Javier Camarena

Per als qui érem presents el dia del seu debut a Barcelona, ja fa un parell d’anys, el temps es va aturar quan va cantar l’ària “Una furtiva lacrima”. Són moments màgics, en què el públic pren consciència de ser davant d’un cantant únic. Javier Camarena diu que el moment en què el públic comença a aplaudir “és un moment molt intens, en què vols agrair al públic la seva reacció, alhora que rememores totes aquelles coses que han hagut de passar per arribar a aquell moment i que no sempre han estat fàcils, però que et fan pensar que ha valgut la pena”.

Som al Cafè de l’Òpera, davant del teatre de La Rambla, prenent un cafè un matí pocs dies abans de l’estrena de la Maria Stuarda amb què Camarena s’ha consolidat a Barcelona com una de les veus més apreciades del moment, i en una òpera amb què el tenor mexicà fa el primer pas cap a un repertori més líric: “En els propers cinc anys estaré cantant també Lucia di Lammermoor, Rigoletto i recupero Els pescadors de perles i La fille du régiment, per endinsar-me a poc a poc en el repertori francès.” Camarena demostra tenir molt clar en quina direcció vol dirigir la carrera: “No vull deixar encara el bel canto, perquè a més de ser un repertori que conec, em permet desenvolupar la veu cap a la part més lírica, que he volgut preservar per precaució de no anar massa ràpid. Crec que una carrera musical ha d’anar lligada sempre a la comoditat vocal, a no forçar-la. Cal cantar amb comoditat, seguretat i una mica d’humilitat per reconèixer que hi ha coses que no són per a tu. Hi ha molta gent que vol menjar-se el món d’una sola queixalada i no és possible!”

El tenor de les òperes impossibles

Tanmateix, la Viquipèdia el defineix com “el tenor de les òperes impossibles” i, tot i que ell mateix sap que això no és del tot cert, no podem evitar preguntar-li si li pesa, per exemple, l’ombra de Juan Diego Flórez: “Amb Juan Diego compartim una part del nostre repertori. I jo l’admiro molt. De fet, quan vaig començar a treballar molt més Rossini i necessitava buscar referències actuals d’aquests rols, en Juan Diego era, sens dubte, un referent obligat. El repertori que compartim ha estat relativament semblant, sobretot el belcantista, però jo, d’altra banda, faig molt Mozart, que ell no ha abordat, i sincerament crec que tenim dues visions diferents de fer un mateix repertori.” Com a bon company, Camarena recorda que, al marge de Flórez, hi ha altres tenors que avui dia fan el mateix repertori i que també val la pena tenir en compte: Lawrence Brownlee, Maksim Mironov o Antonino Siragusa.

Parlant de tenors, és inevitable recordar-li com agraden els tenors al públic del Liceu; un escenari que ha viscut debuts inoblidables: d’Aragall, Carreras, Domingo, Pavarotti, Kraus, Flórez, Villazón… ¿Se sent deutor de la manera d’entendre el cantant d’algun d’ells?: “De molts d’aquests cantants! Pavarotti i Carreras van ser els primers que em van inspirar, i Domingo…, però si hi ha un que destaca potser és Alfredo Kraus, sobretot pel seu repertori i pel seu domini tècnic vocal. Sempre segur, sempre efectiu: és un model a seguir. També ho són Araiza o Wunderlich, que avui dia és el meu favorit.”

Un tenor connectat amb el món

Javier Camarena té la particularitat de ser especialment actiu a les xarxes socials. Podríem dir que és un tenor del segle XXI. En el seu perfil públic fa sortejos de discos, DVD i entrades de concerts, a més de compartir regularment vídeos que ell mateix enregistra i en els quals deixa missatges als seguidors tot explicant-los de primera mà com van els assajos o les funcions de la producció que està preparant en aquell moment. Tant és així que gràcies a les xarxes es va encunyar el que podríem anomenar com el seu “crit de guerra”: “A darle!”, una expressió molt mexicana que Camarena fa servir tot sovint en els seus missatges, tot i que, assumeix, rient, que no sap ben bé quan va sorgir: “Facebook va tenir-hi força a veure, perquè es va anar viralitzant i la gent va començar a dir «com diu Camarena», però jo no vaig pensar mai que tindria aquest efecte! Crec que va ser quan vaig fer el debut al Met, durant els assajos, que vaig començar a dir-ho. Per a mi, és com una expressió d’ànim, de motivació, que vol dir «tot el que hagis de fer, per insignificant que sigui, que sigui amb passió; tot és important, tot té valor, i s’ha de fer amb el cor».” Per això li preguntem quin lloc ocupen els fans en la seva carrera: “Els fans són molt importants, perquè finalment és per a qui estic treballant. El mínim que puc fer per la manera com em donen suport i em segueixen, és estar-hi agraït i contestar els seus comentaris, perquè finalment ens devem a aquest públic! Mereixen tot el meu respecte i el meu afecte.”

Oda a Skype

L’internet també ocupa una part important en la seva vida personal, perquè li permet mantenir-se comunicat amb la seva família, que no sempre es pot desplaçar amb ell: “Compaginar les dues vides no és fàcil, però crec que encara ho és menys per a la meva dona, que és la que es queda amb els nens a Zuric, una ciutat molt diferent de qualsevol de Mèxic i amb un idioma totalment diferent de l’espanyol. A mi també em pesa perdre’m moltes coses dels meus fills: com van creixent, com es van desenvolupant. I sí, és cert que l’Skype ajuda molt, però no és igual que ser-hi. Procuro tenir una comunicació constant cada dia i quan tinc dies de descans, estic completament bolcat en la meva família: el mòbil es queda a banda, el correu electrònic, Facebook, tot, es queda fora de casa.” Camarena viu a Zuric amb la seva muller i els seus dos fills, ciutat on es van traslladar per treballar en la companyia d’òpera de la ciutat, i on va interpretar els primers rols importants. Allà el van descobrir i li van començar a arribar invitacions de teatres importants, entre els quals el desitjat Metropolitan de Nova York: “L’agenda s’anava omplint amb quatre o cinc anys d’anticipació. I jo pensava: no sé què estaré fent d’aquí quatre o cinc anys. No sé si seré viu, no sé si estaré en condicions. Però vaig arribar a la conclusió que havia de viure el dia rere dia i fer el millor possible el que em toca fer en cada moment.”

Uns inicis casuals

Camarena va tenir un inici en el món del cant força casual. Va viure una infància normal a Xalapa, Veracruz, on va néixer fa trenta-vuit anys, i no va ser fins a l’adolescència que va començar a manifestar un interès actiu per la música. “Quan jo era un nen, a casa no s’escoltava música clàssica habitualment i acostumava a escoltar la música habitual de la meva època per a nens: Parchís, rondes infantils…, tot i que recordo que hi havia dos discos que jo posava sovint: el ballet de La bella dorment de Txaikovski i un disc de$ highlights &de Mozart.” Amb la primera joventut Camarena va decidir que es volia dedicar a la música, “però ja feia tard per fer piano o guitarra, que és el que jo volia. L’únic instrument pel qual complia tots els requisits era el cant. Va ser la meva mestra, Cecilia Perfecto, la que va tenir visió de futur. A mi, cantar em va atrapar de seguida, perquè havia d’estudiar altres idiomes i descobrir moltes coses de la tècnica vocal. Però jo no aspirava res més que a tenir una plaça en el cor de la universitat i a donar classes! No vaig tenir consciència de quin era l’objectiu d’estudiar cant fins que no van passar quatre anys d’estudi i la meva mestra em va posar una òpera, i llavors em vaig adonar del que es podia fer amb la veu i m’ho vaig posar com a fita. Per sort, vaig tenir mestres que em van marcar molt els temps necessaris i idonis. No va ser un procés fàcil ni ràpid, sinó molt conscient i treballat.”

Moments inoblidables

Camarena ha viscut ja uns quants debuts memorables, alguns, com el del Teatro Real de Madrid, han entrat ràpidament a formar part de la memòria històrica del teatre i dels aficionats, per la repercussió que va tenir arreu del món arran del seu bis de l’ària dels nou Do de pit en l’òpera La fille du régiment: “Si he d’escollir un debut inoblidable avui dia, sens dubte diria el del Teatro Real de Madrid, perquè va ser amb una òpera que té un significat molt especial per a mi, ja que va ser l’òpera amb què vaig debutar fa deu anys al Teatro Bellas Artes de Mèxic. A més de la magnífica rebuda que vaig tenir en la primera funció, que es va traduir després en eufòria en la darrera funció, cosa que em va portar a fer el bis de l’ària.” Li preguntem quins són els requisits que s’han de donar per poder fer un bis: “Per a mi el mesurador és sempre la reacció del públic. Un bis no s’acostuma a esperar ni crec que el públic sigui gaire conscient que es pugui donar. Però és una cosa que sorgeix espontàniament gràcies a l’emoció que es crea entre artista i públic, que, finalment, és el que els porta a no deixar d’aplaudir, o fins i tot a demanar el bis. És una experiència molt emocionant, tant per al públic com per a l’artista, tot i que en el cas d’aquest darrer cal no perdre de vista que ha d’analitzar quanta energia té per poder repetir l’ària, però reservant energies suficients per arribar al final de l’òpera.”

La bellesa mou el món

Camarena té un somriure franc i un rostre divertit, com de nen trapella i, tanmateix, la seva mirada és profunda, un punt enigmàtica, que fa intuir una forta vida interior. Així, no em puc resistir de preguntar-li quines coses el commouen al món: “Si ho pogués sintetitzar en una paraula, seria la bellesa, en totes les seves manifestacions. Ja sigui des de la natura, aquelles coses que a vegades passem per alt perquè estem poc acostumats a apreciar, com la Lluna, una nit plena d’estels, un capvespre. La bellesa en el cor de la gent, en les accions, en la forma de crear quelcom bell, ja sigui en literatura, música, arts plàstiques… Una Serenata per a vents de Mozart, la Novena de Beethoven, els Concerts per a piano de Rachmàninov, les obres de Klimt, els poemes de Benedetti…, tot això em commou molt. O a vegades coses insignificants com veure el meu fill riure, el valor d’una persona en enfrontar-se a una situació difícil. Totes aquestes coses són belles, i et fan valorar la vida i el planeta on vius, on ets de passada i que cal respectar per a tu i per als que vindran darrere teu.” Una manera de dir com és d’important per a ell donar un sentit a la vida, que ell troba en l’òpera: “Quina altra forma hi ha de sensibilitzar l’esperit de l’ésser humà si no és per mitjà de les arts? L’aspiració més gran d’un cantant ha de ser la d’arribar al públic, commoure’l.”