Hèctor Parra

ALBERT TORRENS: La mort i la primavera és fruit d’un encàrrec a dues bandes de l’Ensemble Intercontemporain i la Casa da Musica de Porto. Com sorgeix una proposta tan singular?

HÈCTOR PARRA: A Porto hi ha un cicle de concerts i activitats dedicat a França titulat Amor Correspondido i la setmana que ve, a París, hi haurà un festival dedicat a Portugal. Curiosament, Barcelona forma un triangle amb aquestes dues ciutats i també queda al bell mig de Roma –on visc ara– i Porto. Anècdotes al marge, la darrera obra que havia presentat a Barcelona amb l’Ensemble Intercontemporain i l’OBC, Inscape, ja era una mica així. Allò va ser el maig del 2018 i ja llavors vam plantejar la possibilitat de poder pensar en una altra obra de cara al futur. Va passar el temps i, quan l’Ensemble es va tornar a posar en contacte amb mi, vaig proposar un concert per a dos solistes que no els acabava d’encaixar amb la programació. Llavors va sorgir la idea d’adaptar el doble concert en forma de concert per a dos ensembles, on cadascun dels dos actua com a solista.

AT: D’altra banda, hi ha la inspiració en Mercè Rodoreda. ¿És una autora que coneixies bé des de sempre?

HP: De fet, de sempre no, però de jove havia llegit Aloma i La plaça del diamant. També tenia una relació especial amb el barri de Gràcia perquè vaig estudiar a l’Escola de Música de Gràcia i hi anava cada setmana. Però potser precisament perquè Rodoreda és tan coneguda, no hi havia posat prou atenció. Fa un parell d’anys el poeta Arnau Pons –amb qui he col·laborat en el projecte sobre les Constel·lacions de Miró– em va regalar la seva edició de La mort i la primavera i em va impressionar. És un text formidable, del qual no surts igual que hi entres. Llavors vaig rellegir les seves grans novel·les –totes seguides!– i també els contes, que són fabulosos, i vaig confirmar que és una autora universal, per la qualitat lírica de les narracions en primera persona, per la manera com aprofundeix en la fragilitat existencial, les febleses humanes i, sobretot, la cosa més íntima de l’ésser humà, que és aquest desig de realitzar-se l’existència i una manera de tractar l’amor molt natural i real. Després, llegint les cartes amb el seu amant Armand Obiols o amb el seu editor, Joan Sales, descobreixes d’on surt tot això. I aquesta peça inspirada en La mort i la primavera ve a ser un homenatge no només a aquest títol, sinó a totes les emocions que m’han sorgit llegint la seva obra. També vaig aprofitar l’estiu passat per visitar la Fundació Rodoreda i anar a Romanyà, i l’obra l’he acabat a Roma.

AT: En quin moment vas veure clar que el tema i el format podrien encaixar?

HP: La primera idea per tractar La mort i la primavera va ser donar-hi un format teatral, fins i tot vaig pensar en una òpera, però quan t’encarreguen una òpera, en general és un teatre més complex i no tan evident. Llavors, quan va arribar l’encàrrec de l’Ensemble Intercontemporain, ràpidament vaig intuir que la història de Rodoreda hi seria ideal. L’he pensat com un ballet abstracte sense cossos, d’ànimes compostes per so. Tota la tensió que té el llibre, des que el protagonista se submergeix dins l’aigua del riu fins al final, no s’atura, és com un flux heraclià absolutament atroç, i aquest format per a dos ensembles i dos directors em donava aquesta tensió superior. Prèviament vaig estudiar les poques obres similars que hi ha; jo només en conec quatre: de Philippe Manoury, Jonathan Harvey, Harrison Birtwistle i Vito Zuraj. A partir d’això, vaig pensar què podria aportar jo i, en el meu cas, la meva obra és un món potser més dramàtic, pràcticament teatral.

AT: L’obra dura uns trenta minuts. En quina mesura interactuen els ensembles Intercontemporain i Remix?

HP: Els dos ensembles esdevenen dos cristalls –amb les seves xarxes d’àtoms, melodies…– que de vegades s’oposen completament i altres vegades van junts. Al principi vaig fer una nota on explicava que hi hauria vuit quadres per a un conjunt sol i sis per a tots dos, però finalment tots dos estan presents en tot moment –excepte moments puntuals–, amb tots dos directors dirigint. Hi ha, doncs, una polifonia de tempos i, sobretot, molta fricció, que simbolitza la lluita del jove protagonista contra el dogma imposat del poble on viu, contra el cicle infernal de l’existència en aquest món que, a Rodoreda, li degueren inspirar els camps de concentració que ella va conèixer relativament de prop, a través d’Obiols, entre d’altres. Ella va ser la primera persona a l’Estat espanyol que va narrar els camps de concentració, ja l’any 1946, quan va arribar a París. Més tard va anar a viure a Ginebra i, per tant, es va situar al nucli de l’Europa d’aquell moment. Tot això, que queda reflectit a les seves novel·les dels anys seixanta i setanta, la caracteritza i en fa la més universal dels escriptors catalans, no només pel seu geni, sinó pel que va viure en primera persona.

AT: Per acabar, ¿creus que aquesta inspiració en Rodoreda pot donar més fruits musicals per part teva?

HP: Curiosament, ja n’estic preparant un altre amb Nicolas Crosse, el contrabaixista de l’Ensemble Intercontemporain, que ja tenia un petit solo a Inscape. Ara li he fet, i ho gravarem properament a Radio France, un cicle sobre les flors de Rodoreda, peces breus que va recollir en un dels seus últims llibres, Viatges i flors, que no són les típiques flors romàntiques, sinó absolutament humanes. N’he musicat cinc, però tinc pensat fer-les totes trenta-vuit, de manera que quedarà un llibre d’una hora i mitja per a contrabaix.

L’estrena de l’obra La mort i la primavera d’Hèctor Parra es podrà veure, en directe, aquest diumenge 23 de gener, a les 7 de la tarda (hora catalana) a: https://www.youtube.com/watch?app=desktop&v=Le9SNMm5vRU

Imatge destacada: © Imma Santacreu.