Jaume Ayats

FERRAN RIERA: Molts lectors, principalment el més joves, es deuen preguntar qui va ser Solé Sugranyes. Cal explicar-ho. Oriol Solé Sugranyes (1948-1976) va ser un militant anarquista que va formar part del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), juntament amb Salvador Puig Antich, executat pel règim franquista el 1974. Uns mesos abans, el 1973, l’Oriol va atracar una entitat bancària a la Cerdanya, i poc després va ser detingut. Un cop jutjat va ser traslladat a la presó de Segòvia, d’on fugiria el 1976 amb una colla de companys bascos de l’organització ETA. L’endemà moria abatut per un tret de la Guàrdia Civil quan era a punt de travessar la frontera, al bosc de Sorogain, al Pirineu de Navarra. Com et vas apropar a aquesta figura i com has concebut l’òpera?

JAUME AYATS: Feia temps que volia fer una obra escènica. Vaig anar al bosc de Sorogain, i en veure aquell lloc amb aquells arbres em vaig dir: ja he trobat el tema! He fet una òpera de butxaca, una òpera petita; de fet, hauríem de dir que és una òpera de cançons, o com en diuen els anglesos, una balad opera. Són catorze escenes independents que et situen en diferents moments dels tres últims anys de vida de l’Oriol. Hi ha un atracament a una caixa d’estalvis de la Cerdanya, una emboscada per part de la Guàrdia Civil, l’anada a la presó, les tortures, el judici, la presó de Segòvia, l’organització de la fugida, l’amagatall dins d’un camió, l’intent de passar la frontera i la mort. Cadascuna d’aquestes escenes està basada en una cançó o en un ball tradicional. Totes les composicions són meves, creades a partir de models tradicionals, tant la lletra com la música, però tractant aquestes melodies amb tota la llibertat, manipulant estructures, ritmes o notes. Per això poden sonar a cants populars del Pirineu, de Còrsega o de Sardenya, tot i que no n’hi ha un gram, d’aquests indrets.

FR: I per què has volgut recrear aquests fets, ara, el 2022?

JA: No he volgut fer folklorisme, sinó explicar una història que ens afecti directament a la gent d’ara i d’aquí. Hauria pogut fer una cosa semblant amb un bandoler clàssic, com Serrallonga. Però si el públic veu un espectacle basat en un personatge del segle XVII s’elimina el conflicte, perquè Serrallonga va ser un assassí, un violador i un indesitjable, però ha esdevingut un mite, i ja no és el mateix. Estic una mica fart que al nostre país ens expliquin contes. Jo en vull fugir, d’aquesta visió. Per això faig servir uns elements orals que al seu moment, els anys setanta, eren completament pertinents per a aquella societat, i he agafat un argument que no deixi indiferent ningú i que sigui prou proper per tractar-lo com un conte de fades. En Solé Sugranyes, en Puig Antich i els seus companys van prendre unes decisions que van ser considerades discutibles, conflictives, fins i tot incòmodes, però que les van mantenir amb coherència fins al final. Per tant, podem parlar d’aquesta gent alhora que parlem de nosaltres, perquè La balada parla del dia d’avui, de la indignació, de la revolta… I davant d’aquesta indignació, què fem? ¿Ens quedem a casa sense fer res o ens revoltem? Cal tenir en comte, a més, que ells lluitaven contra la dictadura franquista. Però tampoc he volgut fer-los ni sants ni herois. En definitiva, el tema és la revolta. Per això he manllevat una frase del llibre d’Albert Camus, L’home revoltat, que diu: “La revolta, la voluntat secular de no sotmetre’s, continua mantenint-nos dempeus en el moviment informe i furiós de la història”.

FR: ¿Cal deduir, doncs, que hi ha un posicionament teòric, filosòfic o polític en aquesta obra?

JA: Polític no, perquè jo no soc anarquista ni estic d’acord amb moltes de les coses que va fer aquesta gent, però sí que hi ha un posicionament cívic i social que diu que davant una situació que ens indigna perquè ens sembla injusta, i davant un poder amb què no compartim moltes coses, quina actitud hem de prendre? Però tampoc tinc la intenció de dir què ha de fer cadascú. Que tothom faci el que li sembli. ¿Van ser eficaços, els del MIL? Segons unes opinions, gens, i segons d’altres, força. Jo tan sols crec que van ser coherents amb el que pensaven, i això és el que vull transmetre, però sense proposar cap solució al conflicte. Al contrari, he plantejat un problema, una reflexió al públic.

FR: Com heu plantejat la posada en escena d’aquesta òpera de butxaca?

JA: L’Iban Beltran s’ha encarregat de la dramatúrgia i l’Eudald Ferré n’ha fet l’escenografia. El tema és que durant la mateixa representació els cantants i els músics van construint el bosc de Sorogain. Per això tots actuen fins a cert punt, perquè al llarg de la representació, mentre no toquen o no canten, treballen aquest bosc dissenyat per l’Eudald. És a dir que van construint un ambient escenogràfic. Pel que fa al repartiment, no he fet com a les òperes convencionals, on cada cantant s’identifica amb un personatge, sinó que aquí l’acció la fan avançar tots alhora i els personatges es barregen, com en un cor grec. L’espectacle té una dinàmica ràpida, forta, que no deixa la gent indiferent. També intento que el repertori sigui fàcil de comprendre. Com deia un company, que es pugui xiular. Espero que a la sortida de l’espectacle el públic en recordi com a mínim dues o tres tonades.

FR: I la tria dels cantants i dels instrumentistes, quins criteris ha seguit?

JA: La base de tessitures i timbres vocals agafa tot l’espectre de veus tradicionals que he triat. He preferit formar un grup de quatre veus masculines i dues de femenines. Martí Brufau crea un baix profund; Sebastià Bardolet és la veu aguda de La Nova Euterpe; Miguel Gómez canta tant de contratenor com de tenor, i Oriol Mallart canta música antiga, però li agrada la versatilitat. I l’Heura Gaya i l’Iris Gayete són les veus més agudes de Tornaveus. Pel que fa a les músiques, vaig compondre les peces pensant en els instruments que hi intervindrien, i he anat a buscar els millors especialistes. La violinista Cati Reus ha tocat música antiga, de cambra i simfònica. El Carles Belda toca l’acordió diatònic amb influències basques i també canta unes corrandes improvisades. L’Iu Boixader té molta flexibilitat, perquè és un contrabaixista que tant toca música simfònica com tradicional. I la percussionista Núria Andorrà no fa servir tambors ni res de semblant, sinó que es limita bàsicament a tocar una txalaparta, que també té elements de marimba, construïda expressament per a aquest espectacle.

FR: Una obra com aquesta mereix una mínima producció prèvia, i unes bones perspectives de futur. ¿En teniu coberts aquests aspectes?

JA: Els productors de La balada són la Fira Mediterrània de Manresa, on es presentarà el 8 d’octubre, i el festival Tradicionàrius de Barcelona, on es farà el 24 de febrer del 2023. A més, també hi intervé com a coproductor el teatre L’Atlàntida de Vic, on estrenarem l’espectacle el proper 30 de setembre. I ara estem buscant més bolos, com a mínim una dotzena, fins i tot a fora de Catalunya.

FR: He deixat una pregunta per al final, però també podria haver sigut la primera. ¿La pel·lícula La fuga de Segòvia, dirigida per Imanol Uribe el 1981, t’ha influït d’alguna manera a l’hora de concebre La balada…?

JA: No la vaig veure fins després de compondre l’obra. No l’havia vist encara. Tenia por que em condicionés. A més, explico la història de l’Oriol, no la de la fuga.

Molts fronts oberts

En introduir aquesta entrevista, ja dèiem que Jaume Ayats és un personatge polièdric que multiplica les seves activitats en diversos fronts. Recentment, al marge de preparar l’estrena de La balada d’en Solé Sugranyes, ha publicat un parell de reculls de cançons tradicionals, alhora que ha assumit el comissariat dels actes del centenari de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC). Per això reprenem la conversa parlant, en primer lloc, dels dos volums de polifonies tradicionals catalanes 35 cants que he sentit i 37 cants més que he sentit, publicats per Ficta.

JA: Els vaig elaborar durant la pandèmia. Sumades les 72 cançons, recullen la gran part del material que he cantat amb La Nova Euterpe i Tornaveus. En principi, la meva intenció era que aquestes cançons fossin apreses de memòria, però algú em va convèncer que n’havia de deixar testimoni. Llavors en vaig agafar 35, i després 37, però sense conferir-hi el format d’un cançoner, perquè cada peça és fruit d’una circumstància diferent, i les he anat barrejant. En tots els casos explico d’on l’he tret i en reprodueixo la lletra i la partitura, incloent-hi diferents tonalitats per cantar-la. En conjunt, aquest quaderns funcionen molt bé com a material de treball per a tallers, i com que estan editats en català i en anglès, també m’han servit per difondre’ls a l’estranger.

FR: I què hem de dir del centenari de l’OCPC?

JA: A aquest tema caldria dedicar-hi una entrevista monogràfica. Com que vam començar massa tard, la primavera del 2022, els actes duraran fins a l’estiu del 2023. Portem fets més de quaranta actes arreu de Catalunya. Properament, a la Fira Mediterrània de Manresa farem unes quantes coses, com les trobades de cantadors que organitza el festival Càntut. I hi presentarem una exposició que té sis rèpliques i es podrà exhibir simultàniament a diferents llocs dels Països Catalans, per on voltarà durant dos anys. D’altra banda, durant tot aquest curs, el Cor de Cambra del Palau de la Música presenta i enregistrarà un programa de cançons tradicionals, amb composicions antigues i d’altres que han adaptat mitja dotzena de compositors i compositores joves. A final de novembre o principi de desembre hi haurà una jornada d’estudis a l’ESMUC, i el Grup d’Estudis d’Etnopoètica també parlarà del tema en una trobada a Maó. També hi ha la intenció que els materials de l’OCPC, que es poden consultar a la Generalitat i a la Biblioteca de Catalunya, siguin accessibles digitalment. Finalment, hem iniciat col·laboracions amb entitats, com l’Ajuntament de Sant Vicent dels Horts , que vol editar les cançons que l’OCPC va recollir en aquesta localitat. Ara estem buscant la documentació sobre els sis cantadors del poble que hi van participar, i s’està descobrint quines eren les seves famílies. És a dir que al poble han pogut esbrinar una memòria molt més sòlida que la que va quedar gravada a l’Obra del Cançoner. Això, que ja s’ha fet en altres llocs, és el que volem que es faci a tot arreu. I encara una cosa més: la recuperació del so dels enregistraments originals. Em tenim més del que es deia que tenien. Hi ha gravacions que van anar a parar a Itàlia. Ens en van fer còpies, que hem pogut tractar, i hi ha dos cilindres de cera que se senten notablement bé. A més, hem pogut localitzar quina persona va cantar aquelles cançons el 1924: la Roseta Felip, de Cervera. En total, tenim nou fragments de cançons que se senten bé. I en aquesta exposició es podran escoltar.

Imatge destacada: (c) Sara Guasteví.