta estima.

AMD: Però vostè no es pot queixar, ha aconseguit estrenar totes les seves òperes.
AGD: És que jo sempre he fet tot el possible per ensenyar-les, fent de productor o el que fos, perquè no entenc les obres en un calaix tancat, sense donar-les als altres. De totes maneres, fer òperes de cambra sempre és més fàcil que escriure per a orquestra.

AMD: Inicialment feia camí com a tenor. D’on sorgeix la seva vocació per la composició?
AGD: Jo vaig començar a escriure poemes i música cap als catorze anys i vaig estudiar cant, piano, percussió i direcció. Tot va començar quan els meus pares em van portar a un concert d’Arthur Rubinstein al Palau de la Música. Jo tenia nou anys i vaig sortir preguntant a la meva mare què calia per ser músic. A partir de llavors res es va interposar davant aquest propòsit. Les meves primeres actuacions van ser com a pianista i després vaig començar amb el cant.

AMD: Però un dia decideix centrar-se 
en la composició.
AGD: Sí, perquè sempre m’ha interessat la veu, un instrument que penso que ha estat maltractat pels compositors contemporanis i al qual jo volia donar el lloc que crec que li pertoca. Les emocions que tu pots donar amb la veu no es poden transmetre amb cap altre instrument. Ni tan sols amb la gran orquestra.

AMD: Té fama d’inconformista, fins i tot de provocador.
AGD: Sí, i no sé per què. És cert que m’agrada molt la ironia i que a les meves obres n’hi ha molta. També m’agrada molt ironitzar sobre mi mateix. Per això potser m’atreuen tant els nus fotogràfics, perquè tinc un cos poc atractiu per fer-los. Potser per aquí està la provocació, però el cert és que sóc molt seriós a l’hora de treballar.

AMD: També podria ser per la seva actitud “bel·ligerant” a l’hora de reclamar més atenció per a la música actual.
AGD: És cert, però aquesta lluita mai ha estat només per a mi. Jo no crec que el fet important sigui demanar que es faci la teva música, tot i que naturalment ho vols. De fet, crec que si tots fóssim una mica més generosos, ens aniria millor a tots. El problema és que els compositors anem massa a la nostra bola. Afortunadament, això ja no passa amb les generacions més joves, que són molt col·laboracionistes, cosa que m’alegra molt, perquè crec que aquest és el camí.

AMD: ¿Una estrena a l’escenari del Liceu és la il·lusió de la seva vida?
AGD: En un moment donat va ser una meta, ara ja no. Si arribés, seria genial, però em faig gran i veig que hi ha coses que són més difícils. Jo no tinc suports i no puc dir “la meva òpera es farà per collons”, com he sentit dir a algú.