Mirna Lacambra

ALBERT FERRER FLAMARICH: La primera pregunta és obligada: com va arribar la música a la seva vida?

MIRNA LACAMBRA: Quan tenia dotze anys el meu pare em va dir que estudiés piano. Era l’any 1945 i havíem tornat a Sabadell, després d’uns anys de viure a l’Aragó. Més tard, als setze anys, la meva professora, Maria Parasols, em va matricular al Conservatori del Liceu. I al mateix temps que de piano, em va matricular de cant. Però jo no en tenia ni idea, de cantar, tot i que ella deia que tenia bona veu.

AFF: ¿A casa hi havia afició musical?

ML: En el fons, no, més enllà que els meus pares cantaven les cançons del moment com ara tangos, napolitanes, trossos de sarsuela…, i jo també. La meva mare tenia una gran veu, però no s’hi va poder dedicar. No teníem gramòfon, però sí ràdio, i, com en tantes llars, va ser un element musical important. De fet, recordo que escoltava la música i pensava: com ho fan aquesta gent per entrar a temps? Sí que recordo tenir una inclinació cap aquest món perquè al meu avi Francisco li feia grans sessions de cant i ball. I ell, que va venir de l’Aragó a Berga, deia: “Esta chica será cantante o bailarina”. Més enllà d’això, els meus pares treballaven setze hores diàries i, com a molt, anaven al cinema. Abans de la Guerra Civil, el pare es cuidava d’una fàbrica de telers; era com el majordom. Després de la guerra ningú li donava feina perquè havia combatut al bàndol republicà. Per sort, li va sortir l’oportunitat d’anar a muntar i gestionar una fàbrica a Tarassona, a l’Aragó, acompanyat d’altres catalans. Vam ser-hi cinc anys.

AFF: I després van tornar a Sabadell.

ML: Sí. Ja et pots imaginar que era una ciutat industrial, amb un pes específic del sector tèxtil i molt diferent del que és avui. De fet, a casa també van posar uns telers i els pares treballaven a casa. Això els va salvar. Aquest tipus de treballadors eren importants i gràcies a això van tirar endavant i van poder comprar un pis i anar-me pagant la carrera.

AFF: Vostè va néixer el 1933. Per tant, va viure la Guerra Civil de molt petita, abans d’aquests anys que va ser a l’Aragó. Quins records en guarda?

ML: Recordo que sortíem al carrer i vèiem com tiraven les bombes a Barcelona, perquè des de Sabadell podíem veure el Tibidabo. Tot el Vallès estava molt menys edificat, hi havia molts més camps i terrenys sense explotar. Un dia vaig veure un home que s’acostava pel carrer i vaig sentir un xiulet: vaig reconèixer que era el meu pare, que durant tot el temps de la guerra no l’havia vist. Havia marxat que jo era una nena molt petita i, durant uns anys, va ser com una presència absent a casa. Em quedo amb aquest record.

AFF: Està clar que el seu pare va ser una persona molt influent a la seva vida i vostè en va heretar aquesta tossuderia tan aragonesa, però també un fort esperit d’autosuficiència per tirar endavant. Se li reconeix la tenacitat en allò que té ben clar.

ML: I tant! [Riures.] I si no m’ho han reconegut, s’ho han trobat, segur. El meu pare era fill d’aragonesos, per això soc tan tossuda i convençuda del que faig [Més riures]. Es deia Josep Lacambra Español. Ell volia que jo fos una dona lliure. No em va batejar ni va deixar que em fessin els forats a les orelles. Ni parlar-ne! Fins i tot es va barallar amb la llevadora. De fet, durant els anys que vam viure a l’Aragó, li van insistir que jo fes la comunió. I aleshores, un dia a la catedral de Tarassona, em van batejar i vaig fer la comunió. Tot el mateix dia. Crec que tenia deu anys.

AFF: Reprenem el fil musical, perquè vostè va ser alumna de cant d’Eugenia Kemeny quan tot just feia poc que Pere Vallribera, aleshores director del Conservatori del Liceu, li havia proposat ser professora del centre.

ML: Sí. Va ser estrany, perquè hi havia Dolores Frau, que tenia molts alumnes, i en Pere Vallribera, que havia acompanyat la Kemeny en uns concerts, li va oferir ser professora. Jo vaig entrar a estudiar amb ella; i Montserrat Caballé també. Com que tenia poques alumnes, es va poder dedicar força a nosaltres dues en una carrera de cant que, aleshores, no era gaire llarga. També estudiàvem italià i altres assignatures. Em sembla recordar que Maria Soler, la dona del tenor i professor Eduard Giménez, també va ser alumna seva.

AFF: Tècnicament, què els ensenyava?

ML: La Kemeny sobretot ens va ensenyar a treballar el fiato i el suport diafragmàtic com a base del fraseig i de la col·locació de la veu. I després, és clar, el fraseig a partir de l’articulació i de l’expressivitat tant de la música i del text com del cos; el que seria l’actuació. La Kemeny va impulsar que també es treballés la part escènica quan preparava una funció de final de curs. I d’aquí, amb els anys, vaig treure la idea de fer l’Escola d’Òpera.

AFF: També és coneguda la seva amistat amb Montserrat Caballé, sorgida precisament de les classes amb la Kemeny.

ML: Sí, amb la Montserrat vam ser molt amigues. Ella va poder marxar ràpidament gràcies als Bertran, que li van oferir un mecenatge, i així va treballar en teatres petits on va aprendre més. Perquè l’escenari és el que més t’ensenya. Per això els joves cantants han de trepitjar el teatre i jo insisteixo molt en aquest aspecte. Quan la Caballé va tornar i va debutar amb Arabella al Liceu el 1962, ens vam trobar de casualitat a Canaletes. Jo aleshores estava fent La bohème a la plaça de les Arenes, en un festival d’òpera que havia creat Pàmies i on hi havia Bernabé Martí. Allà s’havien conegut el 1961. Aquell mateix any també em vaig casar jo amb Xavier Gondolbeu.

AFF: Ell va ser l’altre home fonamental a la seva vida. Crec que es van conèixer de molt joves, quan vostè estudiava al Conservatori.

ML: Sí, el vaig conèixer durant el primer any d’estudis, quan anava a Barcelona, perquè coincidíem al tren. Ell anava amb un grup de nois fent una mica el ximple, cridant l’atenció, i un dia va venir al meu costat i em va mirar amb aquells ulls blaus, gris-verds. I em va captivar i vaig decidir que seria el meu home per sempre. Al cap de dos o tres anys ens vam prometre i jo li vaig deixar clar que volia cantar. I ell hi va estar d’acord.

AFF: Però hi va haver períodes en què van estar distanciats per la carrera de vostè.

ML: I pels seus estudis, també! Ell va estudiar cinc anys a Cadis, i per això vam estar deu anys amb relació a distància i escrivint-nos moltes cartes. Cada dia, una carta. Quan les llegeixo, sento vergonya de com escrivíem el català. No ens n’havien ensenyat i si et sentien parlar català, t’insultaven. És més, si ho feia la policia, podies acabar detingut.

AFF: Tornem a la música: Pàmies va voler ajudar-la després d’haver cantat papers com Micaëla de Carmen i Salud de La vida breve.

ML: Pàmies va escriure una carta de recomanació preciosa a les autoritats de Sabadell, per tal de trobar un mecenatge que em permetés marxar a l’estranger i acabar de formar-me, tal com li havia passat a la Caballé amb els Bertran. Malauradament, no conservo la carta perquè se la van quedar a l’Ajuntament i a la Caixa d’Estalvis de Sabadell. Aleshores ja havia fet el debut en La bohème a Sabadell en unes funcions esporàdiques que havia dirigit el pare de Rosa Sabater. Tot plegat era molt voluntariós, ja que assajàvem amb el pianista un parell de vegades i… apa, a la funció amb orquestra! Moltes d’aquestes funcions a Sabadell, Terrassa, Manresa o Badalona les organitzava el senyor Simorra, que a més de sastre era baríton. D’aquesta manera vaig debutar en Tosca, Madama Butterfly, Suor Angelica, Il trovatore… En aquestes funcions dels anys seixanta, també hi havia Manuel Ausensi i altres cantants, com un dels fills de Miguel Fleta. Tot aquest rodatge em va servir per a la meva futura estada al Teatro de la Zarzuela i a Alemanya.

AFF: Però la carta no va acomplir el seu objectiu. Resulta curiós que Sabadell no l’ajudés i en canvi vostè els ho ha tornat d’una altra manera.

ML: Sí, exactament. Quina ironia de la vida! Hi pensava l’altre dia i segurament era perquè el meu pare havia estat republicà.

AFF: Abans d’anar a Alemanya cap al final de la dècada dels seixanta, també va cantar al Teatro de la Zarzuela de Madrid. Aquells anys van significar un punt d’inflexió previ al llançament de la seva carrera per Europa i Sud-amèrica.

ML: A Madrid es van interessar molt, perquè la veu era important. A La Zarzuela vaig estrenar produccions de sarsuela, de La vida breve, i vaig participar als Festivales de España arreu del país, en època de Fraga Iribarne. Aquelles dues o tres temporades tan intenses van cimentar la meva personalitat artística i van potenciar la meva experiència.

AFF: Però l’any 1967 un empresari artístic la va fer debutar a Dortmund amb Il trovatore, al costat de Manuel Ausensi i Francisco Lázaro amb direcció d’Elio Boncompagni, gendre de Tullio Serafin.

ML: Sí. Em sentia preparada per cantar a altres teatres i fer òpera. Un empresari artístic em va oferir una gira d’audicions per diversos teatres a Europa. Gràcies a això, vaig participar a la inauguració del teatre de Dortmund amb aquests catalans cantant Il trovatore. I gràcies a aquesta funció de Dortmund, els de la Kommische Oper de Berlín em van contractar per inaugurar la nova Kommische amb Il trovatore cantada en alemany. Tota la companyia vam estar sis mesos assajant. Un fet impensable avui dia.

AFF: Un altre dels moments més rellevants de la seva trajectòria com a soprano va passar el 1971 amb l’estrena mundial de Yerma de Villa-Lobos. Llegint les cròniques que es van publicar, va ser un èxit amb molt de ressò i se’n va parlar moltíssim als Estats Units.

ML: Va ser en un festival a Nou Mèxic. Allà ja hi havia cantat Tosca amb èxit. I com que Villa-Lobos va musicar directament l’obra teatral de Lorca fil per randa, m’ho devien oferir a mi perquè parlava espanyol. Com a personatge, Yerma és d’una intensitat i d’un sentiment impressionant. Musicalment hi ha molta percussió, però també hi ha melodies precioses, fantàstiques.

AFF: També va cantar La Dolores de Bretón, l’any 1975, al Liceu, de la qual hi ha un fragment del tercer acte que es pot escoltar per internet. Xavier Montsalvatge, a «Ritmo», va escriure: “Mirna Lacambra encarna con entera propiedad a Dolores «la chica guapa», con voz de gran alcance en el volumen, dramáticamente densa como la de una mezzo y muchos matices de color expresivo, con algún pasaje excesivo en este sentido pero con ímpetu. En toda la obra se manifiesta como buena actriz dando vida y nervio al personaje”.

ML: Ui! És un paper tan fort com un Puccini, però molt extrem de cantar, vehement… Havia de controlar bé la veu perquè l’expressivitat havia de ser intensa, amb volums forts, però alhora delicada i introspectiva.

AFF: Per cert, quin paper li hauria agradat cantar i en què no va arribar a debutar?

ML: La Isolda, que no era un personatge per a la meva veu, però m’hauria fet molta il·lusió.

AFF: D’altra banda, no ha estat mestra de cant, però ha ajudat molts cantants.

ML: Sí, és clar. És el que possibilita dirigir artísticament una companyia d’òpera durant quatre dècades. Però no tinc fusta de professora, sobretot perquè no tinc paciència per fer-ho. Donant indicacions a l’Escola d’Òpera, a les funcions i a algun cantant, ja cobreixo la quota del mestratge. No he volgut ser mai mestra.

AFF: ¿Se sent una mica mare de la lírica a Sabadell?

ML: Sí, una mica sí, però com tota mare, sé que a partir de determinat moment cadascú ha de fer el seu camí. A part de les qüestions concretes tècniques o interpretatives, he intentat transmetre la necessitat que sempre s’ha de treballar. El cant, l’òpera i aquesta vida nostra dedicada a l’art és fruit d’un treball diari. La música és meravellosa però és molt traïdora: si no la treballes, hi perds. Com també passa amb l’esport. Per això, dels assaigs, en dic entrenaments.

AFF: La setmana vinent, el dia 14, se li lliurarà la Medalla d’Or del Cercle del Liceu, que és la màxima distinció honorífica que atorga aquesta institució. Aquest honor se sumarà a la Medalla al Mèrit Cultural de la ciutat de Sabadell i a la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Quina sensació té quan mira enrere a nivell professional i personal?

ML: Em sento contenta, agraïda i em fa il·lusió aquest reconeixement. A nivell professional, vaig fer tot que el vaig saber i poder. Tinc la sensació d’haver viscut una vida prou intensa, amb un gran home com en Xavier, amb qui ens vam estimar i amb qui sempre vaig poder comptar. Per mi, l’amor, en totes les vessants, és el sentiment més gran que experimentem els humans. I després ve la música.

AFF: Què li queda per fer?

ML: Un teatre a Sabadell! És l’únic important que em queda i no trigaré a tornar a pressionar en aquesta direcció institucions, bancs, governs i a tot bitxu vivent per tal d’aconseguir-ho.