Lucas i Arthur Jussen

ALBERT TORRENS: Vau néixer en una família de músics, de manera que us vau hi iniciar de ben joves. ¿Recordeu si mai vau haver de prendre la decisió d’esdevenir músics professionals o bé va ser un pas natural?

ARTHUR I LUCAS JUSSEN: Va ser un pas molt natural, per a nosaltres. La nostra carrera sempre s’ha desenvolupat molt lentament, però ferma. Mai no ha estat com un coet. Vam començar a tocar concerts de nens a casa. Aquells concerts domèstics es van convertir en audicions en petites esglésies i teatres, i aquelles esglésies i teatres es van convertir en petites sales de concerts. Fins a arribar on ara som, al bellíssim Palau de la Música.

AT: Per què vau escollir el piano tots dos? ¿Cap dels dos no va provar un altre instrument?

ALJ: En Lucas [el més gran, com recorda l’Arthur] va començar a tocar el piano gràcies a un partit de futbol. El 1998, quan ell tenia 5 anys, els Països Baixos van arribar a les semifinals del Mundial i en vam veure tots els partits. Abans de cada partit es tocava l’himne nacional i la nostra mare, per casualitat, tenia un llibre de piano per a debutants que incloïa l’himne nacional holandès. En Lucas adorava la melodia i ella li va ensenyar a tocar-la. L’Arthur [explica en Lucas] es va inspirar sentint en Lucas assajar cada dia amb el nostre pare o la nostra mare. Quan va tenir 5 anys, encara dubtava una mica entre tocar el piano o el violí, però finalment va escollir el “gran monstre negre”, que va resultar ser una bona opció.

AT: De ben segur que tots dos heu tocat música de cambra amb altres músics durant la vostra formació. Què és el més especial de tocar amb un germà?

ALJ: Creiem que el més important de tocar música de cambra és el fet d’estar còmodes plegats. Sobretot quan es toca a quatre mans, perquè estàs molt a prop l’un de l’altre. Sents la respiració de l’altre i li toques les mans moltes vegades al llarg d’un concert. Si no estàs còmode fent això amb algú, és impossible fer música com si fossis un de sol. Per a nosaltres, com que som germans i ens coneixem l’un a l’altre des de fa tant de temps, ha esdevingut una cosa molt natural.

AT: Durant els períodes en què heu estat estudiant per separat, ¿com heu pogut estudiar plegats en la distància? ¿Potser parlant de música per telèfon o videoconferència?

ALJ: De fet, creiem que ha estat molt positiu per a nosaltres haver estudiat per separat. Al capdavall ens hem desenvolupat millor com a pianistes solistes, però també com a duet. Durant aquest període no hem tingut tant de contacte sobre la música. Mai no hem assajat per videoconferència, sinó que ens hem assegurat que la nostra part de cada peça musical estigués preparada al cent per cent. Quan ens hem tornat a trobar, mai no hem sentit que hàgim crescut separats. En realitat, és com si mai no haguéssim marxat. Cadascú ha desenvolupat el seu propi estil, però no d’una manera tan extrema com perquè el duet no funcionés. Al contrari, ens ha ajudat i motivat.

AT: Com vau rebre la invitació per tocar al Palau de la Música i per què vau decidir acceptar-la?

ALJ: En primer lloc, dir “no” a una invitació del Palau de la Música no és una opció. És un somni tocar en una sala tan bonica, no només per la seva gran acústica, sinó també per l’arquitectura i la història impressionant que té. Tots els grans músics d’aquest segle i del passat han tocat en aquest escenari, de manera que és un somni i un honor seguir els seus passos. Ens van convidar després d’haver tocat al festival Nits de Clàssica de Girona, on Víctor Garcia de Gomar ens va sentir. Després vam seguir en contacte i al cap d’un parell de mesos ens va convidar a venir al Palau. Aquell vespre vam obrir una ampolla de cava per celebrar-ho.

AT: Com vau determinar el programa que tocareu l’1 de juliol?

ALJ: Per a nosaltres sempre ha estat important mostrar un programa molt variat. Això fa el concert interessant, tant per a l’intèrpret com per al públic. Sentim que, en aquest concert, gairebé toquem tots els estils que inclou la música clàssica. Comencem amb el pare de la música, Bach, i acabem amb l’escàndol més gran del segle XX, La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky.

AT: També toqueu Mompou, que segurament és un dels compositors catalans més interpretats a l’estranger. Què coneixeu de la música catalana per a piano i per què vau escollir Mompou?

ALJ: La música catalana per a piano, en general sempre ha tingut un so molt marcat i característic. És clar, hi ha molts compositors catalans amb estils diversos, però d’alguna manera sempre notes Catalunya en la música, també en aquesta peça de Mompou que tocarem [Comptines]. Hi ha molta influència de l’impressionisme francès en les seves obres, però quan tanquem els ulls realment sentim Catalunya i no França. La seva música sempre ens ha fascinat: mai no va massa enllà ni s’excedeix en res, sempre manté una certa intimitat i això ho apreciem molt. Tocar la seva música a Catalunya serà, segur, una experiència meravellosa que estem esperant amb ganes. Potser caldria afegir que vam llegir que Mompou va tenir una gran relació amb el seu germà, que era pintor. Es creu que va fer servir una petita pintura del seu germà d’una granja a la portada de totes les seves partitures. Com que nosaltres també tenim una relació tan estreta com a germans, aquest és un detall que apreciem molt.

AT: Quin dels vostres projectes de futur us fa una especial il·lusió?

ALJ: Molt sincerament, el concert que més esperem en aquests moments és el del Palau de la Música. Però al setembre tocarem a Boston amb l’Orquestra Simfònica de Boston, que també serà un esdeveniment molt especial. I a final d’any tornem a l’Àsia (Singapur i el Japó), i sempre és especial visitar aquells països!

Imatge destacada: © Marco Borggreve