Jordi Alomar

ALBERT TORRENS: Per què vas decidir presentar-te a aquest càrrec vacant?

JORDI ALOMAR: Ja fa anys que col·laboro amb L’Auditori com a generador de continguts, autor de textos per a la temporada i membre del Consell Assessor. Tinc una gran sintonia amb l’equip que l’està dirigint ara i amb la seva manera d’entendre el que ha de ser un equipament cultural. Per tant, sabia que hi havia aquesta vacant i, tot i que inicialment no m’havia plantejat aquesta opció, quan es van publicar les bases i les vaig llegir vaig pensar que per trajectòria, perfil i inquietuds hi podria encaixar. Vaig elaborar un projecte a partir de la meva idea de com m’agradaria que fos un equipament d’aquestes característiques.

AT: Com explicaries les línies bàsiques d’aquest projecte?

JA: Ho resumeixo en quatre idees rectores travessades per una cinquena de transversal. La primera és entendre el Museu de la Música com un museu del segle XXI, que es guiï pels conceptes d’hibridació, complexitat i diversitat. A partir d’aquí, elaboro un marc teòric. Crec que som en un moment en què és necessària una actualització del Museu, enfocada cap a la idea de democràcia cultural: entendre les institucions no només com a prescriptores sinó també com espais que facilitin que la ciutadania exerceixi els seus drets culturals, fomentin l’autoaprenentatge i impulsin el pensament crític. El Museu de la Música es fonamenta en un fons patrimonial innegable d’instruments, però no només això: també hi ha el bibliogràfic, el documental i l’audiovisual, molt rics i diversos. La meva proposta és abraçar aquest fons sense jerarquies, que cadascun dels seus elements sigui digne i mereixedor de ser consdierat des de la seva riquesa, complexitat i potencialitat. Vull destacar la idea de potencialitat perquè tots aquests elements són clau per articular noves narratives sobre el fet musical i sonor. Això vol dir entendre la història i la societat com un resultat que fluctua a partir de processos transnacionals complexos i parar atenció al que ha estat menystingut per les perspectives de la història -per exemple, les minories, ja siguin geogràfiques o socials-, promoure i reconèixer aquestes formes i ecosistemes culturals des d’una perspectiva territorial o històrica. Això ens porta a repensar críticament el discurs hegemònic tradicional i incorporar perpsectives que, des del món de les ciències socials, fa dècades que apliquem: una mirada des del postcolonialisme, el gènere, etcètera. Tot això es pot traduir en objectius museogràfics.

AT: Fins ara hem parlat de la primera idea. Quines són les altres?

JA: El segon eix rector és l’actualització de la museografia, repensar l’exposició permanent i actualitzar-la des d’una perspectiva del segle XXI que permeti la transversalitat i la rotació de continguts. Ara mateix és una estructura preciosa però rígida, molt poc flexible, pensada per durar i que, en certa manera, limita o constreny les possibilitats de fer noves propostes. No és fàcil, però cal pensar de quina manera els dispositius museogràfics poden deixar de ser tan unidireccionals, implementar sistemes tecnològics d’ús senzill i accessible que permetin la retroacció amb els visitants, que no només rebin els continguts en una direcció unívoca sinó que també puguin aportar-ne.

La tercera idea és entendre el museu com una entitat reverberant en relació amb L’Auditori, que fa anys que s’està transformant. Cal treballar de manera conjunta aprofitant les estructures existents -l’equipament mateix, la direcció artística, el seu projecte pegadògic que és increïble i ambiciós, el departament de Comunicació, etcètera- sense perdre la independència del Museu. Es tracta de dotar el conjunt de l’acció de L’Auditori d’un valor simbòlic que reforci la dimensió qualitativa que pot atorgar un espai per a la reflexió, el pensament i el foment de les inquietuds musicals. També es pot entendre el Museu com un centre de recerca que té les quatre sales de L’Auditori al seu servei, que formen part de la seva col.lecció on els instruments no s’exposen, sinó que s’hi puguin sentir i en siguin grans caixes de ressonància. La col·lecció del Museu no només s’ha de poder escoltar en el seu marc sinó que pot ser un suport real de la programació de L’Auditori tant pel que fa a la  interpretació històricament informada com per a nous projectes de creació. També cal cobrir la llacuna històrica en la manca de programar pràctiques musicals de cultures tradicionals tant locals com no occidentals -això que ara s’anomena “músiques del món”, una denominació que no m’agrada gens-: que això pugui tenir un espai de legitimitat on es programi de manera vinculada a la col·lecció del Museu.

I finalment, la quarta idea és entendre la institució com a centre de referència del pensament sobre el fet musical i sonor, impulsor de projectes, dinàmiques i activitats, ja sigui a partir de les exposicions permanent i temporals com promovent projectes de creació i recerca. A més de mantenir línies que ja es duien a terme -com processos de divulgació digital de fons i col·leccions patrimonials-, cal potenciar el vincle entre els fons organològics, documentals i audiovisuals amb la recerca acadèmica-artística i establir i consolidar a mig i llarg termini una agenda d’investigació amb grups de recerca consolidats i emergents del país i més enllà que puguin traduir-se en ítems quantificables de recerca que permetin ubicar el Museu. Jo mateix, com a investigador, he accedit als fons però reconec que és un centre molt poc conegut per aquells que no hi estan vinculats. També proposo la idea d’impulsar un projecte editorial propi, ja que hi ha un dèficit estructural greu de textos sobre pensament musical, història de la música, musicologia… tant d’autors d’aquí com de traduccions. I aquest hauria de ser el lloc ideal per poder-ho fer. Seria un complement al segell discogràfic digital de L’Auditori i interdependent de la programació expositiva.

AT: Quin lloc ocupa en aquest projecte el Centre Robert Gerhard?

JA: És la cinquena idea, transversal. Per mi, compleix la funció de ser un pol de promoció i divulgació, que entengui la idea de patrimoni des de la complexitat, que abraci des del passat remot -per exemple, els pobles prehispànics- fins al present i que passi per tots els estrats socials. I que la tasca de difusió ultrapassi els formats tradicionals de concert i exposició circumscrits a L’Auditori i s’entengui o treballi de manera irradiada, coordinada amb altres agents que programen, produeixen i incentiven que es facin nous projectes de prorgramació, edició, rescat editorial… Ha de ser un centre de referència en tots els territoris parla catalana i no l’entenc com una entitat independent del Museu sinó com una mateixa estructura. Per mi, no tenia sentit que, durant els anys que va ser més operatiu, treballés només amb compositors d’una època molt concreta i no amb el que es fa ara. Aquesta és una frontera que s’hauria d’eliminar.

AT: Quin horitzó temporal t’has marcat per assolir aquests objectius?

JA: Les bases proposaven un primer mandat de quatre anys prorrogables. Ara cal veure com posar-ho en ordre: el més urgent és submergir-me en l’equipament per conèixe’l bé i veure quines són les urgències. Fa gairebé un any que no hi ha director i cal anar jerarquitzant i establint prioritats. La primera és activar la que serà més lenta de totes, la que portarà més feina, que és repensar l’exposició permanent, sense que sigui decisió arbitrària meva sinó fruit d’un treball en equip i amb un criteri compartit per tots plegats.

AT: Finalment, com combinaràs aquesta nova responsabilitat amb la dedicació a les altres tasques que feies fins ara?

JA: Hi ha una etapa que s’haurà d’acabar que és la de professor d’Història de la Música al Conservatori Professional d’Eivissa i Formentera. A l’Esmuc, tot i que hi faig molt poques hores de docència d’una assignatura al departament de Producció i Gestió, cal demanar la possibilitat de compaginar-ho, però entenc que tindria sentit poder continuar. També tinc un projecte de fa anys, IF Barcelona, que és un festival i plataforma de difusió i foment del teatre visual, on caldrà reconfigurar l’equip per deixar-lo en bones mans tot i seguir-hi sent d’alguna manera, per orientar el treball artístic que s’hi pugui fer, però sense mantenir la dedicació que he tingut fins ara. I des de fa mesos treballo en el comissariat d’una exposició sobre art sonor i música experimental a les Balears des dels anys vuitanta fins ara, que s’inaugurarà al febrer al Casal Solleric de Palma, i aquest procés caldrà portar-lo a la seva compleció i tancar-lo bé, ja que és un projecte inaudit i que situa les Illes en el lloc que els pertoca en aquest àmbit. També m’agradaria, evidentment, poder seguir col·laborant amb la Revista Musical Catalana, a la qual estic molt agraït ja que va ser un dels primers llocs on vaig escriure i que em va permetre donar-me a conèixer a Catalunya.