Domènec González de la Rubia

ALBERT TORRENS: Girant la mirada enrere, quina ha estat la importància de l’ACC en aquests cinquanta anys de trajectòria?

DOMÈNEC GONZÁLEZ DE LA RUBIA: Crec que es pot dir, de manera objectiva, que la trajectòria de l’Associació ha estat molt important. En primer lloc, pel nombre i la importància dels compositors que hi han passat, en un moment o altre de la seva activitat. Estem parlant dels noms més representatius del país, des del nostre president d’honor, que va ser Frederic Mompou, fins a altres com ara Mestres Quadreny, Homs, Amargós, Casablancas, Cervelló… Són tants! I d’altres, potser no tan coneguts, han deixat igualment una obra molt important. Tot això s’ha traduït en estrenes, gravacions, fotografies, intercanvis internacionals… fins al Premi Nacional de Cultura que vam rebre el 1990. Hem calculat que, en aquests cinquanta anys, hem fet més de dues mil estrenes. I el filtre històric posterior també ha estat molt positiu, perquè ha fet que molts compositors ja formin part del repertori. I encara representem molta gent: enguany hem programat 52 compositors, que es diu aviat.

AT: Com ha canviat la consideració social del compositor i de la música contemporània en el transcurs d’aquestes dècades?

DGR: En general, la consideració de la música a la societat ha estat subjecta a canvis, però la del compositor no és gens valorada actualment. Per a qui és fora del cercle de la música contemporània, els noms que he esmentat abans no són coneguts. I hi ha compositors que tenen obres al calaix pendents d’estrena, perquè bona part de les programacions es basa en les relacions socials. Això no és nou, ha passat sempre. Però el que volien els fundadors era crear un aparador de la creació musical contemporània catalana que, en aquell moment, no era adequat. Va ser una iniciativa capdavantera a l’Estat i una de les més antigues d’Europa. Si examinem els noms, no tots han tingut la mateixa sort, per la raó que sigui. Ara mateix, quin panorama tenim al davant? Internet ho ha canviat tot i avui, si un compositor vol i és espavilat i estudia, pot difondre la seva feina d’aquesta manera. Però pel que fa a la programació, malauradament, segueix essent igual que abans: n’hi ha amb més sort que d’altres. Per això, a l’ACC, afirmem que tothom que vulgui pot estrenar la seva obra.

AT: Quina relació teniu amb les noves generacions de compositors?

DGR: Cada any tenim socis nous i de totes les edats. Ja tenim prou recorregut com per haver observat una rotació important: això passa a moltes institucions i depèn de molts factors. Nosaltres, evidentment, estem oberts a la incorporació de nous socis sempre que veiem joves compositors preparats des d’un punt de vista acadèmic i, malgrat que hi ha aspectes com el pagament d’una quota que els poden tirar enrere, volem protegir-los: només per ser membres de l’ACC, les seves obres seran programades, enregistrades i potser editades. Alhora, però, no és just oblidar la gent que té una gran trajectòria creativa, perquè de vegades passa un fenomen molt curiós, que és que la música feta les dècades dels setanta i els vuitanta adopta perspectives molt diferents del moment en què es van estrenar. S’ha de treballar en tots dos sentits: tots dos col·lectius són importants per a nosaltres.

AT: El proper 3 d’octubre comença una nova edició del cicle de creació contemporània Música d’Ara, amb un total de vuit concerts a la Sala Mompou de la SGAE i al Conservatori Municipal de Música de Barcelona fins al 28 de novembre. Com serà aquesta temporada?

DGR: L’ACC sempre ha programat música feta en l’actualitat i arrelada en tendències diverses, no un únic tipus d’obres. Sovint es qualifica la creació contemporània d’abstracta, especulativa i difícil d’entendre per la majoria. D’aquestes obres, també en programem, però al costat d’altres de pràcticament tonals. El panorama actual és així a tot arreu. La nostra temporada ha anat rebent diversos noms, d’ençà de la Mostra de Música Contemporània, i en el passat l’havien acollit grans equipaments que després, malauradament, ens han donat l’esquena i sovint opten per escollir un compositor determinat per il·lustrar tota la música contemporània. Nosaltres procurem dissenyar un cicle eclèctic pel que fa a instruments i estem contents perquè, dins de la cambra, tenim instruments solistes, duets, trios, quartets de corda… i també electrònica i imatge, perquè tenim socis que opten per aquesta via i els fem un espai. Els intèrprets són de primera qualitat i els programes són difícils perquè tot és nou.