Benet Casablancas

ALBERT TORRENS: Com s’ha gestat la invitació? ¿N’havíeu parlat prèviament o va ser una notícia inesperada?

BENET CASABLANCAS: Fa dos o tres anys, abans de la pandèmia, havíem tingut alguns contactes, però després no en vam parlar més i la veritat és que va ser una sorpresa fantàstica que em va donar el director del CNDM, Francisco Lorenzo. Jo soc un admirador de la feina que fa aquesta institució, sobretot a l’entorn de l’Auditorio 400 del Museu Reina Sofía, on han aconseguit que els concerts estiguin plens gràcies a la gent que ja ho coneix i al públic sensible a l’art que acudeix al Museu o a la llibreria esplèndida que tenen i els fan confiança. Jo hi he estat moltes vegades i és un centre cultural que em fa pensar en el que havia estat, fa molts anys, el Teatre Lliure de Barcelona.

AT: M’imagino que fer selecció de les obres i els intèrprets devia ser especialment gratificant…

BC: Vaig agrair-ho molt, perquè estem parlant d’una gran quantitat de música, que em permet fer balanç de la trajectòria pròpia i alhora inclou molts estímuls nous, perquè hi ha encàrrecs i presència en alguns festivals en què encara no he debutat. M’agrada especialment el format de diversos concerts que són pràcticament monogràfics tot i que inclouen diàlegs amb autors especialment estimats. Això ja vaig tenir ocasió de viure-ho a la Universitat de Columbia a Nova York i em van explicar que allà sempre ho fan així, perquè és la manera que el públic pugui veure diverses vessants i s’emporti una imatge més completa del compositor, cosa que no passa quan als programes hi ha obres de més d’un autor, que és el més habitual. I d’altra banda, per a un mateix també és una experiència molt maca veure les obres amb perspectiva, comprovar que han adquirit vida pròpia i contemplar com respon la gent a una obra que potser té vint o més anys.

AT: En quina mesura s’han combinat les propostes de la direcció artística, les teves i les dels intèrprets, si n’hi ha hagut?

BC: El CNDM s’havia documentat, però tot i així em va demanar una llista d’obres que per a mi són clau, que ja la tinc feta d’experiències similars a Alemanya o a l’Auditori de Barcelona, per exemple. És clar que, des de llavors, el catàleg ha evolucionat! Els va agradar especialment el lligam freqüent entre la meva música i altres disciplines, perquè tinc força obres inspirades o fins i tot dedicades a creadors que no són necessàriament músics. Això no només va en la línia del diàleg amb altres terrenys de la cultura, sinó també amb altres músiques, perquè la temporada del CNDM inclou des de música medieval, renaixentista i barroca fins a contemporània. D’aquest tipus de relacions, n’hi ha moltes en els programes per a instrument solista, com els de l’organista Ángel Montero, el violoncel·lista Iagoba Fanlo o els pianistes Ángel Sanzo i Iván Martín. Montero tocarà el tiento per a orgue Frisch auf, mein’ Seel’, verzage nicht, que va estrenar Montserrat Torrent a Barcelona i que dialoga amb Bach, i Fanlo tocarà el Ricercare para Chillida, que es va estrenar al seu museu al País Basc i és un homenatge a l’escultor perquè n’admiro les obres, però en realitat també és un diàleg amb ell com a enamorat de Bach. El programa on això serà més palès és el recital del pianista Iván Martín, en què s’intercalen set o vuit obres meves amb sis o set peces d’altres compositors que hi son al·ludits, com ara Schubert, Chopin o Granados. És un plantejament original que vam treballar plegats i en el qual ell va estar d’acord.

AT: Parla’ns de la música de gran format que també es podrà sentir gràcies a la residència. Concretament, s’estrenaran dues obres d’encàrrec.

BC: Hem aconseguit que hi hagi des de peces breus per a instrument sol fins a gran orquestra, de manera que abastem pràcticament tots els gèneres. Jo ja estava treballant en un Concert per a violí que m’havia encarregat l’Orquesta Nacional de España i, sense saber-ho, el CNDM es va sumar a aquest encàrrec –ara, per tant, coencàrrec– i aquest Concert per a violí és una obra de format gran, que tocarà Leticia Moreno. Estic molt content, perquè aquest Concert no només es fa a Madrid, sinó també dins de la temporada de l’Orquesta Sinfónica de Galícia, amb un total de cinc interpretacions. Hi ha un altre encàrrec d’una obra més petita per a grup de cambra, que estrenarà Joan Enric Lluna amb el seu grup Moonwinds, i també els Epigrames que interpretarà el Grup Instrumental de València dirigit per Joan Cerveró.

AT: A part els encàrrecs, ¿s’ha aprofitat l’ocasió per programar altres obres simfòniques, que sempre són més complexes de sentir?

BC: Sí. Altres obres de gran format que destacaria són les que tocarà el grup Modus Novus en un altre concert pràcticament monogràfic, que em fa una il·lusió especial perquè faran tres obres meves inèdites a Espanya. De vegades, no es dona importància a les estrenes locals, i també en tenen. Dirigirà Santiago Serrate, que és el titular d’aquest grup que ja m’ha estrenat altres obres, i ell és un director fantàstic, molt motivat i molt seriós, que sempre em dona molta confiança perquè fa temps que treballem plegats i coneix perfectament el meu llenguatge. Un altre programa per a gran conjunt que no és monogràfic, però igualment important, és el que oferirà la Sinfonietta de la Escuela Superior de Música Reina Sofía, que incorpora Four darks in red, obra que vaig fer per encàrrec del Miller Theatre de Nova York i que demana un grup de primeríssim nivell, i aquest ho és, té molt bons músics. El programa és molt bonic i inclou obres de compositors que jo havia suggerit, com Takemitsu, Varèse… La meva obra, inspirada evidentment en el quadre homònim de Mark Rothko, és la que té una dimensió més simfònica d’entre les meves obres de cambra, perquè hi ha moments que jo buscava que la sonoritat fos una mica superior als catorze músics que hi ha. En general, tant a les obres de cambra com les orquestrals, i també a les de piano, m’agrada buscar els extrems: si estem fent l’obra per a un petit grup de cambra, que en algun moment la sonoritat pugui evolucionar i ser més àmplia, i a l’inrevés, si és una obra d’orquestra, en tinc de molt denses, però que també en algun moment semblen pràcticament música de cambra. Això per als directors és molt difícil.

AT: Encara no hem parlat de les obres de cambra que s’han programat…

BC: Pel que fa als Quartets de corda, entre el Cosmos Quartet i el Cuarteto Bretón es tocaran tots, excepte l’últim, que el Quartet Dyotima no va poder estrenar a Girona a causa de la covid i que, per tant, està reservat per a ells. I d’altra banda, entre el Trio Arriaga i el Trio Brouwer faran també tots els Trios, a més d’obres per a violí sol.

AT: En moltes de les formacions que has esmentat hi ha artistes catalans. ¿És una casualitat?

BC: Amb molts intèrprets hi ha un lligam personal, tot i que en alguns casos no havíem pogut treballar junts. Els Cosmos, per exemple, els coneixia només individualment. Haver arribat a dissenyar aquest programa suposa una gran generositat per totes les parts i estic molt content de la participació catalana. D’altra banda, la meva música és nova per a pràcticament tots els artistes, cosa que també demostra una gran confiança que agraeixo profundament i de la qual em sento molt orgullós.

AT: Faltaria tan sols comentar algunes activitats formatives que inclou la residència.

BC: Sí, hi ha dues o tres activitats acadèmiques que també m’agraden, perquè jo sempre he tingut un compromís amb l’ensenyament, des de l’Escola de Música de Barcelona i el Conservatori de Badalona fins a, sobretot, la meva etapa al Conservatori del Liceu. Sento que he fet aquesta feina com a part del deure que tenim de treballar amb gent jove i traslladar-los l’experiència acumulada per tal que parteixin de més endavant d’on nosaltres vam fer-ho. La residència al CNDM inclou un curs al Conservatori Superior d’Alacant, que és un centre on ja n’hi havia fet un sobre Sonates de Beethoven. Ara serà específicament de composició musical i acompanyarà el concert monogràfic del Trio Brouwer. D’altra banda, també soc autor d’un petit catàleg assagístic, fins i tot de recerca, i va sorgir la idea de fer una sessió literària-musical, amb una mica de música en directe, però bàsicament en forma de conversa-col·loqui amb Antonio Muñoz Molina sobre els tres llibres que tinc: El humor en la música –que és a punt de reeditar-se, perquè està esgotat–, Paisajes del Romanticismo musical i Arquitecturas de la emoción, tots tres publicats per Galaxia Guttenberg. Amb Muñoz Molina ja hem coincidit alguna vegada, perquè ell és molt melòman i coneix bé la meva música. Serà un acte molt bonic que tindrà lloc a la biblioteca de la Residencia de Estudiantes, espai emblemàtic per on sempre han passat catalans il·lustres.

Imatge destacada: (c) Quim Roser.